Bloc de l'Eduard Batlle

Escolto parlar dues persones durant un cafè que estan decebudes amb el partit del Barça i amb el joc de l'equip després de la derrota amb el Liverpool. Queda la tornada però regna el pessimisme. I la sentència d'un d'ells és que, a banda de cometre dos errors garrafals, hi ha un símptoma que augura què li passa al Barça. "Fa temps que no veig Ronaldinho riure al camp i fer el signe dels windsurfistes". Brillant. Tingui o no tingui un excés de pes com mostrava injustament la portada de La Vanguardia d'ahir, l'astre brasiler és evident que no brilla en el seu interior. Aquesta va ser la gran virtut del 10 només arribar a l'equip i no tan sols per la seva classe i allò del cercle virtuós sinó també per com irradiava alegria i contagiava els companys. Ara s'aparca l'autoestima i vinga crítiques i més crítiques a Ronaldinho, l'equip i Rijkaard, quan encara queda la tornada a Anfield i a la banqueta hi ha un dels millors tècnics del món. La consciència del culé és aquesta. Patir més que somriure.

Música / Cucurrucucú paloma # Caetano Veloso