Bloc de l'Eduard Batlle

Tria un clàssic, el Boira. La plaça de la Independència sembla que ja respiri la Diada gràcies a un dia calorós. Salutació inesperada amb Arseni Bosch i la seva filla Pili mentre espero deu minuts. Taula amb vistes al pont que condueix al riu i a la plaça: ideal com a eix divisori de les dues ciutats. Els raigs de sol cada vegada piquen amb més força damunt la nostra lluenta taula. Dos cafès amb gel són els testimonis d’una conversa extensa vista des de les entranyes de la política, que cada vegada són més "professionals" i calculadores. Són els nous temps.

Tinc la sensació que la política dels darrers temps l’ha endurit, com suposo que també a la majoria de joves que han d’agafar el relleu generacional a Convergència. L’era dels pactes ha generat un escenari que deixa el partit descol·locat i que ha de digerir massa estadis: l’etapa del Postpujolisme, les dues derrotes d’Artur Mas (a qui elogia en un educat "això és off the record") i el posible trencament amb Unió. Però no perd l’esperança tot i els diferents escenaris municipals i globals que planteja amb arguments sòlids i més amb la visió d’un estadista que un polític. El distanciament o l’efecte helicòpter és lògic que ajudi a divisar millor la realitat: en definitiva, visionar-se a un mateix.

És conscient que els seus companys, per moment generacional, també tenen una aventura. La seva ha estat la política i la d’ells el món profesional, però el projecte de construcció de país "continua en paral·lel". Catalunya creix i progressa des dels joves que intenten fer realitat els seus projectes i “té mèrit el que fan. No sé si després jo, a més, els he de demanar que s’impliquin en política”, raona mentre tinc la sensació que rebel·la les converses amb el grup d’amics que s’han obligat a fer una sortida cultural al mes. "És l'única manera que tenim de veure'ns".

Nacionalista social, d’aquells que té l’estelada al despatx del partit, com abans dedueixo que era a les nostres carpetes i ara potser rau en el fons de pantalles d’altres joves. Els temps han canviat i mentre abans es parlava de l’era de la tecnología ara és la de la innovació, que “innovació vol dir pencar”. Ell ho fa al Parlament i al partit i amb la “la bíblia” de l’Anthony Giddens com a llibre de capçalera. La tercera via és la de l’esperança, però de moment la via més personal serà el 30 de juny, a la Seu d’Urgell, el dia que farà el discurs de la seva vida davant la sabadellenca Carlota i en el municipi on va néixer. Ni a la Seu ni a Sabadell perquè es quedaran a Girona, ben a prop d'El Punt, "per vigilar-vos", somriu a mida que es va relaxant.

Trobada entre nacionalistes que periòdicament repassen els batecs del país. Nosaltres anem cambiant mentre acabes tenint la sensació que l’orgull identitari cada vegada està més en punt mort. Quan parla sobre el referèndum de l’autoderminació la triple pregunta és inevitable: quan, com i a on s’ha de signar? “Si som i volem tard o d’hora ens han de deixar”, expressa amb la convicció que el temps acabarà jugant a favor nostre “si ens fan bé les coses i fugim dels tòpics i l’estètica”. D’acord, els nacionalistes no podem ser pessimistes però fa anys que costa mantenir l’esperança quan et volen sedar la convicció.

Música / País Petit # Lluís Llach

* Epur se muove *

* Quan el savi assenyala la Lluna, el neci només veu el seu dit * [La segona frase que tenia meditada]

PD: El mestre serà aquest estiu al Festival de Peralada. Keith Jarret fa que s'aturi el temps.