Les "altres" conseqüències
Una conversa nocturna em confirma la ingratitud de la política i al pas en què s'avança per començar una nova etapa, ara amb el nom de l'Entesa Nacional de Progrés. No és que en aquesta ocasió sigui diferent sinó que això i així és la política. Al llarg de la tarda m'envien correus i missatges al mòbil per especular amb les travesses de les conselleries i corren noms com si fos un mercadeig. En el fons, és trist i decebedor, però és el preu d'un tripartit, una paraula que els protagonistes volen evitar però que és el destí de Catalunya per borrar l'estigma convergent.

Tantes especulacions i pugnes per les quotes evidencia que el PSC té més convulsions internes de les que sembla i el mateix passa a ERC, però a ICV tot ésmés digestiu perquè s'han posicionat sense idees maquiavèl·liques. Govern d'esquerres: sense sopreses! I el contrast el pateix CiU, un partit guanyador d'unes eleccions que han deixat la coalició més tocada del que sembla. L'oposició és dura i el debat sobre la figura de David Madí, inevitable. Reitero: el responsable de la campanya pot ser brillant però també és un egòlatra. I ara...

Aquest impàs serveix per convulsionar Catalunya encara més i comproves com els tres anys de fracàs polític mediàtic -no el social- encara són massa recents. Ara és a punt de tancar-se la fase d'equilibri i presentar els responsables de la nova etapa política: volen que tot siguin primeres espases per no caure en el mateix error. ERC, però, inevitablement té massa claus: ha borrat del seu identitari la seva raó de ser, el nacionalisme, i això és massa dur per oblidar-ho tan fàcilment. Sempre mirant els convergents per excusar-se en la seva hipocresia. D'acord, Pujol va pactar amb el PP -ningú oblidi les conselleries que li va demanar en Carod- i Mas es va fer la foto amb Zapatero, però... i ara? Ara què? És injust justificar un acord pensant en la història més recent i no en el present i el futur més pròxim. Montilla serà president ja, per sempre, en la història de Catalunya.

Música / Highway To Hell # AC/DC

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ni ells mateixos creuen en el segon tripartit perquè l'únic que els motiva són les butaques

Albert ha dit...

Eduard, et recordo qeu un porc a mitges mai és gras del tot.

amic A ha dit...

suposo que l'autopista a l'infern és per Madí no?. que grans els AC-DC!

Anònim ha dit...

L'amic a ha estat sensacional Eduard