![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
La UE "congela" Turquia
Els 25 han decidit frenar parcialment les negociacions d'adhesió de Turquia per la seva negativa a ampliar la unió duanera a Xipre. Els ministres d'Exteriors han acordat congelar 8 importants capítols dels 35 que es negocien amb el govern turc. D'aquesta manera, els 25 sancionen la decissió de Turquia de no deixar entrar en el seu territori vaixells i avions grecoxipriotes. Segons el comissari per a l'ampliació de la UE, Olli Rehn, el procés d'adhesió es manté i suposa una oportunitat per demostrar que l'Islam, que és la segona religió al nostre continent, "pot ser compatible amb Europa i els seus valors morals, democràtics i de respecte dels drets humans". La frase sona molt bé en termes comercials, que és el primer en què es pensa des de Brussel·les, però no és real perquè la geoestratègia té més sentit quan no intervé la religió.En poc temps, Turquia ja ha demostrat que, encara que sigui a llarg termini, patirà una forta convulsió interna mentre durin les negociacions. I externament, la UE ja n'ha patit les conseqüències. A la perifèria, l'illa de Xipre és el centre de les tensions històriques entre Grècia i Turquia. I al cor de la Unió, el procés turc també és un dels causants dels fracassos electorals de la Carta Magna a França i Holanda, on va guanyar el "no".
Música / Free # Lighthouse Family
S'ha acabat la comèdia
Tal faràs i tal trobaràs. Però la dita no s'ha complert. La lenta justícia ha anat una vegada més massa endarrerida a la realitat i Augusto César Pinochet, l'encara dictador, ha mort sense ser jutjat. Hi ha massa vides que necessitaven tancar aquest capítol per veure recompensada la seva impotència, però no s'ha arribat a temps. La comèdia sobr l'estat de salut del dictador feia massa temps que durava i, finalment, s'han complert els rumors de les últimes setmanes. Amb la mort de Pinochet se'n va un dictador més, però el dolor dels afectats i familiars és encara massa gran. Hauran de passar dècades perquè es tanqui la ferida i aquí, a casa nostra, per desgràcia en tenim un bon exemple. Esperem que les futures generacions no oblidin que dictadors com Pinochet i Franco han de ser les pàgines negres de la nostra història.Mengem McRàpid
McDonald's no es ven menjar: ens ven temps, un valor cada dia més valorat. Quan et trobes en una gran ciutat com París i la seva dimensió urbana comprovés com les cadenes de menjar ràpid cada vegada tenen més èxit. La diversitat d'idees i conceptes és enorme i vist des de l'aparador veus que la gent, fins i tot els dies festius, té poques ganes de perdre el temps. Pocs diners, autoservei i en mitja hora llest per poder fer altres coses. No importa ni la qualitat del menjar, ni del servei, ni l'ambient perquè no es valora la restauració sinó gaudir de temps per fer més coses.Llegeixo a Le Monde que, precisament, McDonald's vol començar a implantar als Estats Units una experiència de posar gimnasos infatils als seus establiments. De fet, a París ja n'hi ha forces amb aquest estil i, fins i tot, amb graderies perquè els pares mentre mengen la XXL puguin veure com juguen els seus fills. Aquest remordiment de consciència d'una de les multinacionals més grans del món arriba quan l'obessitat ja és un símptoma d'alarma entre els nord-americans. En tot cas, amb l'èxit d'aquestes hamburgueses no cal tocar el producte perquè som els humans als qui al segle XXI ja ens hem acostumat al menjar ràpid per comprar temps.
Música / Raphael # Carla Bruni
Alícia en el país de les meravelles
Veure Sánchez Dragó com entrevista Jiménez Losantos en un programa de Telemadrid no té pèrdua. No és perquè l'entrevista sigui interessant sinó perquè d'una vegada et passes al bàndol contrari perquè intenten destrossar amb ironia Zapatero i l'Estat autonòmic. La cadena que controla Esperanza Aguirre ha donat una espai d'entrevistes els diumenges a la nit a l'escriptor que, a part de preguntar, deixa anar la seva tesi ideològica. L'únic Las noches blancas que he vist va hi apareix Jiménez Losantos arran de la publicació del seu darrer llibre De la noche a la mañana. No ha tingut pèrdua. I quin massatge mutu!
El seu món és un altre món: no m'estranya que després a Madrid qui compri el diari El País li diguin rojo separatista. Però resulta que aquest parell d'ultres té el seu èxit perquè encara hi ha personatges que els mitifiquen. Aquest bloc de Periodista Digital anomenat Electroduende n'ha fet una selecció de les imatges i n'és un petit exemple. D'altres com Falange Auténtica el feliciten i té un munt d'admiradors. També a El Mundo hi ha apartats on agraeixen l'entrevista. Per cert, a la part final van lloar Ciutadans i el seu èxit a Catalunya. Era d'esperar. Van guardar la traca per al final.
El seu món és un altre món: no m'estranya que després a Madrid qui compri el diari El País li diguin rojo separatista. Però resulta que aquest parell d'ultres té el seu èxit perquè encara hi ha personatges que els mitifiquen. Aquest bloc de Periodista Digital anomenat Electroduende n'ha fet una selecció de les imatges i n'és un petit exemple. D'altres com Falange Auténtica el feliciten i té un munt d'admiradors. També a El Mundo hi ha apartats on agraeixen l'entrevista. Per cert, a la part final van lloar Ciutadans i el seu èxit a Catalunya. Era d'esperar. Van guardar la traca per al final.
Música / Nos sobran los motivos # Joaquín Sabina
La paritat és o no eficiència?
El tripartit ens va plantejar la paritat al govern per reforçar un nou model després del llegat pujolístic. I era un bon argument per evidenciar el principi del canvi. Al final, presses i més presses per complir la imposició però es va arribar a temps. Amb els nomenaments, per tant, també es va caure a la pròpia trampa. I ara, amb l'Entesa, ha tornat la mateixa cançoneta però sense fer-la pública. Aquest mutisme actual ha servit per demostrar que no s'ha respectat la premissa de fa tres anys i els sectors feministes tenen dret a queixar-se i reivindicar el canvi del canvi.
Però, sincerament, sense voler caure en els tòpics morals, crec que la paritat té cada vegada més sentit en la nostra societat encara que també seria bo destacar que complir-la tampoc és sinònim d'eficiència i tampoc que totes les dones estan preparades per dur a terme segons quins càrrecs de responsabilitat. O només són els homes els mals gestors? Clar que les dones poden dir que també tenen aquella mala fama històrica, però en tot cas la competitivitat, la preparació, l'eficàcia i la responsabilitat no haurien de tenir sexe quan es parlés d'una persona.
Música / Senza una donna # Zucchero & Paul Young
Montilla serà a Madrid pel 6-D
El president de Catalunya, José Montilla, serà demà a Madrid per a la recepció oficial que cada any se celebra al Congrés dels Diputats amb motiu de l'aniversari de la Constitució espanyola. El nostre molt honorable ha decidit assistir a aquest acte tan tradicionalment espanyolista per mostrar el seu suport a la commemoració. La veritat és que el President podia haver inventat o trobat mil excuses per evitar aquesta polèmica però no ens enganyem... ja sabíem a qui Esquerra havia fet nuvi. I el problema no és Montilla, ni el PSC-PSOE, com abans passava amb Maragall: el drama torna a ser la núvia. Molt honorable: vostè vagi on vulgui i amb qui cregui -suposo que té les seves conviccions- però amb ERC aquest pacte no torna a tenir cap sentit. La política també són les formes no, Carod i Puigcercós?I no calen ni cent dies ni tres mesos per comprovar una vegada més que ERC fa tres anys que ha traïcionat els seus principis i ara ens promou tot això de l'Entesa, que no té cap sentit per a qui se sent català i no es ven per quatre plats de gestió. Perdò! Volia dir per quatre conselleries, que ve a ser el mateix. Per cert, on seran els de la núvia demà?
Música / You'll Think Of Me # Keith Urban
L'altre futbol
És patètic veure cada any l'assemblea de socis compromissaris del Real Madrid. S'han convertit en un seguit d'escenes tragicòmiques que exposen com es gestiona un dels clubs més grans del món i que més fidels mobilitza. El Madrid i les entitats d'elit com el Barça són com multinacionals que necessiten alimentar-se mediàticament de les consignes dels seus fidels socis, però aquestes posades en escena no tenen sentit. El Madrid, per exemple, funcionant com una gran companyia i gestionant milions d'euros no necessita l'opinió d'un dels seus petits compromisaris per millorar. En tot cas, si fos així, les assemblees està demostrat que no són el millor mètode. A més, una multinacional necessita cada any l'opinió d'un dels seus treballadors?El futbol d'avui dia ja sabem com funciona. Després d'anys d'actors a l'estil Hugo Chávez com Gil, Caneda, Cuevas, Roig, Lopera, Maria Teresa Rivero, Lendoiro, Mendoza, Sanz... s'ha passat a un estil menys populista però més empresarial. Encara que per molt que passin els anys, a les llotges es continuaran realitzant els grans negocis i on un president, amb més o menys gràcia i encert, farà i desfarà perquè per alguna cosa ha posat els milions i milions. Sense els diners, no s'arriba i perdre'ls tampoc és l'interés de ningú. Fitxatges, vendes de terrenys, intercanvis, fundacions, associacions, televisions, viatges... hi ha massa en joc com per deixar-ho escapar.
Música / What Am I To You? # Norah Jones
Matar el missatger 
És massa fàcil culpar els mitjans de comunicació dels mals de la nostra societat perquè els mitjans, com l'educació, la política, la sanitat..., en són un reflex. Ahir, justament quan es commemorava el Dia Mundial de la Sida, durant unes jornades organitzades a Girona sobre la por dels humans es va destacar que, entre els adolescents de 12 a 15 anys, el primer temor a la mort és la Sida. I el motiu, segons els experts, és la influència dels mitjans de comunicació per causar aquest efecte. En part, podem estar d'acord perquè és cert que els joves potser encara no haurien de tenir o sentir aquest temor. I també podríem acceptar la crítica als mitjans perquè, amb més o menys criteri, manipulen la informació en funció dels seus interessos per tenir més repercussió i per vendre el producte al seu client potencial. I en aquest cas, especialment les televisions, que ja saben que les notícies i els reportatges impactants ténen més audiència.
Però per altra banda, el mitjans també tenen el mèrit d'intentar conscienciar la societat d'una malaltia mortal de la qual cal prendre consciència si és que es vol combatre o si més no evitar-ne la seva progressió, a banda de les investigacions mèdiques i científiques. Per tant, el missatger difícilment pot ser el culpable de la notícia sinó únicament de com la ven. En tot cas, sempre hi haurà sectors més sensibles amb la realitat i sectors més interessats en mentalitzar la societat.
Música / Live Aid # Quenn
Però per altra banda, el mitjans també tenen el mèrit d'intentar conscienciar la societat d'una malaltia mortal de la qual cal prendre consciència si és que es vol combatre o si més no evitar-ne la seva progressió, a banda de les investigacions mèdiques i científiques. Per tant, el missatger difícilment pot ser el culpable de la notícia sinó únicament de com la ven. En tot cas, sempre hi haurà sectors més sensibles amb la realitat i sectors més interessats en mentalitzar la societat.
Música / Live Aid # Quenn
La violència és mediàtica
Una baralla en el metro de Madrid s'ha convertit en un boom al portal Youtube. Les imatges no són res de l'altra món que diàriament no passin en qualsevol altre ciutat espanyola però el fet de què la lluita entre joves quedés enregistrada per les càmeres de televisió del metro ha permés obtenir les imatges. I una vegada penjades a la xarxa, han estat un èxit espectacular de visites. Habitualment, ens fem un tip d'observar la societat nord-americana i criticar els seus valors però aquesta és una petita mostra de què cada vegada ens assemblem més a ells.El consum dels nord-americans per la violència fa molt més anys que existeix, on fins i tot tenen programes especialitzats sobre tragèdies, però també tenen la possibilitat de comprar aquestes imatges per Internet. Veure accidents amb víctimes mortals es paga més que un sense víctimes. Però cada vegada som menys diferents. La societat dels gratacels, centres comercials, estrés, consumisme, obessitat, violència, mestissatge, control policial, defensa de les fronteres, violència urbana, armes domèstiques... ens sedueix més del que ens pensem.
Música / Pink Houses # John Cougar Mellencamp
La Brunete més ultra
Fa gràcia escoltar en directe el massatge amb final feliç que li està fent l'ultraespanyolista Jiménez Losantos a Don Mariano Rajoy a la Cope. És divertit comprovar com li marquen l'agenda als líders espanyols els mitjans de comunicació de Madrid. El País és la referència del PSOE i El Mundo i la Cope del PP (l'Abc està en fora de joc). Aquí, de moment, no arribem a aquests extrems, tot i que en aquesta campanya recent, La Vanguardia ha intentat influenciar i marcar un nou tarannà periodístic-polític per beneficiar Convergència. Però a Madrid, els periodistes fa una dècada que surten de la seva raó de ser i enlloc d'informar es dediquen a difondre ideologies per interés. Sempre critiquem l'essència del polítics, sovint amb massa raó, però els periodistes tampoc estem nets de culpa. Jiménez Losantos i Pedro J. Ramírez en són un exemple divertit vist des de Catalunya perquè ara els toca picar pedra però és molt decebedor des de la visió periodística.PD: Em va encantar trobar-me ahir el migdia Lluís Bassat a la Clínica Barraquer i el detall que va tenir amb el meu fill. Gràcies i sort Lluís!
Música / Zapatillas # El Canto del Loco
Ja tenim equip!
Montilla, "un charnego de izquierdas" com li va dir el bocamoll de l'Ibarra, ja ha definit el seu equip de gestors. Tanta expectació per acabar confiant en un conjunt d'experts que reflexen la seva personalitat: normals. Arriba l'hora de demostrar si això de l'Entesa és un govern o es converteix en una pugna de partits, tal com va passar amb el tripartit.Cauen consellers vàlids com Mascarell, Del Pozo i Valls, però se salven l'imprescindible Nadal -ningú havia fet més mèrits que ell- i dues dones que, d'entrada, semblava que estaven sentenciades: Tura i Geli. La primera ha fet el triple salt mortal, però amb menys galons. La segona, ha apurat fins la recta d'arribada, amb la confiança del llegat de la bona feina. I per últim, la bomba amb la cartera que tindrà el Tete a Educació. El fitxatge del germà Maragall evidencia moltes coses i és una manera de perdonar la vida del ja expresident.
Música / El imperio contraataca # Los Nikis
Els sobres o les maletes urbanístiques
Ara són mediàtics els escàndols de Marbella, Calvià i Andratx, però els delictes contra el territori i l'administració pública han passat i passaran. Les ofertes són massa temptadores per als equips de govern de qualsevol ajuntament o, fins i tot, representants d'una autonomia. Aquí tenim aquell memorable "problema del 3%" en què Maragall va acusar CiU. I el culpable és en la majoria dels casos un sobre o un maletí, tot i que és obvi que també hi ha l'oferta en espècies o com ara pagar una campanya electoral.Precisament, la setmana passada una persona m'explicava que fa poc li havien ofert el sobre o pagar-li la campanya per haver permès a una empresa edificar dues vegades al seu municipi. Per tant que, com qui no vol la cosa, baixaven uns 20.000 euros per tans sols permetre que s'adjudiquin les obres d'un complex i aixecar-ne la construcció. O sigui: fer complir la normativa. Si aquest cas és recent i fa referència a un petit poble de l'interior, què pot passar a Marbella, Calvià, Andratx i tantes altres ciutats?
Música / Set them free # Sting
Montilla és més Pujol que Madí
Veient el reportatge de 30 minuts sobre Montilla comproves que el nou President representa una bona part de la trajectòria de molts catalans que ara tenen la seva edat. Montilla mostra en el documental que és un home fet a si mateix (self-made man), sense grans pretensions però que té la virtud de liderar un altre perfil de catalanitat. Podríem dir que Pujol encarnava al de tota vida, potser fins i tot al català més rural. Amb Maragall, la identitat va canviar i va ser el paradigma dels qui el van idolatrar: els cosmopolites culturetes. I amb Montilla, el perfil ha canviat. És el dels altres catalans, que són molts, i que s'identifiquen amb la seva trajectòria. Potser no són ni els rurals, ni els culturetes, però si són els humils que han començat del no res i són de la cada vegada més gegant àrea metropolitana.En el 30 minuts, amb Montilla i la seva promocionada segona esposa, Anna Hernàndez, comproves que per guanyar unes eleccions necessites proximitat -també carisma i ell no en té- però, especialment, observes que no calen assessors milionaris a l'estil David Madí, que només representen les elits del país. I els escollits pels diners, en democràcia, no guanyen unes eleccions. En el nostre cas, més ben dit les han perdut.
Música / Kiss # Art Of Noise - Tom Jones
L'altre sistema educatiu
Hi ha un altre sistema educatiu i és el que no surt als informes escolars. Hi ha més violència a les aules de la que es transmet a l'opinió pública? D'entrada, la reflexió és que va en augment. M'ho expressen un grup de professors catalans i m'ho confirma un estudiós del sistema educatiu de Ginebra, que no vol causar més alarma de la que ja existeix a Suïssa. El país més burgués d'Europa té una crisi educativa que ha deixat els professors trasbalsats. Les valoracions són que hi ha una proclama perquè torni la vella educació: o sigui, l'estricta, la dictatorial i la pragmàtica. Uns valors per contrarestar la immigració, la violència i la llibertat dels estudiants perquè una part del govern i una part de la societat està cansada d'aquest model.
Si a les aules es recull aquest comportament de violència i els mestres són els primers en detectar-ho és perquè el sistema està fallant. Dins les aules, perquè els mètodes han quedat desfasats i els nens necessiten més dinamisme, contacte amb l'exterior i menys pautes rígides. I fora les classes, perquè la societat genera un excés de violència i tensió només llevar-se els infants. I per què? Doncs segons els entesos, els nens aprenen més del què observen a la televisió que no de moltes lliçons a l'escola. Per tant, així estem: estigmatitzant el consumisme i la violència.
Música / Check Yes Or No # George Strait
Olors de grandesaEsperava més d'El perfum (Parfum: Die geschichte eines mörders) després de les crítiques tan elogiants que havia rebut, sobretot d'ençà la seva estrena a l'Alemanya. Destacaria de la pel·lícula el mèrit del director, Tom Tykwer, de respectar el mític llibre de Patrick Süskind i la posada en escena per ambientar una època grisa, fosca i marginal. Amb olors incloses. I m'agraden les recreacions de Girona, Besalú i el Poble Espanyol de Barcelona. Però, en conjunt, les pretensions per semblar-se a un producte de Hollywood provoquen un mal desenllanç final per feixuc. Com era d'esperar Ben Whishaw clava el personatge de Jean Baptiste Grenouille, encara que Dustin Hoffman i Carolina Herfurth tenen un rol molt secundari però brillen dins la foscor d'una París de fa tres segles, aleshores la capital d'Europa.
Música / Life For Rent # Dido
Centre de gestions MontillaAcaba de crear-se la companyia Montilla S.A. que es dedicarà a la gestió de Catalunya. Però només de gestió perquè per gestionar ideologies identitàries no està preparada. La companyia Montilla té més de set clients potencials que en aquest inici del segle XXI han volgut que el president de l'accionariat sigui un gestor. Però la gestió de la indentitat ni es compra ni es ven: es té!
Els nacionalistes catalans potser quedarem com a romàntics, reductes, primitius i cavernícoles però sempre tindrem el nostre orgull. Amb els temps que corren seria més fàcil apuntar-se a la tendència guanyadora i autoimmolar els sentiments, però la nostra raó de ser no necessita cap centre de gestions. Volguem o no, ens ho sentim o no, ara si!, ja formem part d'una empresa de gestions que té la seu de la multicional a Madrid.
Els nacionalistes catalans potser quedarem com a romàntics, reductes, primitius i cavernícoles però sempre tindrem el nostre orgull. Amb els temps que corren seria més fàcil apuntar-se a la tendència guanyadora i autoimmolar els sentiments, però la nostra raó de ser no necessita cap centre de gestions. Volguem o no, ens ho sentim o no, ara si!, ja formem part d'una empresa de gestions que té la seu de la multicional a Madrid.
Música / Owner Of A Lonely Heart # Yes
Abans d'entrar...M'agrada l'especial de Montserrat Besses a TV3 dedicat a la figura de Pasqual Maragall. Al voltant de la plaça busca la distància curta amb els protagonistes i descriu amb brevetat les diferents visions. Valorat per segona vegada, observes la solitud final de l'encara president. Com la mateixa que en el seu moment haurien sentit Tarradellas, després Pujol, ara Maragall però també, després dels recents resultats, polítics com Artur Mas. Solitud com la de la imatge.
M'agrada la sentència final de Narcís Serrra: "Sigui alcalde d'un poble petit o de Barcelona... sigui president d'una cosa petita o del govern d'Espanya... L'1 sempre, sempre està sol." L'1 sempre queda desgastat. Però Maragall es guarda el final sobre què ha après en el seu despatx al Palau sobre l'exercici de poder: "La veritat és que... si m'ho pregunta d'aquí un any ja li diré... [mig somriu] Ara encara està tot massa calent. Aquestes coses... com l'arròs: s'ha de deixar reposar, no? Per saber exactament com està tot... o què ha estat. Jo crec que estem ara encara massa a prop." Sol i abandonat, sobretot pels seus, es guarda els rocs a la faixa.
Música / My way # Frank Sinatra
M'agrada la sentència final de Narcís Serrra: "Sigui alcalde d'un poble petit o de Barcelona... sigui president d'una cosa petita o del govern d'Espanya... L'1 sempre, sempre està sol." L'1 sempre queda desgastat. Però Maragall es guarda el final sobre què ha après en el seu despatx al Palau sobre l'exercici de poder: "La veritat és que... si m'ho pregunta d'aquí un any ja li diré... [mig somriu] Ara encara està tot massa calent. Aquestes coses... com l'arròs: s'ha de deixar reposar, no? Per saber exactament com està tot... o què ha estat. Jo crec que estem ara encara massa a prop." Sol i abandonat, sobretot pels seus, es guarda els rocs a la faixa.
Música / My way # Frank Sinatra
IndefinicióHa arribat l'hora president i sento indiferència: no per vostè sinó per la situació que s'ha generat. És una sensació difícil d'explicar i alhora ni expressa satisfacció ni desil·lusió. És potser la incertesa i l'establisment en què es troba Catalunya després d'anys d'una llarga dictadura, un període engrescador però amb final gris del mandat Pujol i una experiència per mig oblidat com és la del tripartit sinó fos per les polítiques socials. Per tant, arriba el moment de batejar la criatura com Entesa sense esperança, sense debat identitari i supeditats a un sistema que ara sí, ja sembla que així ens està bé perquè ho hem volgut democràticament. Hem prioritzat gestió. Però aquesta elecció no crec que sigui un bon llegat tant per a les generacions que ens han precedit com per les que vindran. Per això tanta lluita i sacrifici ara fa 70 anys! Per això tantes rebel·lions! Per això tants somnis i tantes promeses! Per això tantes esperances! La història ho escriurà.
Música / Moon River # Audrey Hepburn
El nou rol de Joan Saura
Segons els comentaristes i tertulians polítics, Joan Saura està mort ja abans de començar a Interior: gairebé com aquesta nova operació de l'Entesa i el futur president Montilla. Però amb tan poca credibilitat de sortida, qualsevol resultat, per mínim que sigui, serà ben valorat ja que el llistó està molt baix. Parlant de Saura, els analistes qüestionen que un dirigent ecosocialista no podrà dirigir amb èxit els Mossos d'Esquadra perquè és anar contra els seus i perdrà popularitat. De sentit comú.
Però repassant els últims anys de la política catalana i espanyola veure'm com, habitualment, els consellers i ministres d'Interior són els més ben valorats per la societat. Durant el mandat de l'Aznar, era comprovat que quan l'expresident volia promoure un perfil el situava a Interior. Clar que ETA hi ajudava però d'aquest càrrec en van sortir per la porta gran el mateix Mayor Oreja i Acebes. I ara recau en Pérez Rubalcaba.
I a Catalunya, els darrers resultats són gairebé idèntics: bons balanços per a Xavier Pomés amb CiU i , ara, per a Montserrat Tura, tot i la crisi del tripartit. O sigui, Saura ho té complicat, cert!, però l'elecció tampoc és tan arriscada si veiem que l'opinió pública són els ministres que més valora en les enquestes. I ja és casualitat que són els polítics que precisament tenen més quota de pantalla quan les coses van malament: un incendi, un accident de trànsit, tragèdies amb víctimes, esfondraments d'edificis...
Música / Every Breath You Take # The Police
El poder es té i no se suposa
Arribo a casa amb la notícia que el Tribunal Suprem anul·la el trasllat de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona, un canvi que en el seu moment van pactar els presidents Zapatero i Maragall. El Ple de la Sala Tercera ha acceptat els dos recursos que es van presentar en el seu dia en contra d'aquesta decisió: el de la Comunitat de Madrid -lògic- i el del treballadors. També lògic. Segons fonts jurídiques, la sentència es farà pública els pròxims dies.I quina coincidència que tant l'atreviment fallit de l'OPA de Gas Natural com ara el trasllat de la CMT s'haguessin aprovat amb el futur president de la Generalitat, José Montilla, com a ministre d'Indústria. I ara ho és Joan Clos! O sigui, que si els catalans no ens en sortim ni jugant amb l'àrbitre a favor poca cosa tenim a fer. I és que una vegada més, Madrid ha fet ostentació de poder, un dels valors d'una capitat d'un país que Barcelona mai tindrà. I el poder és té: no es compra ni es cedeix i, si cal, se n'abusa. I Madrid ja té el 90% de les seus de les companyies relacionades amb telefonia i les tecnologies de la informació d'arreu de l'Estat i si poden tenir el 100%, el tindran. El que deiem, poder!
Però tampoc ens deixem influenciar. El mateix poder que exerceix Madrid sobre Barcelona, la capital catalana també el té indirectament sobre les altres capitals de comarques catalanes. Per tant, els qui estem acostumats a aquests rols de poder i a aquests cercles economics predominats ja sabem de què va la història. Barcelona va guanyar, com passa tan sovint, una batalla de la guerra de la CMT. El mateix, de fet, que li passaria a Girona si es plantegés algun dia tenir qualsevol de les imponents seus que hi ha a l'Avigunda Diagonal.
Música / Downtown Train # Tom Waits
;;
Subscribe to:
Missatges (Atom)
Entrades
