Publicat per Eduard Batlle a 6:48:00 a. m.

Els silencis del poder
Amb els sorprenents canvis de govern, Rodríguez Zapatero no ha fet res més que demostrar que té poder. I qui el té, no cal que en faci ostentació. Precisament, ha fet ús del poder que d'altres, a Catalunya, no tenen. El president espanyol està rebent molts elogis per la remodelació però tampoc n'hi ha per tant perquè en el fons s'ha tret un pes del damunt. De fet, qui voldria un personatge com José Bono a prop? En aquesta travessa de la remodelació del PSOE si algú sobrava era el polític manxec, un home que estava disposat a fer una pugna amb el mateix Zapatero i tenia unes conviccions més properes a les del PP -al costat de Zaplana i Acebes no desentonaria- que dels nous socialistes de Ferraz i La Moncloa.

Bono ha saltat per varies raons evidents. La primera és clara: ni ell mateix se sentia preparat per conduir la negociació de pau amb ETA, ja que veia terroristes a tot arreu. La segona és que no era un home de la confiança de Zapatero. La tercera és de sentit comú: Per què deixar en mans d'un negociador de baix prestigi quan tens el millor? I el referent és Alfredo Pérez Rubalcaba. Per tant, l'aposta del president espanyol és de lògica i criteri... però és clar, són dos conceptes que en política massa sovint van renyits. I què sento? Doncs que tant criticar a Madrid pels seus nivells de política i ara ens han donat una lliçó. S'han girat les tornes?

I l'exemple seria el de que tenim dues carretes. Les sentim que venen de lluny i una fa molt soroll (el tripartit i el Nou Estatut) i l'altra gens (la treva d'ETA). I el més normal és que pensis que la que fa més soroll és la que ve plena. Doncs no. És tot el contrari. La que fa soroll ve buïda i per això fa sorroll: perquè ve més ràpid, salta i genera més soroll amb l'impacte de les rodes contra el terra. Per tant, quan vinguin dues carretes triaré la silenciosa, que és la que m'aportarà el que necessito. No fa soroll perquè pesa, té contigut i duu el que jo vull.

I per al futur què? Doncs que Zapatero ha posat el seu millor home -en Puigcercós ja ho sap- a negociar un dels grans objectius de l'Espanya democràtica. El negociador l'ha sap llarga i té tota la confiança del president espanyol. De fet, va ser Zapatero qui el va recuperar, ja que estava vegetant al Congrés, de fet com molts altres exministres socialistes de l'època del Felipismo. Rubalcaba sempre va voler remullar-se per evitar que un qüestionat Zapatero acabés com José Borrell. Va apostar pel futur i la jugada li ha sortit perfecte. I la prova és: On són els altres elefants de la seva generació?

 

Subscribe to: Comentaris del missatge (Atom)