Acordem la trobada i escull el Cafè del Parc del Migdia, ben a prop d’on resideix. Indret tranquil i estem solitaris a la sala d’estar, com si la pluja en fos la culpable. M’espera llegint l’Avui i amb un Martini rosso i unes olives que té el detall de compartir. És un escenari tranquil, que convida a relaxar-se i a no pensar massa en la pressa habitual.

És l’hora de passar comptes pensava mentre caminava pel parc però ho farà sense estridències perquè és el seu tarannà. I la premonició es compleix. Just fa onze mesos que es va estrenar com a conseller d’Educació i Universitats i els set mesos i mig en el càrrec poden semblar ara molt curts però la convulsió del moment els van fer molt intensos. Tot un contrast i, a més, eren dues conselleries en una: doble gestió.

Recorda un “moment crispat” amb la satisfacció de qui ha intentat fer sentir-se a la gent “ben tractada” i ara diria que a un gremi “ben escoltat”. I són dos factors elementals però que no sóc fácils i menys quan l’escenari entra en una fase de malaltia terminal. I sentir-se “ben interpretat” amb plantejaments tan arriscats a Via Augusta com la sisena hora, l’anglès i el finançament de les universitats... té mèrit. Per tant, la il·lusió “d’un bon diàleg amb el món educatiu” i l’orgull de sentir-se valorat és una sensació molt seva i exactament reflectida en un altre perfil polític, el de Ferran Mascarell. I amb el mateix orgull recorda el pla de millora de la Secundària que va projectar i que confirma el seu tarannà.

Trenta anys en política donen per a molt i són etapes que li han permès concentrar l’essència. Perquè ha estat onze anys com a regidor i catorze com a parlamentari al Congrés, a més de vicerector a la UdG. Ara s’estrena al Parlament i està en un estadi “d’activitat controlada mentre racionalitzo el temps”. “La política té a veure amb idees i paraules: la política és projecte d’idees”, defineix.

Mentre participa en reptes tan importants com l’esborrany de la Llei d’Educació. Però també en homenatges com el de la Marta Mata, col·laboracions com els 25 anys de la revista Avenç i m’avança que farà dues assignatures semestrals a la UdG de Plató i Aristòtil. Tot és política activa però valorat l’últim any per un humanista marxo a passejar per un parc que feia temps que no veia tan humit i verdós. I complerta l’hora de passar comptes penso en una dita africana que tenia pensada però que no selecciona i que tan bé aniria al nostre país: “Per curar un nen, cal un bon metge i per educar-lo, cal tota la tribu.”


Música / Let It Be # The Beatles

* De res, massa *

2 comentaris:

Manuela ha dit...

Absolutament d'acord, els d'educació el recordem molt agradablement, com un parèntesi de respecte i comprensió en el dia a dia del remolí que són les escoles...

Anònim ha dit...

Eduard,
aquesta vegada no ens has dit que vas prendre tu