Bloc de l'Eduard Batlle

La rebel·lia té molt bona premsa. Massa. És un dels símptomes que ha deixat de ser un mecanisme efectiu per corregir els abusos o les opressions que pot generar el sistema, senzillament perquè aquest l'ha engolit. Els posats, l'estètica, l'atracció que exerceix la iconoclàstia o convertir el despreci per les normes en un estil de vida són esquers molt enlluernadors. Tant és així que en la seva forma light triomfa de manera abassegadora i ha acabat convertint-se en la norma. Alguns corrents de pensament han fomentat un esquema de valors en què la transgressió és, per si mateix, un element positiu.

La mainada que estem criant capta aquests missatges, a través de l'allau de canals audiovisuals que els estimulen cada dia, i els assimila ràpidament, amb el problema que rep els impactes quan encara no tenen els coneixements per saber quina norma és justa i quina no. Queden aclaparats quan encara no saben que és bo que algú els imposi uns límits. Quan no saben que sobrepassar-los comporta assumir responsabilitats.

El resultat és inquietant: tenen clar que han de ser transgressors i contestaris abans de saber contra què ho han de ser. I com que no hi ha límit, no hi ha mesura. I com que no se senten responsables, no hi ha por a les conseqüències. De tant en tant, en veiem la punta de l'iceberg amb fets esgarrifosos protagonitzats per joves i només llavors ens preguntem què passa. Com si no ho veiéssim cada dia.

PD: Del company i amic Martí Ayats, que continua en la seva línia reflexiva i captivadora.