El preu dels pactes



ERC pot analitzar la davallada del 9-M i pot fer-ne una doble lectura després de posar en marxa el Pla A: la sortida de Puigcercós per tornar a comandar el partit. La primera és que amb la remodelació pot ser suficient per afrontar la crisi i la segona, que la caiguda electoral és tan important que s'esperava un canvi més profund. Un dilema que divideix el partit i que té un origen que encara no s'ha valorat prou a fons fins fa poc més de 24 hores: haver fet president de la Generalitat a José Montilla (abans Maragall). El nucli dur d'Esquerra pot recórrer a tots els argumentaris que vulgui per defensar el pacte amb Montilla i la lògica és que la cúpula, la que toca poder, li sigui fàcil justificar-ho. Però les bases ja són una altra història i la seva llibertat els permet ser més crítics, menys conservadors i fidels a la utopia d'un somni. El procés de la independència no passa per qüotes ni conselleries.

Aquesta és la nova cruïlla que ha d'afrontar ERC i és el preu d'haver-se fet gran. Un mèrit, però un progrés tallat en sec. I la política tan mediàtica com l'actual no viu del passat sinó del present i, moralment, afrontar aquest nou pols entre la bicefàlia Carod-Puigcercós, mentre CiU i el PSC estan en la dinàmica positiva, encara fa més mal. ERC no ha fet res més que pagar el mateix peatge que va tenir CiU per donar suport a Aznar. I ara la història es repeteix: la cúpula convergent justificava el pacte sense que la militància ho acabés d'entendre. Per això fa quatre anys ERC va tenir 8 diputats al Congrés i ara en té 3.

I mentre CiU i ERC competeixen per la quota catalanista de l'electorat, el PSC sense afrontar aquest debat i
només pensant en la gestió governamental en fa prou per aconseguir resultats històrics. Per tant, és lògic que si la Catalunya electoral està dividida, encara que sigui el bipartit guanyador al Parlament, la fórmula PSC se n'aprofita per guanyar i governar.

Música / Storybook Love # Willy Deville

PD: El perfil de Jordi Ausàs, el nou conseller de Governació. La demarcació de Tarragona continua sense cadira a les conselleries.

PD2: La cursa dels socialistes catalans per tocar poder a Madrid ja ha començat. En funció dels resultats, quants ministeris haurien de caure?

PD3: Llibre rebut: El meu ofici, del mestre Josep Maria Espinàs. La Campana, sempre!

9 comentaris:

Dessmond ha dit...

Bastant, bastant, bastant d'acord.
Els meus dubtes, però, són per entendre si aquesta ERC lluita en una direcció concreta. Em sembla que no s'ha fet l'esforç de llegir la lletra petita dels resultats. Hi ha coses que han d'encendre la llumeta d'alarma. Quan es compara la debacle d'Esquerra amb la debacle de CiU, no es té present el factor temps. Jo crec que és un factor a tenir molt en compte i la cúpula d'ERC, potser excessivament dogmàtica, passa per alt.
Jo a la debacle de CiU li significaria més les pugnes internes. Crec que això fa molt més mal que els 8 anys del bracet del PP. O es que no compta tot el temps que es van fer manetes amb els socialistes?.
Estic preparant un post sobre com jo veig la situació. A veure si el penjo demà.

Laura V. ha dit...

ERC no deixarà les poltrones. Creu-me que aquesta possibilitat ni se l'han plantejat els que manen. I t'aviso perquè ho has de saber la rivalitat entre Puigcercós i Carod és a mort però guanyarà el primer perquè el segon és un ilüminat

Toni Ibañez ha dit...

El video que penges és d'un patetisme tràgic. Quan Puigcercós diu "creiem que l'estabilitat és un valor" cal llegir "creiem que ara mateix no podem perdre les 300 nòmines que tenim assegurades els propers 3 anys de Tripartit". La resta se'ls refot.

Veig Cagot molt envellit, conscient del seu GARRAFAL ERROR fent Montilla president. Ha ensorrat un partit que tenia una bona trajectòria. Ell n'és el responsable principal. La Història no el perdonarà.

Anònim ha dit...

L'electorat català, un cop més, ha prioritzat 2 coses:

1) Que aquest PP, mai dels mais, no governi.

2) Que els catalans que hagin d'anar a Madrid, sobretot, facin les coses ben fetes i, a més, ho sembli. La importància de l'estètica, en la causa catalana, un cop més.

Doncs bé, ja hi tens el resultat:

- Amb una por justificada per una possible victòria ajustada dels populars, un ZP que arrasa.

– I qui es queda la resta del pastís? Doncs aquell que dóna una bona imatge de marca, que se sap exactament què hi va fer, a Madrid (pactar, peix al cove, etc.: ni trampa ni cartró), i que allò que ha dit que farà, ho farà bé. Per entendre'ns: algú del qual mai no apareixeran unes fotos a la premsa en banyador, intentant arribar a la piscina de Pedro Jota Ramírez.

El principal problema d'Esquerra, companys, és la seriositat. Perpinyà; Sí/Abstenció/No a l'Estatut; ara entro en el govern i ara m'hi foten fora; ara sóc conseller de governació, trec les banderes i demà les hi haig de tornar a posar; ara ja no sóc conseller de Governació, i li proposo ser-ho primer a en Ridao, que acabem de presentar-lo com a 1 al Congrés; ara llancem mísils des d'una calçotada; ara en Tardà crida al Congrés i el fan baixar de la palestra; ara, suport total a ZP, i ara agressivitat total contra ell...

Catalunya, fins i tot en els moments de més debilitat, voldrà mantenir sempre una imatge de seriositat. Perquè, malauradament, sovint ens fa la sensació que és tot el que tenim davant d'una Espanya un xic tronada i molt crispada, i almenys això s'ha de mantenir. I, per tant, a un partit que encara té la cara plena d'agnè juvenil, només el votaràs com a arma contra algú, en algun moment determinat.

No vull menystenir cap altra anàlisi que es pugui fer aquí, però permeteu-me que us digui que, tot sovint, les coses són més senzilles d'allò que semblen. Els resultats electorals, gairebé sempre, estan carregats de sentit comú.

Una abraçada,

Xevi. Girona.

Eduard Batlle ha dit...

Gràcies pels vostres constructius comentaris.

Anònim ha dit...

Xevi,

M'ha encantant el teu comentari. CiU i ERC cal que es plantegin seriosament quin ha de ser el futur de Catalunya. No pot ser que els nacionalistes estiguem dividits, mentre els sucursalistes van passant-nos la mà per la cara. CiU ha fet ja molts passos per acostar-se a ERC. Crec que als d'ERC els han de baixar els fums i pensar què han fet i què estan enfocant malament. Els càrrecs i les cadires ja sé que és dur deixar a tanta gent al carrer, però si són bons ja trobaran alguna sortida, no? Crec que és l'hora de la reconciliació nacionalista. Ja toca.

Anònim ha dit...

La solució és el socialisme tingueu-ho clarisim perquè el nacionalisme català només interesa a quatre arreplegadets com vosaltres

Andreu (Palafrugell) ha dit...

Perquè Puigcercós deixi la poltrona és perquè el partit està KO de veritat però aquesta situació reclama alguns morts al partit i no lifftings de pa xucat amb oli que no convencen a la militància

Anònim ha dit...

Doncs jo sóc una arreplegadeta nacionalista molt contenta i orgullosa de ser-ho!!