Publicat per Eduard Batlle a 7:39:00 a. m.

El govern de la desconfiança
El president Maragall tenia ganes de donar aquest cop d'autoritat i era obvi que feia mesos que volia configurar-se un equip de confiança més a mida. Però està clar que només ha pogut amb els seus: Mieras, Siurana i Rañé, que de fet tenien tots els números per sortir de l'executiu. Per tant, ha canviat els tres consellers socialistes amb menys crèdit dins el seu entorn, molt controlat pel seu germà Ernest, i ha apostat per homes sense un perfil polític de pes sinó bàsicament per gestors: Mascarell, Valls i Williams. Tota aquesta remodelació interna, òbviament, supervisada ara pel seu teòric relleu, el ministre Montilla, que perd un home de confiança com és en Rañé, tot i que ja m'agradarà veure cap on es decanta finalment l'alcalde de Manresa, Jordi Valls. Maragall ara sabia que havia de negociar amb Montilla i l'error comès fa cinc mesos ha servit per sortir-se'n amb la seva. El president és ja un gat vell i només havia de deixar caure en la conversa alguna cosa com... "a la tardor a Roma...". I només amb això, el seu fred interlocutor ja hagués musculat la mandíbula.
De la resta, Carretero, Solà i Milà, ha estat un procés de negociar-ho a darrera hora perquè era l'altra part de la quota de poder, que ja s'ha vist que és intocable. Maragall té el seu dret a fer canvis i pot tenir la sensació que ha sortit enfortit, però també sap que ha debilitat els seus socis de govern, amb uns canvis, que cap d'ells estaven disposats a assumir. Esquerra, per exemple, tampoc té massa a on triar i acabar amb Xavier Vendrell com a conseller de Governació no em sembla massa honest. A vegades, per només moure una biga pot caure un edifici. Vendrell és d'aquestes persones que no deixa indiferent a ningú -millor no entrar en detalls- però amb el descrèdit que arriba al govern deixa la seva aposta amb molt poc marge de credibilitat.
En definitiva, veure Vendrell a governació és comprovar com s'ha format aquest executiu, que és el de la desconfiança i on la primera causa ha quedat demostrat, una vegada més, que és l'interès de partit per sobre del país. Per tant, ens deixen una Catalunya necessitada d'avançar però que no té governants que estiguin a l'alçada. I un gran mal és que, després de l'etapa Pujolista, molts intel·lectuals del nostre país van fer sang de CiU -amb raó també, és clar!- i ara no s'atreveixen a obrir la boca. Doncs aquest silencis no són bons per a Catalunya, sinó ho eren amb Pujol tampoc ho són ara. Qui hi perd, Catalunya, sens dubte.
I per acabar president, només dues preguntes. Vostè no havia d'anar a veure una escola cada setmana? I la famosa paritat femenina? De fet, si la Mieras, la Geli i la Cid van entrar a darrera hora en el seu primer executiu va ser per aquest motiu. Doncs si ara acomiada la Mieras, no hauria d'haver entrat una dona?

 

Subscribe to: Comentaris del missatge (Atom)