Indefinició
Ha arribat l'hora president i sento indiferència: no per vostè sinó per la situació que s'ha generat. És una sensació difícil d'explicar i alhora ni expressa satisfacció ni desil·lusió. És potser la incertesa i l'establisment en què es troba Catalunya després d'anys d'una llarga dictadura, un període engrescador però amb final gris del mandat Pujol i una experiència per mig oblidat com és la del tripartit sinó fos per les polítiques socials. Per tant, arriba el moment de batejar la criatura com Entesa sense esperança, sense debat identitari i supeditats a un sistema que ara sí, ja sembla que així ens està bé perquè ho hem volgut democràticament. Hem prioritzat gestió. Però aquesta elecció no crec que sigui un bon llegat tant per a les generacions que ens han precedit com per les que vindran. Per això tanta lluita i sacrifici ara fa 70 anys! Per això tantes rebel·lions! Per això tants somnis i tantes promeses! Per això tantes esperances! La història ho escriurà.
Música / Moon River # Audrey Hepburn

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Comparteixo la mateixa reflexió

Anònim ha dit...

Tenies raó, calia aquesta cançó en aquell moment, gràcies.

Dessmond ha dit...

Suposo que aquesta és la sensació més àmpliament compartida. Molts dels que hem anat a votar ja la senten aquesta indiferència, que sumada a la gran abstenció...
És un moment complicat el que estem vivint. Hi ha una manca de lideratge absoluta.

Marc ha dit...

El nou President de la Generalitat, el que acaba de sortir del forn no entén perquè a Catalunya defensem la nostra identitat amb tanta tenacitat. No sap que ho fem en defensa pròpia perquè el nostre reconeixement és escàs. Catalunya és una nació sense estat i té pendent una llarga sèrie de reivindicacions històriques que, almenys, ens permetin respirar una mica les seves formes culturals, lingüístiques i econòmiques. Que la garantia d’aquesta salvaguarda sigui l’amo de l’aparell socialista compost per tots els barons del Baix Llobregat és preocupant. Quin grau de catalanització s’ha produït en aquesta comarca en tres dècades?. Poc o res, o pitjor, s’han potenciat les festes populars i la idiosincràsia d’andalusos, extremenys, gallecs o castellans. L'Esbart Dansaire o els Amics de la Sardana de qualsevol població del cinturó vermell controlat pels amics de Montilla no tenen un seguiment públic massiu, ni subvencions municipals per aconseguir-ho.