Al final quedem al Cafetí, de l'empresari ganxó Ferran Roura. Un tallat amb llet natural i un cafè per començar el dia mentre comprovo que fa bona cara, tot i que m'avisa que la nit anterior havia anat a dormir tard perquè s'havia quedat escoltant el programa del garrotxí Gaspar Hernàndez. Coincidències nocturnes a les ones. El veig com sempre: amb americana, prim, actiu, ben clenxinat, amb la bosseta de tabac a la butxaca Manitou, com si volgués evocar Josep Pla i la ploma, aquesta vegada Ferrari, penjada de la camisa però que no desenfunda al llarg de la conversa.

Comença a fabricar la primera cigarreta mentre recordem quan va començar la nostra amistat ara fa més de setze anys a Ràdio Grup, quan eren les acaballes de Ràdio 13 i l'emissora del GEiEG tenia els estudis al carrer de la Creu. Altres temps i molts noms. Ell era un dels responsables dels informatius, quan l'emissora era un dels referents a les nostres comarques. Han passat els anys i l'emissora s'ha transformat, els mitjans també però sovint ens hem anat retrobant en rodes de premsa, actes públics i, en els darrers anys, a la tertúlia del seu programa: La Ciutat de Tots a Girona, que dirigeix i presenta. Altres temps i pocs noms i això fa que el seu sembli més entranyable.

Suposo que li passa com a molts periodistes que de tant entrevistar, després és més complicat ser la persona que ha de comunicar.
Crec que se sentiria molt més còmode davant d'un micròfon i no davant d'una conversa que després serà reproduïda: no seran les ones, com li passa en ell cada dia laborable sinó un altre tipus de directe. El de l'instant d'una trobada entre dos amics que sempre s'han trobat quan s'han necessitat. M'avisa que està preparant la novel·la però que no com que invoca allò de la mala sort de parla-ne abans, doncs ho deixem estar i em quedo amb la cara de felicitat d'un perico que ja té cara d'eufòria abans que arribi la nit.

Al final, gairebé ni parlem de política i amb el seu "vols dir que n'havíem de parlar?", serveix d'entradeta a unes pinzellades que dibuixen un perfil social cada vegada més representat. Anirà a votar perquè no ha deixat de fer-ho mai "i no he perdut la il·lusió, però potser sí la convicció", raona mentre prepara la darrera cigarreta. Lentament, va deixant anar una àmplia visió sense entrar al detall i des de la distància considera que "a Espanya hi ha 42 milons de partits potencials perquè cada persona en pot ser un", mentre valora que "el que et deceben són les persones, però no les idees".

La conclusió és que els periodistes només veiem el 10% de la punta de l'iceberg i que "a vegades, potser no és el més ufanós, però hi ha un 90%" de la muntanya de glaç "i és on hi ha molt material humà" que sovint és el que passa desapercebut. Mentre marxa decidit a preparar el programa penso en el 90% i que arriba la seva hora: tres setmanes per a les municipals.

Música / Mil años hace / Joan Manel Serrat
[Una cançó que m'avisa que no trobaré "però que explica la història de Catalunya en sis minuts"]

* Ladran, luego cabalgamos *
[Referència en castellà "però potser és la que defineix més bé la nostra professió"]

PD: L'Espanyol a la final. Sort! Glasgow és un somni.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Quin parell de tafaners aquests dos Eduards

Leoncio ha dit...

Des de quan és perico l'Eduard? Si sempre ha estat del Barça !!! Quan Ràdio Grup estava al carrer de la Creu, l'Eduard Cid passava hores al Bar Jonheli del carrer de la Rutlla (lloc on hi havia la Penya Barcelonista !!!)

Anònim ha dit...

"Suposo que li passa com a molts periodistes que de tant entrevistar, després és més complicat ser la persona que ha de comunicar." Batlle, tu cobres per redactar? Sembla mentida. Ja me cansa tant de farciment de bava, de massatges i de raspallades. Per cert: amistat s'escriu amb t final. Costa trobar en aquest blog pretesament referencial gironí algun post sense horribles faltes d'ortografia. Sort que al Punt tens correctors que et poleixen els escrits!

Anònim ha dit...

Wonderful site and lovely links. Congratulations.

Joan Marc ha dit...

Per fer comentaris com el tercer, millor signar-lo, no? que és molt fàcil criticar i faltar el respecte a la gent sense donar la cara. A més el que té de bo un blog, a banda del contingut, és que cadascú és lliure de llegir-lo o no, per tant a aquest "anònim" anterior amb no tornar a entrar ho té solucionat i així ens deixaria tranquils als qui sí ens agrada la feina que fa l'Eduard.

Miquel Diumé ha dit...

Anim Eduard i no et deixis influir pel comentari numero tres.

Com diu en Cid "ladran, luego cabalgamos".

Salut

Miquel Diume ha dit...

Per cert, com a mostra de solidaritat no he volgut accentuar cap paraula.

Manuela ha dit...

Com deia la meva avia: A palabras necias, oidos sordos Eduard. Soim una legio els que et seguim...i sense accents. Petons.

Anònim ha dit...

Animos Eduardo, los camaradas de toda la vida nos acordamos de tu valentía!