Del pujolisme al maragallisme

Durant el mandat de Pujol, tots els consellers sabien que havien de passar pel sedàs alhora d'expressar una opinió en públic. Fins i tot, quan l'escollit hereu va ser en Mas alguns dels consellers de l'època ni es van atrevir a obrir la boca... quan en la intimitat la gran majoria no apostaven per aquell relleu, ni tenien ganes de arromangar-se per ajudar el futur aspirant a la Generalitat. Més aviat, tot el contrari: en privat el deixaven de volta i mitja.

Ara, amb el canvi de govern està passant tot el contrari. Dos anys després del tripartit, aquí tothom amb càrrec (o no) hi diu la seva i té dret a devaluar el soci alhora adversari a curt termini. L'últim cas és el de l'exalcalde de Puigcerdà i ara conseller de Governació, Joan Carretero. El seu partit, lògicament, el defensa amb la fermesa que caracteritza Carod perquè als republicans ja els agrada anar erosionant progressivament els socialistes. És la tàctica. De fet, Carretero, que és un dels consellers més devaluats i amb més poca feina, ha dit el que pensen molts ultres d'Esquerra: «Que Rodríguez Zapatero és el principal responsable del desastre de l'Estatut.» L'atac de banyes del president espanyol fent-se la foto amb Mas a la Moncloa encara cou a ERC.

Per desgràcia, aquesta és una crisi mediàtica més de les que l'executiu ens té acostumats. Carretero obeeix el partit i l'acord intern és el de no rectificar. Molt bé! La unió fa la força! Però en conjunt, una vegada més donem la sensació de què no hi ha govern. Els ciutadans ja estem cansats de rebre inputs que ens facin pensar que això és xauxa, que s'ha perdut el clàssic seny català i que tan de bo tot aquest invent s'acabi el més aviat possible. I el pobre Nou Estatut aquí no hi té cap culpa: quina impotència veure que tot el que ens hauria d'unir als catalans ens desuneixi i que serveixi de pretext per a uns polítics que només fan que pensar en el seu partit i no en el país.