Bloc de l'Eduard Batlle

Qui coneix el vicepresident del Chelsea? I el del Juventus? I el del Bayern? I el de l'Arsenal? Doncs Sandro Rosell era el del Barça i amb això vull dir que per molt que el seu llibre hagi estat un èxit de vendes per Sant Jordi -tal com s'esperava- tampoc penso que n'hi hagi per tant. Rosell ha d'entendre que ha perdut una guerra dins del club i que, amb més o menys raó, si no ha pogut amb les aspiracions de Joan Laporta per alguna cosa serà. Si tan niñato és el president (l'expressió que utilitza Rosell en la intimitat), com és que un home tan preparat i burgès, no ha pogut amb ell?

El Barça fa temps que era una de les grans aspiracions de Johan Cruyff una vegada s'havia allunyat de les banquetes. Ara, s'ho mira des de l'aparent distància, donant consells mentre juga a golf, i cobrant molts i molts diners per qualsevol article o comentari que fa. A La Vanguardia ja ho saben molt bé. Una trucada i el mestre ja té el seu negre a punt. És tan obvi que no sé si cal dir noms de quin periodista és el que s'ha de posar a escriure de tant en tant. I també, de quan cobra l'holandès per la contra dels dilluns. És més fàcil deduir-ho si es pensa encara en pessetes.

Per tant, sabent en quin era el món del Barça i del futbol, Rosell ha durat els dies que es podia esperar: Laporta, Echevarría (aquest nom val doble: pare i fill), els seus directius fidels, Cruyff, Txiqui, Rijkaard, Eusebio.... Tota la seva professionalitat ha quedat en segon terme pels interessos d'un grup que, tal com passa en la política, hi són més en funció dels interessos d'unes persones que no d'una entitat o una societat. En Sandro ha deixat d'explicar, almenys de moment, anècdotes encara més groses en relació al president perquè sap que la trencadissa seria massa gran i, de fet, el problema és que ara tampoc és el moment, ja que el Barça va llançat i juga un futbol admirat arreu del món. I es que en el fons, el llibre va en la línia del nostre país, que estem acostumats a patir tantes lluites internes que no se saben rentar de portes endins. En aquesta tan petita foguera de les vanitats, ja que no som més habitants que una capitat mitjana del món, no hi ha manera que avancem tots units fent força, com diu l'himne culé.