Qüestió d'essència

Ben Bradlee, periodista i exdirector de The Washington Post, va publicar les seves memòries l'any 1996. El comentaris que els lectors més esperaven de Bradlee són els que feien referència al famós cas Watergate, un escàndol que l'any 1974 va provocar una única però gran dimissió: la del president nord-americà Richard Nixon. Després de gairebé trenta anys del cas que es va destapar gràcies al mite gola profunda (ajudat pels dos periodistes que envolten Bradlee en la imatge: Carl Bernstein i Bob Woodward), Bradlee va explicar que posava en dubta que haguessin existit canvis substancials en la manera de com s'excerceix el poder en les democràcies modernes: «Per als polítics que van arribar a Washington després del Watergate, la lliçó que havien après es reduia a aquesta: “Que no t'agafin!” I ni tant sols van aprendre aquesta lliçó.»

És per això que el cas Watergate ha fet més vàlida que mai la frase que el mateix Nixon li va dir una vegada al seu amic i politòleg Len Garment: «Tu mai arribaràs lluny en la política; no saps mentir.»

Aquest escàndol que ha passat a la història, en teoria, ha de servir per treure'n conclusions. Cadascú i en funció dels seus interessos la seva. Aquest matí, després de llegir una carta al diari La Vanguardia que publica M. Teresa Ciuró ja n'he tingut prou. O és que els catalans no tenim dret a criticar una mala gestió d'Esquerra? Si Esquerra es va fent gran, també ha d'aprendre que es més fàcil que es cometin encerts, però també errors.

A ERC li agrada molt desgastar el PSC, matxucar el CiU i ignorar ICV. I ja no diguem el PP. Lògicament, està en el seu dret democràtic perquè són adversaris polítics, però mentre hi hagi el tripartit i després de tanta comèdia d'escenificació al Parlament quan l'acord amb el PSC estava emparaulat de feia temps, un ha d'acostumar-se a tragar. De fet, la societat i les professions necessiten secundaris. En el fons, si ERC va apostar pel tripartit, va apostar per Catalunya. La raó de ser d'ERC no? I si s'ha de conformar, a causa del seus vots, amb ser una força representativa i no dominant que s'esperi, treballi i faci bones gestions perquè arribi el seu moment. I ja queda poc temps.

PD: Per cert, és molt recomanable l'article de Roc Fages a Infonomia titulat La transparencia de la red

PD2: I Carod se'ns ha despullat a l'Avui amb el De tot cor

1 comentaris:

ronals ha dit...

Quin article, el del Carod! Complementat pel que Alfred Bosch dedica a la seva companya. El soroll i les diatribes del dia a dia sovint ens fa perdre de vista que els polítics també són persones. I jo també penso que a ala vida hi ha les coses importants... i la resta.