Bloc de l'Eduard Batlle

Visita a Alkmaar perquè el divendres al matí és el dia ideal perquè fan la subhasta dels formatges. El dia no acompanya però m'aplico la màxima que una vegada em van donar a Dinamarca tan bon punt vaig arribar-hi per fer-hi una estada d'un mes llarg el 1990: "'Quan volem fer una cosa la fem sense estar pendent del temps". Un consell que sempre més he recordat durant els viatges".

Alkmaar té molt encant més enllà de la perafernàlia del pes i la venda dels formatges holandesos. És turística i s'ha de veure, però el centre històric té un atractiu i respecte pel passat que em recorda a Bath, que segons Guillermo Cabrera Infante és la ciutat més bonica del món. Perdre's pels carrers és entretingut, curiós i, a més, no té canals. El capuccino al cèntric cafè-restaurant Nachtegaal, com si fos una premonició, per allò que acaba amb gaal em recorda que aquell milhomes de la llibreta entrena 'l'equip local. Bé, entrenar és un dir...

Viatjar a Alkmaar serveix per comprovar com Holanda ha apostat al llarg dels anys per mantenir l'estructura de país. Tot són cases, prats molt verds, vaques, ànecs, llacs, ovelles, estanys i, com no, molins de vent. Tot per guanyar terra i fer-la productiva. A Amsterdam els ciclistes són urbans, mentre que aquí ja cal estar preparat perquè les distàncies són més grans. Què diferent a casa nostra, on ens hem carregat a base d'especulacions urbanístiques el mar i la muntanya. Les claus a Holanda han estat sempre les fortes pressions ecologistes que, ara, valorades en el temps els atorguen una qualitat de vida admirable. Són mercaders, com nosaltres, però mantenen els arrels i els principis que han donat motiu al seu orgull. Admirable.

PD: Crisi a l'Ajax per la seva eliminació a la prèvia de la Lliga de Campions. Tots apunten Ten Cate. I ara també hi jugarà en Luque, que arriba del Newcastle.

PD2: Sopar al Wagamama, una franquícia oriental que vaig descobrir a Londres l'estiu del 1998, gràcies a l'amic Jordi Camps Linnell. Suposo que si Barcelona no té cap establiment, l'acabarà tenint. No és menjar holandès però... Després, qualsevol cova amb jazz o música en directe serà perfecte.

Al Cafe Vertigo trobo les holandeses més interessants. És una recomanació de la guia que agraeixo. L'experiència de llogar la bicicleta ha valgut la pena: estem intactes tant jo com ella i em tornaran els 30 euros de fianca. La veritat és que el ciclistes impressionen quan vas a peu. Si pugés en una, ja et sents un holandès més, sobretot si els segueixes i intentes anar al seu veloc ritme. Ells són capacos de parlar amb el mòbil i conduir alhora, precisament les dones són les que més ho fan. Molts van sense mans i amb l'MP3. Veig ciclistes per tot arreu, de totes les edats i em fa gràcia trobar-ne algun amb tres fills -dos al davant i un al darrera- i algun amb un gos dins d'una caixa.

El Cafe Vertigo és al Voldelpark, un pulmó verd admirable. Com el Hyde Parc de Londres o el Central Park de Nova York. Impressiona perquè els catalans no tenim parcs urbans d'aquestes característiques, ni suposo que el sabríem cuidar tan bé entre tots. Al mateix parc, hi ha el Filmmuseum, la referència de la ciutat per als cinèfils, i exposen una retrospectiva interessant sobre Romy Schneider. Em supera!

Un cafè a l'inevitable Hotel American, on la història del seu passat li dóna plus al seu hall. Llàstima que a les habitacions no pugui estar-m'hi! Visita a la Casa d'Anna Frank, que limita amb l'historic barri bohemi de la ciutat: el Jordan, que és la zona que més s'acostaria a Venècia pels seus ponts, edificis i canals més estrets. La visita al museu commou i et venen com flaxos els records del seu mític dietari. Entre els records, queda plastificada l'edició en català del llibre: la traducció és de Ramon Folch i Camarasa i pertany al volum 276 de la Biblioteca Selecta. A fora, sortint, hi ha el cafè restaurant Werck. Menjar atrevit, sa i de preu reonable. Molt recomanable! És a tocar l'església Westerkerk, que em sorprèn per les botigues que té enganxades en els baixos. Com estan canviant el temps!

PD: El Museu Anna Frank, com altres centres, ja permeten enviar de franc per internet imatges enregistrades a dos correus que desitgis.

PD2: Comprar una aigua de litre i mig en un supermercat com l'an (Albert Heijn) et suposa pagar 25 cèntims més. Si després torno la botella buïda m'han dit que me'ls tornaran.

PD: Després de sopar m'espera una Jam Session, encara que aquí les nits són curtes. O no.

Cafè al mirador per exel.lència d'Amsterdam: Metz&co, que té un dels pocs miradors de la ciutat a la sisena planta, que et permet tenir la panoràmica de les verdoses aigües dels canals, els sostres dels tramvies i les taulades vermelles, marrons i negres de les cases d'entre tres i quatre pisos, més l'altell característic de forma triangular. Compro El País, l'únic que trobo, i quedo glacat amb la mort del futbolista del Sevilla Antonio Puerta. Els diaris holandesos també recullen la seva mort en les portades i veig l'esportiu italià La Gazetta dello Sport, que ho centra com a gran notícia de reflexió a la portada. Comproves que és un commoció que traspassa fronteres.

Passejant per la comercial Kalverstraat, trobes de tot, de fet, com qualsevol altre carrer comercial d'una gran ciutat de referència mundial. Em sorprenen les llibreries perquè exposen als aparadors llibres amb anglès. Em fixo, especialment, amb el de Hillary Clinton, on explica la seva vida abans de ser candidata a la presidència dels Estats Units. Però la majoria dels establiments són franquícies, com pots trobar a qualsevol gran ciutat europea. I a la televisió de l'hotel passa igual: les mateixes sèries nord-americanes com podem veure a Catalunya. Botigues igual, mejar igual, televisió igual... és el futur! I aquí encara amb una diferència: les sèries són en versió original i subtitulades en holandès. Com passa en altres països nòrdics. Ens porten anys d'avantatge!

A la botiga Setpoint de roba d'home tenen el detall de convidar-me a un cafè. Sorprèn perquè ja marxava i no he comprat res. Converso amb el botiguer i em sembla una persona que reflecteix forca el caràcter holandès. La majoria són oberts, educats i predisposats a conversar. A la mateixa Kalverstraat, hi ha una temptació de botiga, la Vroom & Dreesmann, on pots comprar el menjar que vulguis per emportar. Et surten els ulls pel seu nivellàs i bon gust en l"exposició.

Sortida a Delft, una ciutat recomada i un encert per sortir d'Amsterdam. La ciutat evoca la inspiració de Veermer i la imatge de La noia de la perla, apareix per a tot arreu. Tinc la sensació de com si visités Barcelona i m'hagués aventurat a anar a Girona. I de Delf, la ciutat de la ceràmica luxosa blanc i blava, a La Haia. Seria com Washington o Brussel.les, amb tot d'ambaixades, zones luxoses i un sentit de funcionariat elevat a la màxima exponència d'una ciutat.

Mentretant, la Lina, una dona holandesa de gran cultura, ens explica que el gran banc del país, l'ABN-AMRO, encara resisteix i no ha estat absorvit ni per la coalició del Banc de Santander i un banc escocès ni pels britànics dels Barclays. També són conscients que els bancs xinesos els poden comprar en qualsevol moment però no volen que el 99% dels estalvis dels holandesos i un banc forjat de generació en generació, vagin a mans d'una mentalitat "ben diferent a la nostra".

A la nit, sopar a una recomanació i feta per uns madrilenys d'Alcorcón. Tapas Català es troba a un lloc ben cèntric, Spuistraat 299, i et venen ganes de menjar pa amb tomàquet, amb truita, croquetes i formatge. Em quedo amb les ganes de saludar el propietari, en Gabriel, que intento esbrinar d'on és i em conformo en veure alguns quadres de Peralada i vins de Peralada. Serà alt-empordanès em pregunto? Encara queden més nits.

Visita al curiós i extens mercat d'Albert Cuypmarket, potser el més famós d'Amsterdam. Em recorda al de Portobello de Londres. El temps acompanya i el sol encara és més radiant en el segon dia, tot i que ha augmentat la brisa atlàntica. La placa dels museus és ideal com a nexe entre aquests centres de referència mundial. El Museu Van Gogh m'impressiona. Una obra extensa que m'acaba absorvint i que em demostra la complexa personalitat d'un geni. Apilonat entre un munt de turistes cosmopolites, sobretot italians i japonesos, quedo fascinat davant de quadres que sempre m'he hagut de conformar en imaginar o veure a través d'imatges.

Les obres que més m'han deixat bocabadat han estat les de la seva etapa a Arles, el 1888. Sens dubte. La seva habitació i la seva casa a Arles m'han transportat al Baix Empordà més interior. Són transformacions inevitables, com suposo que un italià pot fer el paral.lalisme entre la Provenca i la Toscana. I amb Van Gogh no s'acaba tot: a la segona planta hi ha exposades obres del seu referent, Gauguin, però també un Picasso, Cézanne, Monet i Toulouse-Lautrec.

Mentretant vaig descobrint una ciutat oberta al visitant, amb l'encant dels ponts, els canals, els edificis i els bars. Com sempre reivindicaré per a Girona parcs com el Vondelpark, que descobrir-lo amb bicicleta és inevitable. I com a punt d'aturada, la Rembrandtplace és ideal. Penso anar-hi cada dia a fer un cafè i veure passar les bicicletes, el tramvia i, especialment, la gent.

Descobreixo la direcció hollandtoys.com, que tinc pendent, i un restaurant espanyol, que triomfa a les vuit del vespre amb el clàssic menjar que un es pot imaginar. Es el Pata Negra, on conec Andrés Santibanez.

Per segon dia, coincidim amb un agradable matrimoni d'Ullà, que fa les nostres trobades més especials des de que vam trobar-nos en el mateix avió, on per cert també hi havia els animats components de la Fura dels Baus, amb la clàssica pinta que un es pot imaginar.

Capuccino de mitja tarda al cor d'Amsterdam, al Cafe Kooper, que ocupa un extens rectangle de taules i cadires a l'animada placa de Leidseplein. No hi ha cap canal a la vista, però no paren de passar bicicletes i d,aturar-se el tramvia. El temps acompanya i encara et permet descobrir amb més interés la ciutat més llibertària d'Europa. Cases inclinades, museus, el barri vermell, coffe shops, canals, vaixells... són alguns dels atractius d'una ciutat que aprofita l'últim tram de l'estiu per acomiadar les hores de sol.

De fons se sent Boby Sinclair i el seu Sound of the Freedom, mentre comprovo que en una pared del bar conserven en un marc emmarcat arrels i gespa verda de l'antic estadi de l'Ajax. Com si fos una reliquia perquè ara, des de la distància, el seu estadi impressiona per la imponència i símbol de modernintat.

Com si fos producte del destí, a la placa Niewmarket em trobo una festa universitària i una jove holandesa de pell blanca i galtes vermelles em regala una bossa que conté catàlegs, barretes a l'estil dels ciclistes i begudes. I tot per si estic disposat a matricular-me en una de les seves universitats. Tant de bo pogués!

En relació a un mem que m'envia Maribel Illescas, amb qui acabem d'interactuar, m'atreveixo a crear una selecció, tal com em demana. Tota criva vol dir arriscar-se, significa escollir entre els qui consideres els millors i entre els qui diàriament em serveixen de referent per aprendre. Per millorar. Sense ells, aquest món i la pròpia realitat serien més solitàries i menys engrescadores. Sens dubte.

• Recomana'm un bloc en català: José Antonio Donaire, Trini Milán i els amics del Club Saratoga.

• Recomana'm un bloc en un altre idioma: Manolo Saco.

• Recomana'm un post d'especial interès: el 6 d'abril, un de la Dolors Bassa, i les postals de NY l'Àlex Sáez.

• Recomana'm un web: Àlex Rovira i la Fundació Vicenç Ferrer. Sempre hi haurà un abans i un després d'ells.

• Recomana'm una eina d'Internet: The WordReference Dictionaries, una descoberta recent gràcies a dos amics, la Mercè i l'Albert.

• Recomana'm un vídeo: Àfrica.

Música / She's a girl and I'm a man # Lloyd Cole

* Recorda que cada edat porta noves oportunitats *

En relació al meme de Pia Bosch, comparteixo les seves síntesis introductòries respecte si És la política motor de canvi? M'agrada la seva doble visió a través del doble interrogant que es planteja, com si necessités trobar resposta. Cert que el moment actual no convida a l'optimisme i els resultats electorals se n'encarreguen de plasmar-ho, en cadascun dels comicis. Però recórrer a les essències, en aquest cas amb Gramsci i Dant, és apel·lar a unes parts de la història de l'evolució humana que també han necessitat transformar-se per progressar.

Arribats a la nostra cruïlla particular en l'inici del segle XXI, tot i que el moment actual no convidi massa a l'optimisme, és inevitable pensar en la política més demòcratica per evolucionar en temps de pau i de guerra mundial. I dins aquest estadi, la política sempre serà un motor de canvi quan s'englobi dins les societats que progressen i construeixi el teixit: com l'economia, les TIC, la cultura, la immigració, l'esport... I ara, amb el progrés de la generació 2.0, la política potser serà més líquida -com els propis blocs- però les idees sempre seran necessàries perquè tot el conjunt de motors facin avançar la societat.

Extensa conversa amb Marc Vidal, que passa uns dies de vacances al Baix Empordà amb la família. Per això, té el bloc aturat uns dies. Aquest prometedor assessor d'empreses és ja un referent dels blocs a Catalunya i l'Estat espanyol. El seu bloc destaca per la brillantor d'idees, iniciatives i enllaços. Cada vegada ha potenciat més el seu espai vital a la xarxa d'ençà un any i mig, que va ser quan va començar. Ara, superada la fase de la consolidació dels blocs i el boom polític, demana que Catalunya aposti per aquest i d'altres conceptes a internet que demostrin que la comunitat del nostre país pot ser un referent.

És inevitable que les bases de la qualitat, la innovació, la recerca són essencials perquè la comunitat blocaire guanyi prestigi i vagi més enllà d'una moda o un banc de proves. Aquest és el camí i ara el primer repte és sumar esforços amb projectes per a la tardor. I en aquest repte de fer un conglomerat de noms i idees hi ha noms que són inevitables: Saül Gordillo, Vicent Partal, Núria Masdeu, Ramon Bassas, José Antonio Donaire, Carles Puigdemont, Lourdes Muñoz, ... Sumar és construir.Construir també és fer país.

Precisament, en Marc es trobarà aquest migdia amb Carles Puigdemont per dinar i parlar de política, del país i les TIC. Llàstima que no pugui ser-hi!

Música / The Way # Almadrava

PD: Llibre rebut: Herencias de El Cairo, de Yasser Abdel-Latif. Pendent.

PD2: Un restaurant basc per gaudir amb la ment... Mugaritz.

PD3: Google ja introdueix la publicitat a Youtube i no deixa de progressar: ara l'espai.

PD4: Leipzig acull des d'avui una edició més de la Game Convetion (GC).

Joan Carretero s'ha convertit una vegada més, en aquest cas va ser ahir a Prada de Conflent, en la veu de la consciència d'Esquerra. Les essències de la formació republicana, ara en l'etapa de consolidació de l'establishment català, són encarnades per aquest polític de Puigcerdà, que una vegada va trencar amb el conservadurisme dels republicans, ha consolidat el seu projecte alternatiu com a via sobiranista. És per això, precisament, que ha trobat les portes del partit blindades, tot i tenir el suport silenciós de bona part de la militància. I en aquest escenari, Carretero no afluixa i s'atreveix a pronunciar a la UCE que si ERC no va «més lluny» els independentistes hauran de crear una nova «eina» política. La provocació a ERC i el desafiament continua amb l'atreviment de l'embrió del Reagrupament.cat. I en aquesta dicotomia, la Convergència més catalanista de Felip Puig només té ganes de sumar.

És evident que les herències històriques de les nostres infraestructures -aèries i ferroviàries- no són per voluntat de la ministra Magdalena Álvarez, que tot i gestionar amb desencert la crisi, ha mantingut el càrrec perquè Zapatero ha volgut. Ni en l'última remodelació va caure, tot i estar en la majoria de travesses a causa també del seu baix perfil. Ara, quan sembla que és l'hora de les solucions perquè el setembre ja seria imperdonable -en l'època del retorn a la normalitat i amb les eleccions generals a la vista-, es posaran tots els pedaços que facin falta per resoldre el caos. Serà la solució al moment, però no al futur.

Fa anys, quan el país era governat per Convergència, als periodistes que vam plantejar el debat sobre la potencialitat entre Madrid i Barcelona se'ns va acusar de socialistes. Quinze anys després dels Jocs de Barcelona, quinze anys després de l'esplendor, s'ha comprovat que la capital catalana ha progressat viàriament gràcies a les rondes però el nucli de Madrid i el seu espiral com a motor financer, polític i econòmic és tan fort que ha deixat Barcelona en una situació de capital de segona categoria. És lògic que els catalans -així com les regions del nord- ja no podem viure del lluïment del passat perquè els temps han canviat i les comunitats més pobres han progressat -de fet, com en d'altres països-, però mentre Barcelona s'adormia després als Jocs, Madrid avançava amb l'orgull ferit i amb les ganes de revenja.

Passats els anys i amb aquell debat sobre el pols de poder sedat, aquells mateixos periodistes continuen pensant el mateix i la realitat entre Madrid i Barcelona o Barcelona i Madrid, amb el Prat i Sants com a màxims exponents, és aclaparadora. Amb infraestructures... i sense elles. Amb Magdalena Álvarez... i sense ella.

Música / We're From Barcelona # I'm From Barcelona

PD: Els mentideros de Madrid apuntaven que Zapatero valorava amb força, en les darreres setmanes, avançar les eleccions generals a la tardor per agafar l'oposició del PP amb el pas canviat. Tenia molts asos a la màniga, especialment el control a ETA i el qüestionat lideratge de Rajoy després del debat de política general, però la creu de RENFE a Catalunya era massa complicada.

PD2: No vull creure que el president Montilla enviés una carta a un conegut propietari d'un pool de comunicació de Barcelona per recordar-li, a través de frases textuals, les declaracions setmanals d'un brillant periodista -i amic- a una emissora de ràdio que criticaven el govern de la Generalitat.

PD3: Descobreixo les postals de Nova York de l'Àlex Sáez i li demanaria que mantingui els breaks que fa al bloc sobre la ciutat més trepidant del planeta.

PD4: M'ha fet il·lusió veure el palamosí Jaume Soler fent d'analista de vela a Teledeporte i que, fins i tot el Rei, s'hagi interessant pels comentaris en el seu bloc, que és un referent a l'Estat espanyol. Felicitats Jaume!

Música / Don't Let Him Waste Your Time # Jarvis

PD: Retorn inesperat a l'Aradi després de molt temps.

PD2: The Bourne Ultimatum, un entreteniment per evadir-se.

PD3: Fotògrafs per la Pau ha remodelat el bloc i ja preparen l'imminent viatge a Srebrenica en el projecte Krava.

PD4: Em va agradar que Joan Laporta no faltés divendres a la cita del Club Tennis Aro per jugar, un any més, el Torneig Pares i Fills.

Últim adéu a Lluís Maria Xirinacs en un homenatge sentit a Santa Maria del Mar i al Fossar de les Moreres. Ha estat el comiat a un patriota amb convicció i dels que tanta falta fan al nostre país perquè la bonança econòmica i la nova democràcia ens han deixat esmorteïts. Els prop de 3.000 assistents han acomiadat el fèretre de Xirinacs amb crits d'independència, a favor de la terra lliure i amb el cant dels segadors. Moments així és quan prens consciència que la lluita continua perquè és la nostra raó de ser.

Música / Com un arbre nu # Lluís Llach

PD: M'agrada que el periodista i amic Josep Martinoy faci el pregó de la festa major de Torroella de Montgrí. Un encert de l'alcalde Joan Margall, que ha remodelat el bloc.

PD2: Tal com m'havien avisat, La Xicra, al mític carrer Estret de Palafrugell, et permet gaudir d'una bona vetllada.

PD3: Si Wall Street trontolla... els petits inversors borsaris són els qui ho acaben pagant.

PD4: Drama al Perú a causa d'un terratrèmol devastador.

Sopar amb els amics Albert i Marta, que gestionen la nova Casa Marieta d'ençà el canvi de segle. Nit agradable, càlida i relaxada a la Plaça de la Independència de Girona. Envoltats de turistes dialogem sobre els viatges de l'estiu i records i anècdotes dels darrers anys. Sense voler-ho, amb tants estrangers que van i venen, et sents una mica turista a casa teva. La plaça està il·luminada però amb foscors agradables davant l'omnipresent catedral. Valores el que tan sovint observes com habitual i lamentes que una plaça que hauria de ser peatonal pateix la desgràcia de ser un anar i venir de cotxes i motos, que amb soroll afegit només fan que trencar un encant d'una vetllada per als qui volen gaudir de la Girona nocturna i calmosa.

Música / My Friends # Red Hot Chili Peppers

Sortida nocturna esperançadora amb Jordi Martinoy i Àlex Sáez. Present i futur d'ERC i el PSC i trobada inesperada amb Antoni Maceiras, que trenca les converses polítiques que tenien un clar diàleg de contrastos i coincidències entorn el nou protagonisme de la renovada Diputació de Girona. Maceiras exposa el comiat de Pesic i després del tens enfrontament amb el tècnic, avança les noves il·lusions del club amb Pedro Martínez a la banqueta. Maceiras és sinònim de bàsquet en estat pur i un bullidor d'idees i projectes constants. Les carpes i els arbres de la davesa en són testimonis. Després de deixar molts interrogants polítics i esportius pendents, acordem retrobar-nos a finals d'estiu. L'Akasvayu ja prendrà més força i la Diputació, també. En tots dos casos, per calés no serà.

Música / I can't dance # Genesis

PD: M'agrada que Xavier Bosch tingui un destí a la vista: la direcció de l'Avui.

PD2: Cafè pausat amb el sempre actiu Jordi Xuclà, que valora el poc crèdit del confidencial Girona-Madrid. Un més que m'apunta.

PD3: Carles Puigdemont continua marcant la pauta política a Internet a Girona. Ara s'apunta a la moda dels polítics nord-americans i promou un canal a Youtube.

PD4: Leopolodo Milá... arquitecte català, del disseny per a les persones.

PD5: Entre limones, un èxit literari de Chris Stewart.

Gestionar el Nou Estatut va tenir un procés inevitable -llarg, tens, feixuc i car- però un any després no ha tingut l'efecte desitjat. Poques espectatives, vaja. Escolto Joan Saura durant el balanç del primer any i la visió del govern difícilment pot coincidir amb l'opinió de la societat. Són tantes esperances dipositades en el nostre Full de Ruta, que després de tantes lamentacions (Renfe, Fecsa, aeroports, peatges, l'habitatge, l'impacte de la Diputació de Girona...) és difícil ser optimista amb aquest nou marc constitucional. Poc crèdit. És evident que el Nou Estatut és un procés d'ambició del país però si aquest laboriós camí després no té una repercussió social serà perquè no té un llindar de màxims. I si ho valoréssim amb termes comercials, si el producte falla és impossible que es pugui vendre o ser comprat.

Música / Give a Little Bit # Goo Goo Dolls (Cançó recomanada per un amic a qui desitjo molta sort en la seva etapa professional)

PD: El Dalai Lama serà a Barcelona per la Diada. Una estada esperançadora per als dies 9, 10 i 11 de setembre.

PD2: La mort de Nicolau Casaus tindrà un homenatge sentit. A la Premier League, amb clubs com el Liverpool, el Manchester o el Newcastle, seria convertit en una figura llegendària.

PD3: Dos anys després, m'agrada que l'Ajuntament de Girona hagi recuperat el Festival de Jazz de Girona.

PD4: Cases de somnis. Alguna cosa mes que uns allotjaments...

Música / Rabbit In Your Headlights # Unkle

PD: Friends of the Earth International. Consciència de la Terra.

PD2: Toshiba impulsa el projecte Aula Móvil. Innovació en la docència.

PD3: The Edinburgh International Festival ja és a punt. El festival més culte de l'estiu.

PD4: Una illa a Fidji per recomençar és The Trive Wanted.

Fernando Puras ha dit prou. I el seu gest és molt lloable. El candidat del PSN al govern de Navarra ha decidit abandonar abans que deixar-se trepitjar per les ordres de l'executiva federal del PSOE. En la pugna Madrid-Pamplona la política es mou en uns altres estadis que quan un té la il·lusió d'accedir a la política, segurament mai hagués imaginat. Ell defensava un acord de govern tripartit amb Nafarroa Bai i Izquierda Unida perquè l'executiva del PSN així ho va decidir. Però aquesta tesi resulta que no interessa a vuit mesos de les eleccions generals perquè Ferraz no vol una «coalició amb radicals». A ulls i objectius de Madrid...

És evident que Madrid i Pamplona mai tindran la mateixa visió de la política a Navarra, com passa en altres comunitats, però crec que el sentit de la política és la de negociar i gestionar els interessos globals de cada regió, comarca i estat. En aquest cas, Ferraz ha jugat fort i ha primat els interessos globals als d'una comunitat. Però des de l'altra perspectiva, la convicció i els ideals no passen per vendre's i deixar les bases sense cap tipus d'esperança. I més, quan tens l'acord tripartit gestionat. Si marxa Puras el PSOE no s'engrandeix i el més trist de tot, que governarà el PP.

Música / West End Blues # Louis Armstrong

PD: CampusMac 2007. Per als addictes a la poma...

PD2: Una realitat: Alemanya i Espanya, països de la zona euro on ha disminuït més la renda dels treballadors.

PD3: Disappearing Places. Llocs desapareguts a la xarxa, per reviure'ls...

PD4: M'ha agradat el post de Joan Margall, amb el seu CAPVESPRE AL ROCAMAURA.

Fotògrafs per la pau engega el projecte Krava per pagar vaques per a les mares d'Srebrenica. L'amic i fotoperiodista Miquel Ruiz l'està definint pas a pas, amb la força del convenciment i la raó; mentre m'ho explica amb un café al davant, li brillen els ulls.
Per començar està preparant un viatge amb el que vol sorprendre a 50 gironins i gironines que s'hi desplaçaran per fer-li costat, per continuar somiant.
És la il·lusió d'en Miquel però serà un gran ajut per a un país que intenta superar una guerra étnica que encara cueja al territori i a les consciències. Tan a prop i tan terrible que Europa no se'n va saber avenir fins que va ser massa tard. Per això és tan important el que proposa en Miquel, per conscienciar un primer món que té problemes però que no són ni de lluny tan fonamentals com tenir una vaca per a la gent d'Srebrenica.

Música: Gold dust woman # Fleetwood Mac

PD1: El Festival de Peralada avui amb un concert especial en homenatge al seu antic director, Luis Polanco, a càrrec de Miguel Poveda i l'Orquestra Simfonietta Porta Ferrada.

PD2: Kerikeri, la badia de les mil illes, un altre món.

PD3: Los asesinos ocultos de Robert Wilson, un giallo per l'estiu.

Els media són els protagonistes del món. Qui sinó podria aconseguir que Mihail Gorbatxov fes un anunci publicitari davant del mur de Berlín? L'empresa d'articles de luxe Louis Vuitton ha contractat per a la seva nova campanya de tardor-hivern a l'expresident de l'antiga URSS, i ell mateix, fent el seu millor paper, va proposar fer les fotos a Berlín, davant del mur del qual ell és responsable de la caiguda. És la història dins la història en un anunci publicitari. El món global del segle XXI que ens proposa mirar la història a partir dels productes més luxosos i cars, posant el comprador davant de la seva pròpia vida. La publicitat de les emocions portada a l'extrem.
La foto és d'Annie Leibovitz, art i història vénen el més car.

Música/ 19 días y 500 noches # Joaquín Sabina

PD: Al Festival de la Porta Ferrada concert de JM Serrat i Joaquin Sabina, un èxit més dels dos trobadors i del festival de Sant Feliu de Guíxols.

PD2: Un lloc desconegut i paradisíac al sud, La almendra y el gitano.

PD3: Detall inesperat del portal Einicio per haver seleccionat aquest bloc en l'àrea de webs de qualitat.

PD4: Un lloc diferent, música i relax a La Alcanacia.

Són més de 200.000 morts i més de dos milions i mig de desplaçats durant gairebé cinc anys de conflicte. Però sempre hi ha motius per a l'esperança: l'ONU ha aprovat l'enviament de la major força de pau del món a la regió africana per protegir la població civil.

Música / Gloomy Sunday # Diamanda Galas

PD: Entrevista amb Manel Mendoza per a Tot Salt. Un portal cada vegada més consolidat i més imitat.

PD2: Robert Murdoch, el Polanco en llengua anglesa, ara ja té el The Wall Street Journal. Els imperis dels nous temps.

PD3: Gràcies a David Baret reviuré les essències dels països bàltics a l'octubre i descobreixo l'Associació catalano-lituana CT-LT.

PD4: D'Ingmar Bergman a Michelangelo Antonioni. Club 7 Cinema, un bon bloc que recull el dol del cinema europeu.