![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
Ens trobem al Royal, prop d'on viu. Demana un suc de taronja mentre la visió pausada per l'elegància rep una resposta veloç: "Toca anar d'advocat." Feina professional. Comencem a conversar mentre va saludant alguns vianants. Tot i estar "alliberat per la campanya" la calma controlada en plenes municipals no és fàcil però la gestió de la pròpia personalitat l'ajuda a implicar-se en el que realment creu: la política, l'esquerra socialista, un partit i uns lideratges. Està en el moment de sembrar tot el que algun dia recollirà i els qui el coneixem sabem que, de moment, no té data. Vindrà. Ara radica en tenir la maleta "sempre oberta" i tenir la sensació de tenir un peu a Madrid i l'altra a Girona.
Mentre conversem pressento i absorveixo obra de govern perquè el socialisme és comandament. El mateix que va expressar José Zaragoza fa poc més de tres anys durant una conferència interna a la seu del PSC de Girona i que, precisament, va impulsar els lligams amb l'Àlex. Zaragoza parlava, i amb encert, d'obra de govern i la capacitat del partit per assimilar victòries: a l'Estat, a Catalunya, en ajuntaments com el de Girona i diputacions com les de Barcelona. Què més es pot demanar? I Zaragoza va apel·lar a la humilitat. Tres anys després ell està en aquesta cruïlla de la bona ona socialista que té el repte d'assimilar tants triomfs. Com ell té la dificultat de progressar i demostrar el que s'espera d'ell.
El camí té espines. Ho sap. Però la mentalitat del seu esport, el rugbi, també l'ajuda. "Havia de superar les capacitats tècniques i físiques limitades amb més entrenament", recorda sobre quan jugava al GEiEG. I té raó quan expressa que un vestidor "és realment una escola de vida". Suposo que com un aparell de partit, on ara, tal com li passava al camp, també té el compromís de la tasca fosca. Però l'orgull de sentir per haver jugat, com passava abans, i l'orgull d'uns ideals, com passa ara, també són els valors que ajuden a continuar.
El jazz, el rugbi, l'Espanyol -tot i la derrota amb el Sevilla a la final, hi haurà una recompensa-, la política, la cuina d'en Camil i el bloc han solidificat les nostres trobades. Visions polítiques per raonar i punts de vista per analitzar. D'ell m'agrada sovint la distància que pren de la realitat i de les lloances que fa dels rivals. "Establir ponts", en diu, a l'estil d'un polític contricant amb qui estic segur que tindran vides polítiques paral·leles: Jordi Xuclà. S'admiren. Fins i tot, coincideixen en els off (els parèntesis heretats a Madrid i que demanen que no s'escriguin) en la manera de considerar que és l'època de les aliances. L'estratègia dels acords en les cuines dels aparells.
Va aprendre del lideratge de Quim Nadal i ara, a Madrid, del perfil del "talante" de Zapatero, mentre elogia el tarannà treballador de Montilla i el rol d'Anna Pagans. "És moment de treballar per a les persones i mai contra ningú", s'imposa per no criticar els adversaris polítics. I el PP del Congrés és, precisament, el no exemple. Lloa el perfil d'Hereu a Barcelona i valora el de Puigdemont a Girona, mentre es descriu com un advocat que "vocacionalment es dedica a la política i que mai espera deixar la professió". Recorda que la política l'apassiona "des de jovenet, des dels debats Pujol-Obiols".
I mentrestant, va comentant el futur amb previsions que el fan ser optimista i convençut que el viatge serà satisfactori però amb obstacles. I parla d'un futur mentre ell és el present, un estadi que necessita polítics d'alt nivell que dirigeixin el país pensant en les noves generacions: en aquelles que diviso de fons mentre una mare pren un cafè amb llet amb lentitud alhora que dignifica el valor de ser mare. Dona pit al seu fill. És un retrat del present i futur: el present d'una mare i el futur d'un fill. I en tot dos casos, el marc necessita la política "perquè és la millor manera de canviar les coses".
Mentre conversem pressento i absorveixo obra de govern perquè el socialisme és comandament. El mateix que va expressar José Zaragoza fa poc més de tres anys durant una conferència interna a la seu del PSC de Girona i que, precisament, va impulsar els lligams amb l'Àlex. Zaragoza parlava, i amb encert, d'obra de govern i la capacitat del partit per assimilar victòries: a l'Estat, a Catalunya, en ajuntaments com el de Girona i diputacions com les de Barcelona. Què més es pot demanar? I Zaragoza va apel·lar a la humilitat. Tres anys després ell està en aquesta cruïlla de la bona ona socialista que té el repte d'assimilar tants triomfs. Com ell té la dificultat de progressar i demostrar el que s'espera d'ell.
El camí té espines. Ho sap. Però la mentalitat del seu esport, el rugbi, també l'ajuda. "Havia de superar les capacitats tècniques i físiques limitades amb més entrenament", recorda sobre quan jugava al GEiEG. I té raó quan expressa que un vestidor "és realment una escola de vida". Suposo que com un aparell de partit, on ara, tal com li passava al camp, també té el compromís de la tasca fosca. Però l'orgull de sentir per haver jugat, com passava abans, i l'orgull d'uns ideals, com passa ara, també són els valors que ajuden a continuar.
El jazz, el rugbi, l'Espanyol -tot i la derrota amb el Sevilla a la final, hi haurà una recompensa-, la política, la cuina d'en Camil i el bloc han solidificat les nostres trobades. Visions polítiques per raonar i punts de vista per analitzar. D'ell m'agrada sovint la distància que pren de la realitat i de les lloances que fa dels rivals. "Establir ponts", en diu, a l'estil d'un polític contricant amb qui estic segur que tindran vides polítiques paral·leles: Jordi Xuclà. S'admiren. Fins i tot, coincideixen en els off (els parèntesis heretats a Madrid i que demanen que no s'escriguin) en la manera de considerar que és l'època de les aliances. L'estratègia dels acords en les cuines dels aparells.
Va aprendre del lideratge de Quim Nadal i ara, a Madrid, del perfil del "talante" de Zapatero, mentre elogia el tarannà treballador de Montilla i el rol d'Anna Pagans. "És moment de treballar per a les persones i mai contra ningú", s'imposa per no criticar els adversaris polítics. I el PP del Congrés és, precisament, el no exemple. Lloa el perfil d'Hereu a Barcelona i valora el de Puigdemont a Girona, mentre es descriu com un advocat que "vocacionalment es dedica a la política i que mai espera deixar la professió". Recorda que la política l'apassiona "des de jovenet, des dels debats Pujol-Obiols".
I mentrestant, va comentant el futur amb previsions que el fan ser optimista i convençut que el viatge serà satisfactori però amb obstacles. I parla d'un futur mentre ell és el present, un estadi que necessita polítics d'alt nivell que dirigeixin el país pensant en les noves generacions: en aquelles que diviso de fons mentre una mare pren un cafè amb llet amb lentitud alhora que dignifica el valor de ser mare. Dona pit al seu fill. És un retrat del present i futur: el present d'una mare i el futur d'un fill. I en tot dos casos, el marc necessita la política "perquè és la millor manera de canviar les coses".
Música / Stairway To Heaven # Led Zeppelin
[Espero que no hagi de sentir mai aquesta cançó en l'escenari que ell voldria]
* La utopia és una realitat avançada *
PD: Trobada casual amb Enric Millo. Fem el cafè i acordem reprendre la conversa passades les eleccions.
PD2: Mitch Albom, una vegada més recomanable. Ara, Un dia més.
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
7 comentaris:
Sento però l' Eduard Batlle deu tenir una visió errada d' en Sáez.
Hauríeu de saber on va militar primer en sus "juventudes". En Sáez és socialista com hagués pogut ser del PP.
Aquest és d' allà on pot treure !
Vaja, quin "pájaro" ! Si això és el futur dels socialistes a Girona estem ben arreglats.
No em sembla que s'hagi d'ofendre la gent amb comentaris com l'anterior. L'Àlex Saez és un demòcrata que fa feina, si estàs d'acord o no amb ell a nivell ideològic, aquest és un altre tema. Segur que el socialisme no es construeix destruïnt i l'Eduard fa un perfil de persona que ens permet opinar a tots, aquesta és la gràcia de la interacció.
L'Àlex Sáez milita al psc des de fa un munt de temps, que jo sàpiga no ha militat mai a cap altre partit, el conec bé de l'época a l'universitat i sempre defensava les posicions socialistes i crec que ara és referent al PSC i afortunadament no és diu Pere Lladó.
Em va costar quan el vaig conèixer,el trobava prepotent però a la distància curta és més humil del que sembla i reconec que val.
L'Àlex és el futur del PSC i per això alguns el volen matxacar
Xatos ! ningú vol matxacar a ningú. Senzillament, ens cal tenir polítics amb actituds i valors admirables.
En Sáez no en té i prou.
Per què no li pregunteu on va militar en la seva època jove ? Ai, las, no el coneixeu prou !
Si això és el futurs dels socialistes estem arreglats. Hi ho diu un socialista de socarrel.
per què tots aquests que parleu malament de l'Àlex Sáez no signeu els comentzris amb el vostre nom?? Tanta por teniu??
lES PERSONES SON IMPORTANTS I EN EL PSC L'ALEX SAEZ ES EL RELLEU MÉS FACTIBLE DE NADAL. LI QUEDA CORDA PERÒ HI HAN INDICIS D'ASGOTAMENT, TOTHOM EN EL PARTIT HO SAP,CANVIS TRANQUILS
Publica un comentari a l'entrada