Els protagonistes són els alumnes
El Periódico va publicar ahir a tota la portada del suplement de política una carta de Josep Frigola, de Girona, en la qual es feia una dura crítica contra el sistema educatiu amb la intenció de posar de manifest la impotència que viuen els mestres, sobretot, de primària i secundària. Del conjunt de reivindicacions, hi ha mestres que es poden sentir identificats perquè tracta molts aspectes, però traspassar una crítica tan global als polítics, quan estan en campanya, no té sentit i buscar culpables sense fer autocrítica. En general, són força públics els problemes que es viuen a les aules però si som conscients que ens trobem en una societat tan lliure, aquests desequilibris no seria millor que es presentessin per escrit als implicats en el sistema i no als polítics. Perquè si tan malament està, qui són els responsables de la gestió? Els mateixos professors-gestors o els polítics?

Voler posar el dit a la llaga amb tanta efervescència amb la intenció de fer un brindis al sol no és tocar de peus a terra. És raonable fer una crítica precisa i constructiva perquè el sistema progressi, però dur la vena als ulls és no admetre que s'ha avançat més en tres anys amb el tripartit que no en els darrers deu amb Convergència. El tripartit ha intentat tractar la reforma de l'educació com calia: analitzant la religió, la sisena hora, tractant el debat entre l'escola concertada, pública i privada... Perquè el progrés no significa més inversions i ordinadors a les aules i aquest no hauria de ser el gran objectiu.

Els mestres i professors també necessiten estímuls per millorar i no crítiques amb ressentiment contra el conjunt. Per progressar en l'educació, un dels aspectes fonamentals de qualsevol societat, no podem fer-ho carregant-nos el sistema, posant exemples minúsculs i teoritzant sense parlar de reptes i projectes. El professionals docents són persones i també necessiten motivacions i valors que els ajudin a estimar la seva professió. Ells hi guanyaran, el sistema millorarà i progressaran el grans protagonistes, els alumnes. Fins i tot, aquells que no saben cordar-se les sabates o vénen de països llunyants.
Música / The wall # Pink Floid

4 comentaris:

amiga Olga ha dit...

He llegit el seu article i he de dir que la culpa si es pot dir així la tenen els polítics. Per què? la majoria no han passat mai d'estar de despatx en despatx i no han trepitjat mai una escola o un centre d'ensenyament; des del despatx tot és meravellós, hi ha idees fascinants i com ells, segurament també tenen fills i no poden en ells per no tenir temps en atendre'ls doncs és més fàcil que els altres (els mestres) els facin la feina tant important com és educar.
Ens traspassen la feina als mestres i tot ho hem de fer natros i a sobre criticats, maltractats i tot el que vulguin dir-nos i compte! si natros parlem llavors som incompetents, no tenim raó, ens queixem de massa bé, i altres comentaris.
El progrés és més qualitat que quantitat i ara per ara jo dubto de la qualitat que estan imposant a les escoles.
Estic molt d'acord amb el que expressa amb les paraules:"Els professionals docents són persones i també necessiten motivacions i valors que els ajudin a estimar la seva professió" és veritat, però li asseguro que tal com està avui dia l'ensenyament si no estimes molt la teva professió i si no estàs a gust ja pot plegar tothom. I si la majoria plega, com ja s'ho estan pensant bastans mestres recient sortits del forn de la Facultat Com quedarà l'ensenyança? qui educarà? qui aguantarà als nens totes les hores que demanen?
Tinc la convicció que som el col.lectiu més maltractac ara per ara, i això vist per una mestra de primària, parli ara amb un de secundària.
Sé perfectament que l'ofici més dificil és el de ser pares. Està d'acord? Hi ha cursos per ensenyar a ser pares? Potser seria bo començar a pensar en organizar-ne i portar-los a terme.
Cordialment.

Dessmond ha dit...

Estic cansat de sentir que s'ha fet més en tres anys de govern "d'esquerres" que en vint-i-tres de CiU.
En aquest terreny o en el que sigui. Em sembla, per dir-ho educadament, impossible. Ara, també penso que tothom és lliure de fer volar els coloms com vulgui.

No sé exactament de que va aquesta protesta. Però dius que la motiva la "impotència que viuen els mestres".

Tot i que el marge de la impotència és molt ample, en general cal dir que els pares de les criature són molt responsables del que passa al món de l'ensenyament. Culpables a les totes.

Ni als polítics, ni als professors ni a cap institució els toca fer de pares. I aquests últims molts cops ni saben què significa això.

Anònim ha dit...

El contrast és força de dur perquè ni els mestres és lògic que no vulguin fer de segons pares mentres que els pares cada vegada delegen més l'educació i la formació dels seus fills per anar a jugar a tennis o per fer classes de cuina, ioga o pintura. I els resultat és veure com els fills estan cada vegada menys amb els seus pares però més ocupats per classes i més classes

Manuela ha dit...

Aqui estem parlant de professionalitat, estem parlant de com la política decideix on van a parar els calés, si a la pública o a la privada, estem parlant de com tothom té dret a l'educació de més qualitat dès d'un nen amb sídrome de Dowm fins a un nen venut de Rúsia; estem parlant de la responsabilitat de tothom, i la carta orígen del debat només parla de queixes que no es refereixen a la qualitat del que reb l'alumne, sino nomès als problemes d'alguns docents, reals però no únics (potser els de la privada no els tenen aquests problemes? potser es fa una altra educació? per què?. Els alumnes han de trobar resposta a les seves necessitats. I la història dels pares, nomès és perquè la dona ha sortit a treballar fora de casa, i ja no està pendent dels nens tot el dia, poques van a jugar a tennis i el pal de paller ja no hi es. Estem parlant de repensar el sistema educatiu per a les necessitats dels alumnes d'avui, i els professionals que han de fer aquesta feina s'han de formar per a ella, no per una altra. Llavors reclamem als polítics política educativa real, i cada dia, no només per fer bonic en campanya.