Tenim el seu present i futur



Dues conferències de prestigi a Girona en només 24 hores: dimarts la del cardiòleg Valentí Fuster, a la UdG, i ahir la de José Antonio Marina, a l'Auditori, en el Fòrum de la Innovació del Cidem. Dues apostes que cal lloar. I dues coincidències en les seves respectives visions de present i futur: els adults estem obligats a potenciar els joves en la nova societat del coneixement. Que dos referents com són Fuster i Marina, en el camp de la medicina i la filosofia, ens traspassi la responsabilitat dels adolescents em sembla un atreviment engrescador. Ara que cada vegada la competència, les idees, la innovació, el progrés, les TIC... reclamen cada vegada més ciutadans preparats, és cert que el nou escenari ens condiciona si és que volem que el seu futur sigui més pròsper que el nostre. Si més no, és el nostre deute i, a més, no en podem defugir: és a les nostres mans!

Fuster va reivindicar que els investigadors no necessiten trobar-se amb la oportunitat als 35 o 40 anys. Cert. I per això té projecte reals per potenciar ja la ciència i la vocació de la recerca en joves que estudien a l'institut. I la llàstima és que el procés es faci a
Madrid (CNIC). I pel que respecte Marina, la valoració a Girona és que els pares sobreprotegim en excés els infants i ja de petits en acostumem a posar-los les coses massa fàcils. Resultant: comoditat infantil que traspassa a l'adolescència i a l'edat adult i productiva. Una estimació en la qual va basar una dada alarmant que convida a la reflexió: un estudi revela que el 75% dels universitaris volen ser funcionaris. Són tres de cada quatre! Si ja sabem que aquesta nova societat t'obliga a reiventar-te constantment, després no ens lamentem que les futures generacions no ens permetin posicionar-nos en la societat del coneixement.

I tot això, sense oblidar un ingredient indispensable com el de la felicitat, en l'entorn familiar i laboral. Marina, dixit. Lògic... perquè és la millor medicina per combatre les depressions.

Música / Strong Enough # Sheryl Crow

PD: Em va agradar dinar amb els amics del Club Saratoga i comprovar l'agradable restauració del mobiliari de Can Marquès. I conèixer dues admiradores inesperades dels nostres blocs. Gràcies.

PD2: Ja tinc ganes de llegir el nou llibre de Josep Maria Fonolleras, La samarreta de la Fatimetu, que just el presenta avui durant la setmana del desè aniversari de l'agermanament solidari entre Girona i Farsia.

PD3: Llegeixo el nou Público. Un disseny similar a l'Avui i una bona pel·lícula de franc. Jove, atrevit i ben lligat al futur de Zapatero. I m'ha fet il·lusió trobar-hi a la secció d'Opinió la firma de Manolo Saco, que té un bloc brillant i ens tenim enllaçats des dels inicis. Ara cal esperar les remodelacions de La Vanguardia, primer, i després El País i El Mundo.

PD4: Llibre rebut: El fin del trabajo, de Jeremy Rifkin.

PD5: La conferència del president de l'Iran, Mahmoud Ahmadinejad, a la Columbia University de Manhattan.

PD6: Segona trobada de blocaires a Girona. L'organitza Beers & Blogs aquest vespre al City Arms.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

A traves de RAC 1 he descobert el teu bloc Eduard i et felicito perque m'ha agradat moltissim. Des de Suecia, Roser.

Anònim ha dit...

Desmentim des de Club Saratoga que ahir, membres d'aquest prestigiós club, es reunissin amb vostè per dinar. No acceptem mai trobades en nom del Club, i si algú ho va fer, va ser a títol individual.
Claudio Sabia, president de club Saratoga

sarónico ha dit...

Catalanes y Catalufos
27 de Septiembre de 2007 - 13:50:36 - Pío Moa
Hoy, en la columna invitada de "El Economista":

CATALANES Y CATALUFOS

Pío Moa

“Catalufo” es un término despectivo aplicado no a los catalanes, sino a los nacionalistas, similar al de “charnego” con que los catalufos designan al oriundo de otras regiones. Con una diferencia: la voz charnego rebaja a alguien por el mero hecho de haber nacido en otro lugar, mientras que catalufo desprecia a quienes piensan y actúan de modo muy ofensivo para el resto de los españoles.

Los nacionalistas catalanes suelen parapetarse detrás de Cataluña para defender sus dañosas fantasías, y a menudo se cae en su juego identificándolos como “los catalanes”, aunque solo sea por abreviar lo de nacionalistas o separatistas. He leído la idea de dejarlo en “nanes” (“nascos”, para los correspondientes vascos), pero no parece que vaya a cuajar. En cambio el más popularizado catalufo, despojándolo de su matiz despectivo, quizá pudiera servir. En todo caso importa hallar un término adecuado, para evitar la confusión y las trampas del envenenado lenguaje que a diario nos sirven aquellos nacionalistas.

Para apreciar la diferencia entre catalanes y catalufos: los catalanes convirtieron a Barcelona en el primer emporio industrial de España. Lo hicieron gracias, para empezar, a su renacido espíritu de empresa, pero también al conjunto del mercado español y a la protección –por lo demás excesiva–, de Madrid, que veía en Barcelona y en Bilbao dos focos económicos fundamentales para el país. La simbiosis entre Cataluña y las demás regiones era evidente, y así lo sentían los catalanes. Pero los catalufos no. Para ellos la industria barcelonesa probaba la diferencia esencial, racial, con el resto (su propaganda cultivó la idea ridícula de ser una raza aparte y superior). Dejaban a Cataluña, por tanto, dos opciones: separarse del resto de la inferior España o dominarla mediante un imperialismo extravagante. Que finalmente se contentaría con los “països catalans”.

Àlex Sáez ha dit...

Eduard,

El llibre de Rifkin imprescindible... encara que necessitaria alguna revisió.