Bloc de l'Eduard Batlle

El Barça ja té la segona Copa d'Europa. I la història, tampoc cal deixar passar massa anys, recordarà que el Barça va guanyar la final de París. Alguns explicaran que va ser l'any 2006, d'altres també que es va guanyar l'Arsenal, alguns que fins i tot van marcar Etoo i Belletti... Però amb el temps quedarà en la memòria de la gent poca cosa més. Valdés va parar molt però això s'anirà situant en segon pla i passarà a l'oblit. Com passarà a l'oblit que Ronaldinho ho va intentar sense èxit. Igualment, s'oblidarà que Rijkaard no va estar encertat en l'alineació i que Iniesta va destacar per ser un jugador que, tot i no tenir corpulència i no defensar, ho va fer tot bé.

I la història és així de cruel: només engrandeix els guanyadors. Per això, recordava ahir que la final hi són per guanyar-les, tot i el prestigi que et doni jugar-les. Ser-hi vaja. I el Barça, encara que hagués perdut, estic d'acord amb Salvador Sostres que no hagués estat un fracàs. Tot el contrari, perquè el club s'està projectant al món d'una manera professional, envejable i lloable.

Fent un paral·lalisme en el món de la política i salvant les distàncies, el mateix passarà amb Pasqual Maragall. El president està sol, s'ha equivocat en moltes ocasions, no té el suport que hauria de tenir del seu partit i no ha compactat el Pacte del Tinell amb els seus socis. El tripartit, a més, ja és història d'ençà fa una setmana. Ara, a les portes de les eleccions anticipades, Maragall encara és el president. El president de Catalunya. Tot fa pensar que no continuarà com a candidat del PSC. I és comprensible. Però per molta crisi i desgast polític que hagi patit el nostre país, Maragall passarà a la història com una de les figures polítiques. Al final del segle XX per haver portat els Jocs Olímpics del 92 a la ciutat de Barcelona quan n'era l'alcalde. I el 2006, en l'inici del segle XXI per haver-se aprovat el Nou Estatut. Per tant, agradi o no, què més es pot demanar per a un president de la Generalitat.