Bloc de l'Eduard Batlle

Els límits del fracàs

Estic convençut que el Pacte del Tinell ha estat la soga que ha anat escanyant aquest executiu. O altrament dit: l'acord per a un govern catalanista i d'esquerres a la Generalitat de Catalunya és ja paper infumable i per això cal invocar-lo com pretén Puigcercós per evitar el gran fracàs. Però no és perquè no em vulgui creure el pacte sinó perquè així ens ho han demostrat. I la prova és tan clara com real: no ha existit cap acord important del país que hagi unit les tres forces. Cada vegada que Catalunya ha necessitat la unitat entre els seus tres tripulants la divergència ha estat gran i pública. Fins i tot, amb el Nou Estatut, que hauria de ser la culminació de l'obra.

És clar que d'obra de govern se'n fa, amb consellers i conselleres més o menys encertats, però tot queda en un segon terme per les desunions en les reunions del Palau de la Generalitat. El mateix expresident Pujol ho ha dit ben clar fa pocs dies: "els governs han de governar". I aquí ens trobem nosaltres doncs, dins d'una barqueta, en el mig d'un mar que no és ni el nostre i amb les alarmants discrepàncies dels seus tres capitans anem fent zig-zag sense un destí final fixe, sense pensar en l'estat del mar, ni en el vent. Per tant, avançar amb èxit sense planificació conjunta i unió és evident que ho acabin pagant els pescadors. O sigui, nosaltres.

Maragall està disposat a continuar, però no té la força i la convicció del seu partit que te ganes de treure-se'l del damunt. L'aparell està planificat i preparat per actuar per a José Montilla, però el gran aspirant, de moment, encara no ha mogut fixa. I una cosa és clara: si agafa la barqueta serà per anar per feina i deixar els tres germans Marx al primer port perquè es quedin a terra. I en Mas ja sap que es necessiten mútuament per donar un nou tomb de timó.