Bloc de l'Eduard Batlle

Tenir capacitat de decisió, i més si es fa amb rapidesa, és un dels valors que cotitzen més alt, especialment en l’àmbit laboral. Els que tenen aquesta capacitat solen posar-se nerviosos davant els que són incapaços de decantar-se amb la determinació i la celeritat que cal cada cop que es troben una cruïlla, ja sigui de gran transcendència vital o una nimietat. Argumenten que el món s’aturaria si tothom trigués tant, que si no hi ha empenta i fetge per ordenar, res no rutllaria. Tenen raó. Però prendre decisions no té valor només pel fet de prendre-les. Les resolucions no s’han de valorar com un exercici de velocitat d’execució. Necessiten temps, s’han de prendre amb tots els elements sobre la taula, aplicant el sentit comú i calculant els efectes a mitjà i curt termini. No, no es tracta de passar-nos la vida a veure si mama o no mama. Es tracta d’escoltar el nostre ritme interior. Hi va haver una vegada en què tot tenia un tempo. Els processos, fossin quins fossin, seguien les seves pautes, no s’acceleraven. La natura era un gran metrònom infal·lible i només havíem de parar l’orella. Ara, anem per la vida amb uns auriculars entaforats a les orelles, escoltant el que ens agrada, sense parar atenció a la cadència que prové de l’exterior. I es prenen decisions que destaroten i afebleixen el ritme cada vegada més apagat del metrònom. Potser per això alguns s’estimen més posposar les decisions o no prendre’n, que també es una decisió, fins a tornar a sentir el compàs.

Música / Pequeño Vals # Marlango

PD: Aquest article és del meu company del diari Martí Ayats. El vaig llegir fa uns dies i em va fascinar. Espero que us agradi. La cançó també és seva. En Martí és d'aquells amics amb els quals necessites compartir i que la mandra -quina ràbia em fa que digui això!- el frena per tenir un blog. Espero que s'atreveixi. El futbol l'apassiona i les seves reflexions humanes són brillants.