Selecciona La Gavina, un migdia que la logística familiar li permet i prop d'on treballa, a les Dominiques, on dóna classes a tercer i quart d'ESO de llegua catalana i castellana. És temps de satisfacció, de balanç de la bona feina perquè la UD Cassà és a un pas de proclamar-se campió de Primera Catalana i l'ascens a Tercera Divisió ja està garantit. Tallat i cafè amb un garrotxí del 68 que no renuncia als seus orígens: viu i treballa a Girona però continua empadronat a Sant Jaume de Llierca. M'avisa que votarà ERC perquè "és on hi tinc els amics", els quals intenta veure cada dissabte que s'escapa per evadir-se i gaudir de la família.

Vol demostrar que continua tocant de peus a terra tot i l'èxit inesperat d'aquesta temporada. Podria penjar-se la medalla però prefereix una reflexió més àmplia i humana: "En això del futbol se'ns dóna massa fama als entrenadors. No som tan importants!". No és falsa modèstia perquè qui el coneix sap que té futur com a tècnic perquè es desviu per a l'esport rei. Primer, crec que és persona i després, un dinamitzador de grup. Com si haver jugat tant temps de porter i sota la solitud dels tres pals ara necessités més que ningú l'ajut dels jugadors i també del famós entorn que va néixer a l'era del mestre. Per això explica que les trajectòries depenen de la plantilla, el president, la directiva, els seguidors...

És cert que potser un entrenador en el futbol modern "no fa res sol". Que necessita el treball a l'ombra però vital del segon tècnic, "el fisio", el preparador físic, el delegat... Un conjunt d'àrees en les quals el màxim responsable ha de saber delegar per crear un "rol d'equip". L'aposta per la dinàmica de grup és símptoma de la seva personalitat, humana i futbolística. Creu en la psicologia i per això cada setmana presenta una màxima a la pissarra. Fa un parell de setmanes, alhora de plantejar el partit algú va pensar que la frase seleccionada era la d'aquest bloc i és una coincidència que, quan t'arriba per casualitat, és inevitable que t'estimula a desitjar sort a qui pensa que el futbol també és alguna cosa més que plantejar els partits i desitjar que la pilota entri.

Em recorda quan ens vam conèixer, "quan jo no servia per als periodisme" ara fa uns quinze anys, quan va treballar pel projecte del Nou Diari. Encara jugava de porter i per això sí que servia. Com serveix per donar classes, dit per companyes seves. I com entrenador, els resultats parlen per sí sols i no tothom pot tenir el mèrit de ser el primer de la promoció de Catalunya del 2002-2003. Sens dubte, serveix com a tècnic i entrenador. Com serveix per tenir el mèrit de pujar el Cassà a Tercera amb la convicció de "projectar-me dia a dia com a persona". Com serveix, i molt!, com amic.
Música / Calle Melancolia # Joaquín Sabina
PD: Tenir l'oportunitat de regalar literatura de Neruda a qui valores i ho pots fer de manera inesperada i casual t'omple. Biel espero que cuidis als pares tan bé com ells ho fan amb tu.
PD2: Gràcies pel teu correu de presentació Gatot. Per tant, sort amb el vostre projecte La Cuca al Cau.


Tria el Showroom, un local de l'Eixample que es traspassa i que enyorarà perquè s'hi troba còmode. Cafè americà i cafè, en uns sofàs d'un vermell atrevit que conviden a relaxar-se. El veig més despert del que m'esperava perquè una part de la seva vida viu per a l'escriptura, tot i que de la segona novel·la tot just té "els primers esborranys". Però quedem per parlar de política i com es veu des del back-office del PSC.

M'avisa que l'apassiona la gestió de la comunicació: o sigui, l'essència de l'emissor, el receptor i el canal. Un canal que és en temps d'evolució i que amb el concepte 2.0 "s'escapa dels mitjans clàssics com la tele, la ràdio i la premsa". "El món de la comunicació s'espandeix cada vegada més". És cert. Som en època de canvis i moltes transformacions i n'és conscient des de tres eixos professionals: com a cap de premsa, com a soci de la productora
Imago i com a escriptor.

Però tot és gestió "perquè l'ofici sempre es té". Em recorda la màxima que "els millors amics dels periodistes són els cambrers" i m'ho demostra al Showroom. Encara queda un periodista que ara es dedica a comunicar la política i que, ja d'entrada, em deixa anar la primera norma: "Cap partit està mai content amb cap mitjà." Ell està ara a l'altre costat de la trinxera, que recorda que "és apassionant però absorvent". Ara, com a enemic, la tasca és saber vendre informació, crear rodes de premsa, com es filtren les primícies i com s'aconsella els polítics.

Pensa que la democràcia és "el millor dels pitjors sistemes" perquè "és la que millor regula l'accés al poder de manera pacífica". Com en tota organització humana, la política no pot evitar "les lluites internes que sempre existiran, com en qualsevol altra organització humana". Per això, agraeix que abans el PP i ara el PSC no li hagin demanat "cap acte de fe" i, per tant, "treballo per a la política però tinc la sort de no dependre'n emocionalment".

Observa el millor i el pitjor de la condició humana amb l'ambició pel poder com un dels mecanismes que menys li agraden. La vanitat és indestriable de la condició política però proclama els nous valors que ajudin a millorar una societat. Per això, mentre rere les cortines del teatre alguns i algunes s'apunyalin ell deu pensar en un "just smile!" que sovint s'autoaplica per no quedar-se amb el passat i pensar en el futur. Una màxima que posa fi a una trobada que "m'ha fet sentir com un Homenot", detall que li agraeixo.


Música / Glory Days # Bruce Springsteen
Música / Blood Brothers # Bruce Springsteen
[Volia triar My Way del mite, però tot i ser eclèptic es decanta per la fidelitat del Boss. A través d'un correu explica el perquè de la doble elecció. "Les dues són genials i parlen de com la vida va passant i alguns s'adapten bé, d'altres es deixen portar i d'altres somien en vells temps que ja no tornaran mai més.]


Arriba amb el barret posat, que li dóna un aire colonial. Ve acompanyat del número 6 de la candidatura, que de seguida trenca el gel però prefereix esborrar-se amb elegància. D'entrada, em regala el Parlem de Sarrià i el Més x S@rrià. Els matins laborables són tranquils a La Boireta a diferència del cap de setmana. Un suc de taronja, que pren amb calma, un tallat i un cafè són els testimonis d’una conversa amb un polític de projecció.

Jove: 32 anys i tres filles: Claudia, Irina i Abril. Suposo que no és fàcil compaginar-les amb la política però està disposat a fer el pas binari amb convicció. No sé si la política és genètica però ell s’encarrega de matisar-ho: “El meu germà [Bernat] té dos anys més i no hi té cap vincle”. En tot cas, la política l’apassiona i es desviu per demostrar que les noves generacions socialistes estran preparades per fer el pas endavant i governar el municipi.

Si a casa té tres filles, si surten les previsions, a l’alcaldia tindrà tres dones més: "l’Assumpció, la Loli i la Iolanda", la número dos, quatre i cinc de la llista. “I això sense tenir en compte la partitat”, puntualitza, mentre espera obtenir els sis regidors per governar amb majoria i projectar Sarriá quan arribi el Tren d’Alta Velocitat, quan s’espera la possible facultat de medicina, la ruta del Ter de l'Alba-Ter i ves a saber si el parc temàtic que ambiciona el projecte Akasvayu.

Confia en l’e-democràcia perquè “ens creiem molt això de les noves tecnologies”, mentre admet que té un bloc però és de carácter privat. Jugarà fort amb les produccions audiovisuals perquè pretén arribar a tots els ciutadans i "a través de tots els canals possibles", mentre elogia un referent en aquest camp com José Antonio Donaire. Coincidim. Don-aire és un plus imprescindible.

Esmenta Quim Massegú, Josep Turbau, Nicolás Pichardo i Jordi Cañigueral. Referents inevitables que vol tenir com a suport i perquè ajudin a una llista “amb gent jove al davant”. Ho fa amb respecte i admiració i amb una força interior que suposo que li delata la mirada. Una mirada especial, crec que comparable a la que tenia Joaquim Nadal quan fa pocs anys va presentar a La 22 el llibre de Jaume Guillamet Memòria de Just. Ara ja són ja 26 anys. El record del pare perdura i la nissaga continua amb el suport de la Maria Mercè. La mare.

Música / Wish You Were Here # Pink Floid

* Suar socialisme *

PD: El projecte de la revista Contagi ja és una realitat. La cultura que s'encomana i la que no es pot fer esperar feta per gironins.


Plaça de la Independència. Un xamfrà de trobada habitual: el Royal. Dos cafès mentre cau el vespre i la cruïlla va guanyant en animació nocturna. Una dona s’apropa a la taula per demanar-nos diners i ell li correspon amb una moneda, expressant instants després: “per un dia farem una excepció”. Passatges de la vida. Com els d’un folklòric comiat de solteres que tot i la distància i per l’aspecte, diria que són del nord d’Europa. Indiscutiblement, és l’anar i venir de la generació que ja comencen a anomenar low cost.

Em demana que no escrigui res durant la conversa i que dialoguem sense pautes, mentre comprovo que el seu cos s’ha anat desinflant en benefici d’un to fibrós. “Ja te’n recordaràs i sinó... no escriguis res”, em sorprèn. Distès i relaxat, amb barba d’unes tres setmanes, fuma Marlboro mentre fa anar els ulls d’escriptor d’arcada a arcada de la plaça. Sovint saluda vianants i ho fa combinant la mirada i gestos amb la mà alçada.

Du tres llibres que just acaba de comprar a La 22: Vida de Samuel Johnson, El gozo intelectual i L’art d’ensenyar Barcelona. La temptació era irresistible i per això els acaba ensenyant, mentre té la ploma Montblanc immòbil damunt la taula. Comencem parlant dels diaris, de l’escriptura i de blocs com el de l'escriptor Jaume Subirana, ara al Canadà. Consulta sovint Flux i a mida que la conversa va guanyant en minuts va entrant la literatura.

“La literatura ha de tenir un sentit”, proclama mentre intenta definir el per què escriu i el per què gaudeix de la digressió, que admet que en el periodisme es pot permetre. L’essència és trobar, paraula a paraula, moment per moment, la literatura que traspassa un paper o una pantalla plana i que arriba al lector o internauta. Al diari, amb una estructura de caràcters, que explica que agraeix. En un bloc, sense paràmetres, avança que no se sentiria còmode. I per això preferiria limitar l’autoedició blocaire, “tot i que és acostumar-s’hi”, li responc. Però aquest paper, si un vol, també pot ser breu o pot semblar que no s’acaba mai.

Ja té a punt el nou llibre, Un any de divorciat (Ara llibres), on explica les vivències d’un pare de quatre fills que ara és single. Aquests propers dies marxarà amb els quatre fills de vacances a Bolonya i exercirà de pare que ha complert amb el titular. Arriba l’acompanyant i la família està completa, mentre em persegueix el cop a cop dels mots que abans parlàvem i que em fa està distret. El sentit, la literatura, l’escriptura, el periodisme, la crònica, la notícia... en definitiva l’essència de la paraula. D’una sola paraula, fins i tot. Parla de puresa. "Puresa". I m’acomiado pensant en instant. Instant meu just abans, moment seu just ara.
"Instant".

Música / Fly Me to the Moon # Frank Sinatra

* La digressió és la mina d'or de la literatura *

PD: Que la revista trimestral Empresarial Girona, que vol ser una referència per als emprenedors, tingui la sort de la cultura de l'esforç que hi ha posat el triumvirat: l'Ajeg, Volcano i el consultor Francesc Grau.
PD2: Em va agradar conèixer per casualitat Carles Ferrer, que dimecres vinent organitza a Girona el Beers & Bloggers.


Mentre arribo a La Boireta el veig llegint un diari (el distribueixen en dues llengües) i comprovo que compleix amb l’exemple d’una de les seves passions. Du les mànigues de camisa amunt i per la seva precisió ja crec que delaten una petita part de la personalitat: metòdic d'esperit i autoexigent. I tinc la sensació que és una persona que viu per a la professió. Dos cafès i un cafè mentre som a l’ombra d'un tendal de lona per protegir-nos d'un raigs cada vegada més solars.

La política “fa anys que m’interessa i sóc socialdemòcrata, no ho amago”, comença per deixar anar aquest barceloní del 54. Les coses clares, que no calgui llegir la lletra petita, penso. I a mida que anem parlant no es cansa d’aplicar la seva professió a la societat política i de demostrar que “el Dret Constitucional és el més proper a la política”. Móns paral·lels que viu amb la máxima entrega –dit per alguns col·laboradors seus–, mentre l’altre el viu amb “passió i retenció”, amb la convicció “d’allò que és legal del que és convenient”.

Prossegueix per valorar les limitacions dels mandats representatius i exposa la preocupació per com s’hauria de definir la formació d’una classe política profesional. L’objectiu seria el d’acabar amb “l’instint de supervivència”, mentre té molt assumit que “els càrrecs de responsabilitat haurien de ser etapes de la vida”. Consciència de l'espècie humana, com la que hauria de tenir la magistratura, "que té l'imperi de la llei". Aha! Per això polititzar la justícia també és molt temptador. "Clar que sí, mira el judici de l'11-M!" "Està en la naturesa humana aquell que està en un lloc perquè actuï en funció de la seva consciència", però clar... també en la dels altres.

Com que li agrada estar ben informat, valora amb la mateixa satisfacció la davallada de Le Pen a França i la participació dels electors. Perfila Ségolène Royal com de “diferent a la vella guàrdia” i visiona una dona “que vol canviar un país que necessita canviar”. Precís. Ho tenia reflexionat i com a constitucionalista comprovo que té assumida la llei, fins i tot, abans de pensar en aplicar-la. I amb la ment posada en l’Estat francès o en qualsevol país imaginari diu “els grans projectes de país passen per la política, tot i que podem criticar que hi ha massa polítics i massa presència política”. Descans pensatiu, que conclou amb un inevitable “sempre hi ha algú que acaba fent política”, tot i que entén que una part prefereixi inhibir-se.

Canviaria el pitjor dels dos mons per ajudar a construir una societat millor, però opina que cal pensar en evitar un descrèdit excessiu de la política, “tot i la manca de coratge actual”. La reflexió és que hi ha massa discursos encarcarats per secretaris organitzatius i missatges angelics per “no molestar a ningú”. Vol passió amb exigencia i evitar frustracions “perquè sinó el dia que volem reconstruir no trobarem a ningú”. Solució: “Hem de practicar l’optimisme de la voluntat.”

Em recorda que quan era estudiant de la UB era militant del PSAN “perquè en aquell moment tenia sentit per a mi”. La seva progressió el va du fins a militar al PSC, però amb la formació del tripartit va decidir deixar el carnet. Ara, 35 anys després de posar la vista enrere, se sent catalanista, federalista i socialista. Ho pronuncia per ordre alfabètic però les preferencies van en funció del dia. Però tot i això, la política i la justícia, i la mateixa societat, sempre les viurà i analitzarà “des de la fascinació intel·lectual d’agregar voluntats des del coneixement”.


Música / Diamonds on the Soles of her Shoes # Paul Simon [Triaria qualsevol de l'àlbum Graceland]
* En realitat m'agradaria morir-me als 105 anys abatut per les bales d'un marit gelós, però em retiro perquè sóc vell * [Dedica la frase a un magistrat de color que era membre del tribunal dels EUA i que va declarar inconstitucional la segració racial]

PD: M'ha agradat que Josep Maria Ribot, des del Parlament Europeu, hagi tingut el detall de fer-me saber que Raimon Obiols estreni bloc. Notes de Brussel·les.

PD2: Em va divertir la frase que va pronuciar ahir a Girona Javier Elzo. Enginyosa però real: "La dona ha sortit de casa i l'home no ha entrat".


M’avisa que li agrada molt xerrar i que per això una vegada els amics li van regalar un lloro. Però a mida que conversem dedueixo que “a un vitalista de caràcter mediterrani” el que el motiva és conversar i gaudir del que l’apassiona i, a més, n’ha fet negoci. El seu comerç és una porta a un munt de petites o grans temptacions –depèn de com es miri– que cada vegada són més de moda. “Si abans ho era saber parlar l’anglès, ara és entendre de formatges i vins”. I té raó. Per això un polític, fa pocs dies, li va demanar tota mena de detalls sobre el que comprava “per després poder quedar bé amb els convidats a taula”.

Som al cor del carrer Migdia i hem quedat a l’Storecoffe, entre llibres i fusta noble. Dos cafés sense sucre. I ell, abans de predre’l, ja té el detall d’olorar-lo. Dóna importancia a l’olfacte i el procés. Per això parlem del que s’amaga rere la tassa i és tot un món que sovint prenem ràpid, sense valorar i sense aixecar la vista del diari. Dóna importancia al punt sal que hi troba i recomana, com era de preveure, que a banda que la base ha de ser bona “també és important la maquinària”. I quan parla de l’aigua, recomana la de Ribes, "que també ho fa illy".

No se sent sibarita perque per ser-ho “s’hi ha de començar de jove i jo ja començo a ser gran”, explica entre somriures. Ni li agrada l’esnobisme d’aquell que entra al seu comerç pendent d’una guia que parla de l’última tendencia. Es decanta per la línia fonamental i és la de la qualitat, amb una bona relació amb el preu. “No cal excel·lència sinó equilibri”, un concepte que s’escau per definir a qui també ho pronuncia. Intenta presentar als clients productes de valor afegit dins una societat que radiografia com de persones “que cada vegada ho volen més tot fet i mastegat i que no estan massa per la cultura de l’esforç”.

Fill de flequers de Vilavenut recorda amb nostàlgia els temps en què de petit anava a repartir el pa agafat d’una Lambretta. Parlem dels canvis i de què, per sort, aquella zona del Pla de l’Estany no ha variat massa tot i les transformacions inevitables. Estem d’acord. Situa la vista enrere i m’agrada com lloa aquelles generacions de Fontcoberta i els voltants que, per culpa de la postguerra, “es van quedar sense res i ho van perdre tot: pares, germans, fills, terres i diners, però es van saber aixecar”. Nostàlgia del reconeixement i del qui sent que va aprendre la universitat de la vida al món rural. "Què li puc donar a la meva filla de 12 anys si ja es pot dir que ha estudiat més que jo?", es pregunta per resumir el profund canvi generacional.

La Noucentista és la continuïtat de Can Puig de la Rambla. La Montserrat, “la sogra”, i la cunyada van dir prou el Nadal de 2001 i ell, cansat de Sat Suis, no s’ho va pensar dues vegades per fer un tomb a la seva vida. I a l’estiu del 2002 ja estrenava la botiga de les temptacions. Després de dos anys complicats ara valora amb la satisfacció de qui se n’ha sortit tots i els esforços. “Fins i tot, m’ha canviat el carácter i crec que he nascut per servir”. Doncs ser servicial vol dir "creure's que les lleixes són per aguantar el gènere perquè el gènere l'he de vendre jo!", s'aplica. I són 1.033 referències.

Se sent cansat de la política, però votarà “perquè no he fallat mai”. Ho farà a Porqueres, on resideix. I la seva visió, probablement, coincideix força en la tendència dels darrers temps. D’entrada admet que va votar Convergència, però ara són altres temps i la transformació es basa en les vivències del municipi, on lloa la tasca de Xavi Gifra. “S’ha de votar sempre a qui té influència”. Per tant, segons les seves conclusions, al poble “votaré qui conec”, a les catalanes “Esquerra, perquè construeixi país” i a les generals, “els socialistes, perquè són els qui governen”.

Música / Walls of Time # Emmylou Harris & Sam Bush & Jon Randall

* No et sàpiga greu haver perdut de butxaca si no has guanyat d'enteniment *
[Tenia pensada una segona frase apresa i per dedicar al món rural * On vols anar bou que no llauris? * ]


Sant Jordi té un dels dies que es mereix i els venedors de llibres i roses suposo que ho agrairan. La campanya per a les municipals també té la seva efervescència entre pàgines i pètals, ja que la política cada vegada està més pendent de l'estratègia comercial. Queda un mes per a les eleccions i la trobada amb Felip Puig serveix per repassar el moment actual. Migdia majestuós en un indret imponent, Restaurant Massana. Dos cafès i un cafè, mentre fa l'aclariment que venir "a can Pere passa en comptades ocasions". La Marta assenteix amb el cap, mentre penso que és la seva llibertat personal, de la que tan poc gaudeixen els polítics de pes orgànic.

Comença per esquematitzar l'actualitat i ho fa amb les dosis d'optimisme necessàries per continuar però al mateix temps amb la preocupació de qui no li agrada l'escenari polític que li toca viure. Estic d'acord, quan fa la previsió del seu partit, que els cicles polítics "són inevitables", de fet, com en el teixit de la nostra societat. I ara Convergència suma dues victòries convertides en dues derrotes per la coalició de les esquerres. Però tot i passar a l'oposició, exposa entre somriures murris que els resultats"han estat a punt de voler-nos molts més anys al govern".

Confia amb fermesa en el tercer intent d'Artur Mas i dóna els seus motius i ho planifica amb l'esperança de donar "al país l'home més preparat per governar". I m'agrada quan exposa la convicció de país perquè és compartida: és quan comença a sortir el Felip Puig que m'havien avisat, planer i proper, i la conversa guanya en patrotisme. No m'estranya que el vulguin la majoria de candidats gironins convergents per a la campanya. Imagina una cruïlla per situar la Catalunya actual, entre camins per avançar quan "encara tenim una transició que no sabem concretar". L'escenari polític "té un equilibiri molt inestable", preveu uns resultats que "s'intuiran d'aquí un any i mig". Les mirades denoten males vibracions i moltes més tensions amb Madrid mentre penso que si ens avisa un enginyer de camins... I surt el PP, Ciutadans...

Quan parla de les municipals elogia ràpid i d'entrada "l'home que obtindrà el millor resultat de Catalunya". Serà a Lloret, pronostica, conscient que la base és sòlida. Ara, tots són cavalls guanyadors, però processar que calen pactes i plans B i C per formar govern poden deixar descol·locat a més d'un i una. Les coalicions ja semblen inevitables i si com bé calcula, Crespo pot arrassar, sembla ja un tipus de resultat cada vegada més minoritari. En conjunt, veu el partit preparat per a resistir perquè "vivim en un país que sap resistir".

S'autodefineix com a "radicalment antisocialista" i això té un preu. S'ha sentit perseguit però deixa per suposat que es continua sentint "un combatent antisocialista per combatre la dependència de l'altre país". "La subordinació amb Espanya ens fa un mal servei al país", explica mentre argumenta com s'ha transformat el PSC després de perdre referents com "Nadal, Obiols, Maragall, Siurana..." a canvi de "Montilla, Iceta, Zaragoza, Corbacho..." Però no vol prosseguir amb la tàctica de desgast i prefereix acabar assaborint el dia, gaudir de l'àpat i la companyia, mentre la conversa amb Pere Massana posa el punt i final amb un inevitable ras i curt "aquí, sempre es dina bé".


[Posa la cançó que duia a la Palm Treo que, per cert, durant la conversa emetia suaus sons constants. "És Sinatra, la cançó electoral de JFK i és fe i convicció"]

* Sempre a punt, tant com puc *
[Tria una frase dels escoltes i sacrifica el seu geni.]


Ens vam trobar fa pocs dies, quan ell venia dels bancs, i vam dir de veure'ns. I quan vam tornar a quedar arribava de les entitats d'estalvi per tenir el canvi a punt per Sant Jordi. Gestió. Situarà la parada a la plaça Catalunya i serà el retorn a Girona després de set anys. Però aquesta vegada com a llibreter perquè el seu establiment just fa un mes i mig que s'ha inaugurat a l'Eixample. La Llibreteria és la vocació que duia a dins i que ha fet realitat. Tria el 10B Espai d'Apats "perquè és on vaig cada dia" i conversem mentre fuma Winston: "un vici que no puc deixar." Tallat i cafè curt, amb aura literària de nicotina.

Gràcies a l'amic Jordi Camps Linnell vaig conèixer Felip Ortega, quan era una de les ànimes de
La 22 amb Guillem Terribas. Just quan ens veiem sovint, en Felip va fer un tomb a la seva vida i va anar a Barcelona per impulsar la Casa del Llibre. Li van sortir bé les coses perquè l'aposta es va basar en un gran fons al centre del Passeig de Gràcia. I amb la bona literatura i el face to face, és quan funciona. Ell ho sap "jo estic fet per a la distància curta" i els lectors, també. Complicitat perquè els llibres són com ànimes, satisfaccions i "que et fan sentir recompensat quan un lector troba el llibre que busca". Ànimes per descobrir i verí per evadir-se de la realitat. En ell, admet que l'han marcat especialment La tentación del fracaso i Meridiano de sangre.

De la Casa del Llibre a
RBA, amb l'Oriol Castanys. Una altra experiència i més aprenentatge, tot i que "em vaig acabar cansant dels còctels". Per això va agafar un temps personal per decidir què volia fer i va concloure que, després de set anys, era hora de tornar, "de fer un canvi de vida". I el projecte que li va sortir de dins va ser La Llibreteria, amb un establiment que ha creat amb la seva dona i que té la seva ànima repartida en els més de 200 m2. I quan hi entres, comproves el que abans t'ha avançat: "sempre reivindicaré l'ofici de llibreter". I llibres de fons, molts!, just els que recomanarà durant la Diada. Rellegir, vaja. I ell demanarà El esnobismo de las golondrinas.

"Llegeix el que vulguis". Amb aquesta màxima és fàcil que el llibreter desapareixi. Però també és còmode demanar-li consell perquè el boca-orella també funciona. I en la literatura, encara més. "Jo també interactuo" perquè aprèn de les eleccions i recomanacions dels lectors i amics. Respecte la venda per Internet opina que "no és la millor manera, però contra això no hi podem fer res". Ara admet que vol compartir l'ofici de llibreter amb la gestió perquè reivindica que gestionar una llibreria també requereix gestió per fer-la rendible. Però sempre amb la vocació de saber transmetre passió, "com en qualsevol ofici".

Comença per definir-se com a
Faulknerià "perquè és un tipus d'escriptura que m'hi sento molt identificat". Un lector autodidacta, "de lectura anàrquica" i que sent un gran respecte per la literatura, que és "un verí que et va enganxant i enganxant". És cert. Aquest més i més i més... va començar fa anys, quan una tarda algú va entrar a La 22 i va sortir amb Tres Tristres Tigres. Després, la passió d'aquest algú el va dur a Londres fins a voler parlar amb l'autor. I va ser a casa seva. L'essència "d'ensenyar un camí" va acabar amb una dedicatòria, un sopar de pollastre a mitja tarda i la companyia d'una gata inquieta passejant-se per piles de llibres.

Música / Sympathy For The Devil # Rollings Stones


L'amic David Aurich va ser el primer que em va parlar, ja fa anys, que el CB Girona necessitava un professional del perfil d'Antonio Maceiras "si mai vol fer alguna cosa". I la predicció es complir aquest estiu. En la primera temporada del nou director general al club, ja ha arribat una copa històrica. D'acord que guanyar la FIBA és mèrit de molts i ha de ser compartit però si ara és fàcil lloar el patrocinador Akasvayu i el tècnic Svetislav Pesic, també hi ha un factor determinant i és dels que no es veuen a la pista: Antonio Maceiras. Amb ell ens vam conèixer en un sopar tertúlia gràcies també a les gestions del mateix Aurich, ara instal·lat a la FEB, a Madrid.

Som a la terrassa del Carlemany, envoltats de turistes, i arriba amb retard per culpa d'un àpat llarg. Tallat i cafè mentre li demano que té d'especial una copa europea per a un club modest però ara ambiciós. Em desprèn una actitud de satisfacció, com feliç per confirmar la relació inversió i resultats. I no és fàcil encara que ho pugui semblar. No crec que Girona vulgui presumir de tenir un club milionari. Però també li veig una actitud de reconeixement en relació els qui "ho han passat malament en aquests vint anys". I m'agrada. Per això penso en Vidal, Rafanell, Julbe, Trifón, Roca, Darnés, Espinosa, Ribas... i acabo amb Romerito. I amb Ribas, amb qui he coincidit aquests dies, també li he transmès la felicitació. "Tots mereixem un tall del ferro", m'ha dit. Després, per aquest "tots", és quan he pensat en els inicis al pavelló de Sant Josep, amb en Sitjà i la resta de noms històrics Davesa, Mora, Paulí, Gainza...


Però ningú pot dubtar que si la final va arribar a Girona és gràcies a la seva gestió, amb el suport dels diners dels implicats. El trofeu el valora i, tal com s'expressa, sembla que si ja fa anys que resideix a les Casernes perquè resumeix que la copa va servir "perquè la gent s'alliberés, pogués cridar amb orgull Girona i se sentís molt feliç amb el seu equip". Amb la calma de la satisfacció, considera que els aficionats li mostraven "aquella mateixa satisfacció que vam viure quan ens vam alliberar del franquisme". És evident que ha volgut integrar-se a la ciutat i no ha volgut que fos a la inversa. "El món, en tots els aspectes, canvia constantment i ens hem de saber adaptar als canvis", raona mentre ho rubrica amb una frase que un dia li va sentir dir a
Pep Guardiola: "Procuro entendre què faig i com gestiono el meu coneixement."

Després de catorze anys al
Barça de bàsquet i d'haver-ho guanyat tot, arriba a Girona amb l'objectiu de "concentrar-se al màxim en el que es dedica". I d'això n'estic convençut. Els qui el coneixen bé saben que viu pel bàsquet les 24 hores del dia i potser d'aquí ve la seva passió per les noves tecnologies. La motivació per estar connectat constantment dedueixo que és per tenir-ho tot sota control i des de la distància, i el nou mòbil d'última generació que està aprenent com funciona suposo que n'és testimoni. Després rigorositat, prudència i no deixar veritats a mitges.

Agraeix a
Aíto tot el que li va ensenyar i a jugadors com Darrel Middleton, Salva Díez, Quique Andreu, Nacho Rodríguez, Bodiroga i Djorjevic l'empremta que li van causar. Són ja molts anys en aquest món que intenta gestionar amb una mentalitat a l'estil NBA i amb el caràcter llatí de ser proper als jugadors però al mateix temps distant "per quan calgui negociar".

En els partits, reconeix que pateix "segurament just al contrari de quan ho fan els espectadors" i sovint adopta un to tranquil i basat en el no protagonisme. Gest difícil en els temps que corren. Al final, conscient de què segueix tan com pot la millor lliga del món li pregunto de quin equip és.
San Antonio Spurs. No caic en el detall del nom, somriu i les explicacions que em dóna ja em demostren quin és el seu tarannà en l'esport número 1 de la nostra ciutat: "Sóc amic dels dirigents de San Antonio, hi he fet estades continuades, m'agrada molt com treballen i tenen una mentalitat molt diferent a la que podem imaginar quan pensem en els nord-americans". Aquesta és l'essència d'un director general molt dinàmic, que d'acord que no viu el protagonisme del parquet, però que agraeix al bàsquet "que li hagi permès moltíssimes experiències impensables en una vida estàndard". Així doncs Antonio, gràcies per la gestió invisible.
Música / Heaven # Bryan Adams
* La normalitat és l'estat anormal de la situació * [Tria aquesta i em demana que, si vull, capgiri la frase]
* La anormalitat és l'estat normal de la situació*


Tria un clàssic, el Boira. La plaça de la Independència sembla que ja respiri la Diada gràcies a un dia calorós. Salutació inesperada amb Arseni Bosch i la seva filla Pili mentre espero deu minuts. Taula amb vistes al pont que condueix al riu i a la plaça: ideal com a eix divisori de les dues ciutats. Els raigs de sol cada vegada piquen amb més força damunt la nostra lluenta taula. Dos cafès amb gel són els testimonis d’una conversa extensa vista des de les entranyes de la política, que cada vegada són més "professionals" i calculadores. Són els nous temps.

Tinc la sensació que la política dels darrers temps l’ha endurit, com suposo que també a la majoria de joves que han d’agafar el relleu generacional a
Convergència. L’era dels pactes ha generat un escenari que deixa el partit descol·locat i que ha de digerir massa estadis: l’etapa del Postpujolisme, les dues derrotes d’Artur Mas (a qui elogia en un educat "això és off the record") i el posible trencament amb Unió. Però no perd l’esperança tot i els diferents escenaris municipals i globals que planteja amb arguments sòlids i més amb la visió d’un estadista que un polític. El distanciament o l’efecte helicòpter és lògic que ajudi a divisar millor la realitat: en definitiva, visionar-se a un mateix.

És conscient que els seus companys, per moment generacional, també tenen una aventura. La seva ha estat la política i la d’ells el món profesional, però el projecte de construcció de país "continua en paral·lel". Catalunya creix i progressa des dels joves que intenten fer realitat els seus projectes i “té mèrit el que fan. No sé si després jo, a més, els he de demanar que s’impliquin en política”, raona mentre tinc la sensació que rebel·la les converses amb el grup d’amics que s’han obligat a fer una sortida cultural al mes. "És l'única manera que tenim de veure'ns".

Nacionalista social, d’aquells que té l’estelada al despatx del partit, com abans dedueixo que era a les nostres carpetes i ara potser rau en el fons de pantalles d’altres joves. Els temps han canviat i mentre abans es parlava de l’era de la tecnología ara és la de la innovació, que “innovació vol dir pencar”. Ell ho fa al
Parlament i al partit i amb la “la bíblia” de l’Anthony Giddens com a llibre de capçalera. La tercera via és la de l’esperança, però de moment la via més personal serà el 30 de juny, a la Seu d’Urgell, el dia que farà el discurs de la seva vida davant la sabadellenca Carlota i en el municipi on va néixer. Ni a la Seu ni a Sabadell perquè es quedaran a Girona, ben a prop d'El Punt, "per vigilar-vos", somriu a mida que es va relaxant.

Trobada entre nacionalistes que periòdicament repassen els batecs del país. Nosaltres anem cambiant mentre acabes tenint la sensació que l’orgull identitari cada vegada està més en punt mort. Quan parla sobre el referèndum de l’autoderminació la triple pregunta és inevitable: quan, com i a on s’ha de signar? “Si som i volem tard o d’hora ens han de deixar”, expressa amb la convicció que el temps acabarà jugant a favor nostre “si ens fan bé les coses i fugim dels tòpics i l’estètica”. D’acord, els nacionalistes no podem ser pessimistes però fa anys que costa mantenir l’esperança quan et volen sedar la convicció.


Música / País Petit # Lluís Llach

* Epur se muove *

* Quan el savi assenyala la Lluna, el neci només veu el seu dit * [La segona frase que tenia meditada]

PD: El mestre serà aquest estiu al Festival de Peralada. Keith Jarret fa que s'aturi el temps.


Matí esplèdit que tan de bo llueixi per Sant Jordi. Quedem al cèntric Moma Six Cafè, un lloc adient per sentir-nos còmodes de bon matí. Camamilla, perquè "el cafè ja l'he pres abans i en faig un al dia", i un cafè. Comprovo que encara està en fase de descompressió després d'una de les curses més dures del món, la Marathon des Sables. Superats els onze dies de desgast físic i mental al Marroc converso amb el professional que encara pateix els efectes d'aquesta aventura humana: només arribar a la feina, tenia més de 400 e-mails per obrir. Combina la passió atlètica extrema amb Gas Natural i en ser jutge de pau a Santa Cristina d'Aro.

Després de córrer per mig món té clar, de fet com passa a molts viatgers, que "com a Catalunya enlloc" perquè combina "el mar, la muntanya, un clima i el menjar saludable". Precisament, l'arròs de la seva mare és el que més troba a faltar a les curses i m'avança que, de moment, les ha acabat totes. I mai pensa en abandonar. Costa molt estar "molt bé anímicament" i suposo que el secret es basa en sentir-se mentalment com una roca: immòbil a fred, calor, pluja, vent i dolor. Sobretot, el dolor físic.

Les aventures li han suposat un canvi de vida radical des de fa cinc anys. Va ser inspirar-se en la lectura d'un entrevista d'un amic, Gerard Bosch, que després va despertar l'instint més salvatge. Se sent orgullós d'haver fet el pas i està content del sacrifici que li comporta. Entrena a Calonge, amb les directrius de Josep Carballude, i superar reptes com el recent a l'Àfrica suposa tenir cada vegada més ganes de viure un ambient que el fascina per "la competitivitat que s'expressa contra un mateix, la pròpia cursa", però també per les amistats que ha fet "d'arreu del món". Com una addicció que t'atrau més i més, penso. I surten noms com els del seu company de cursa habitual, l'italià Fulvio Villano, i Dimitri Kieffer, que un bon dia va deixar l'staff de Bill Gates per dedicar-se a aquest món tan personal.

La política li interessa "com a tothom" i quan es fora del país intenta votar per correu. Evadir-se durant setmanes té un preu i per això, quan va tornar de La Ruta de los Conquistadores de Costa Rica, es va assabentar del resultat de les eleccions del novembre passat, a Londres, durant una escala, i gràcies a trobar-se amb Joan Gaspart. "A la política també hi ha els bons i els dolents, igual, ben igual com a les curses", considera. "El dopatge per desgràcia és el límit de moltes persones". I el paral·lisme és força eloqüent i inevitable. "El pitjor de la política és la corrupció i el pitjor de l'esport és el dopatge". Dos vincles sempre lligats a l'experiència humana. Però per sort, hi haurà sempre el sacrifici dels qui es preocupen per la comunitat, que poden ser més 700 atletes al mig de l'Àfrica o alcaldes i regidors des d'un poble petit a una gran ciutat.

A la part final de la conversa arriba Xavi Xargayó, propietari del Moma, i ara un atleta de maratons i triatlons, després de penjar les botes. Va jugar a futbol amb el Banyoles i el Girona, entre d'altres, que va ser quan ens vam conèixer. S'afegeix a la taula i dialoguen dels aspectes més íntims i amb més detalls sobre la seva segona vida. El silenci em comvida mentalment a divisar el seu món a l'Àfrica, Austràlia, Costa Rica, Alaska i les sèries Ironman... i pensar que les aventures humanes no tenen límits.

Música / Beautiful Day # U2

* Mentre podem trempar i riure... la resta ja ve sol * [Frase que dedica al seu avi]

PD: Agraeixo el senyor Pere, propietari del Cafè-Cafè de Figueres, pel cafè pausat que em va servir a mig matí. Cafè de la casa, amb una bona màquina, recent torrat "perquè ho fem a diari" i que la barreja es produeix gràcies als vaixells que arriben del Brasil, Colòmbia, Costa Rica i Kenya.

PD2: Cal lloar la iniciativa de les universitats catalanes amb el nou programa amb l'Orquestra Simfònica del Vallès. Un cicle de concerts simfònics gratuïts i una idea pionera a Europa. Al vespre, l'auditori en va ser testimoni.

PD3: No pensava el ressò que tindria la convocatòria de Carles Ferrer, de Canal Seo, que ha impulsat el primer Beers&Blogs a Girona. De moment, ja s'ha apuntat dels qui més segueixo: Carles Puigdemont, Pia Bosch, Dídac Lee... però en falten més.


Trobada a l'Antiga, en un matí assolellat i que convida a oblidar-se de la pluja. El cel sembla més blau i el sol dóna la sensació de voler picar amb força contra les restaurades cases del Barri Vell. La ciutat cerca de recuperar la normalitat després de la victòria de l'Akasvayu, una copa que genera alegria en més d'una animada conversa. Tallat i cafè en un dels establiments preferits de l'equip de govern.

M'agrada conversar i escoltar les visions d'una persona que em transmet una imatge pulcre per dins i per fora. És una altra manera de fer política la de Càritas i ell m'ho confirma i rubrica. "L'acció política ja sobrepassa els límits tradicionals". Sovint parlem dels mitjans de comunicació, la política, la cooperació, la solidaritat i el futbol dels petits. Però surt el "poble" on va viure 27 anys: Bordils, un municipi que viu abocat a l'handbol o "balonmano, és igual" i que ell, com no podia ser d'una altra manera, també va practicar. "Jugava d'extrem esquerre i vaig fer-ho en l'època daurada", somriu mentre coincidim en lloar la tasca de Toti Congost al club. "És una personal excepcional, al qual mai li podrem agrair prou el que va fer per l'handbol a Bordils". Nostàlgia compartida sobre els "que mai són profetes a la seva terra".

M'avança que aquest cap de setmana l'entitat rebrà un premi important a Girona i el felicito perquè sé que té molt a veure en la tasca de divulgació del què fa Càritas, en com ho fa i en la manera com ho vol divulgar. Però tria el posicionament de la humilitat que li valoro però no comparteixo. Sovint fa autocrítica de la nostra societat amb l'esperança de fer-la millor. Som en temps del 2.0 que "obliguen a generar coneixement amb transparència, incloses les ONG". "És el moment de ser absolutament transparents", sentencia. En aquesta línia a l'estiu ja estrenaran el nou web de Càritas i, "tal com van les coses" segur que crearà un bloc "perquè veig que és el futur".

També coincidim amb Jordi Martinoy i la visió que va donar quan va lamentar en una entrevista recent al Diari de Girona, feta per Rafa Garrido, la fuga de cervells a Barcelona. Però també hi ha gent preparada i vàlida que, com el mateix Maneu, fan que Girona encara pugui presumir de projectar-se més enllà del "rai" que, com tota etiqueta, neix amb massa facilitat. "Barcelona és la màquina del tren de la incidència en la nostra societat", exposa amb la sensació de ser una preocupació.

Per una qüestió de nostàlgia continua empadronat a Bordils, tot i que resideix a Girona. El dia 27 anirà a votar perquè la política és un món que l'apassiona i que segueix amb espectació però amb la mateixa sensació de molts ciutadans: la maquinària política va moltes passes enrere respecte la societat. Lloa el perfil d'un polític d'ICV, detalls d'un candidats de CiU i plantejaments d'ERC en un municipi proper. És el valor dels projectes el que el sedueix, en definitiva, la interacció d'idees polítiques que encara motiven a una persona que penso que té una convicció innata per als signes d'esperança.

Música / Fast Car # Tracy Chapman

* La vocació al servei públic dels agents socials i econòmics sovint no és prou valorada *


Acordem la trobada i escull el Cafè del Parc del Migdia, ben a prop d’on resideix. Indret tranquil i estem solitaris a la sala d’estar, com si la pluja en fos la culpable. M’espera llegint l’Avui i amb un Martini rosso i unes olives que té el detall de compartir. És un escenari tranquil, que convida a relaxar-se i a no pensar massa en la pressa habitual.

És l’hora de passar comptes pensava mentre caminava pel parc però ho farà sense estridències perquè és el seu tarannà. I la premonició es compleix. Just fa onze mesos que es va estrenar com a conseller d’Educació i Universitats i els set mesos i mig en el càrrec poden semblar ara molt curts però la convulsió del moment els van fer molt intensos. Tot un contrast i, a més, eren dues conselleries en una: doble gestió.

Recorda un “moment crispat” amb la satisfacció de qui ha intentat fer sentir-se a la gent “ben tractada” i ara diria que a un gremi “ben escoltat”. I són dos factors elementals però que no sóc fácils i menys quan l’escenari entra en una fase de malaltia terminal. I sentir-se “ben interpretat” amb plantejaments tan arriscats a Via Augusta com la sisena hora, l’anglès i el finançament de les universitats... té mèrit. Per tant, la il·lusió “d’un bon diàleg amb el món educatiu” i l’orgull de sentir-se valorat és una sensació molt seva i exactament reflectida en un altre perfil polític, el de Ferran Mascarell. I amb el mateix orgull recorda el pla de millora de la Secundària que va projectar i que confirma el seu tarannà.

Trenta anys en política donen per a molt i són etapes que li han permès concentrar l’essència. Perquè ha estat onze anys com a regidor i catorze com a parlamentari al Congrés, a més de vicerector a la UdG. Ara s’estrena al Parlament i està en un estadi “d’activitat controlada mentre racionalitzo el temps”. “La política té a veure amb idees i paraules: la política és projecte d’idees”, defineix.

Mentre participa en reptes tan importants com l’esborrany de la Llei d’Educació. Però també en homenatges com el de la Marta Mata, col·laboracions com els 25 anys de la revista Avenç i m’avança que farà dues assignatures semestrals a la UdG de Plató i Aristòtil. Tot és política activa però valorat l’últim any per un humanista marxo a passejar per un parc que feia temps que no veia tan humit i verdós. I complerta l’hora de passar comptes penso en una dita africana que tenia pensada però que no selecciona i que tan bé aniria al nostre país: “Per curar un nen, cal un bon metge i per educar-lo, cal tota la tribu.”


Música / Let It Be # The Beatles

* De res, massa *


Sabia que triaria la cèntrica La Vienesa perquè ho té molt a prop de la feina, el Bisbat de Girona, i perquè li agraden les bones temptacions contra la dieta. Deixa el paraigües molt moll a l'entrada, que du regalat per la Cadena 100, i m'ensenya els diaris El Mundo i l'Abc que du a la mà per provocar-me. Coses de l'amistad. Un tallat i un cafè, mentre tenim els ulls fits a la vitrina. La Pasqua pot ser cada dia si es vol.

Comencem per recordar els anys que fa que ens coneixem, allà el 1990, tot i que feia anys que ja voltàvem per Salt i sabia de la seva vocació política. Però va quedar aparcada i vam coincidir poc després a Ràdio Grup, quan era Cadena 13. Sempre ha tingut bon oïda per la música i la gran virtud de tenir una veu innata perquè flueixi per les ones. Abans, quan eren les modulades, va ser en el primer que en vaig fixar en ell: la veu. Era en l'època dels Narcís Carreras, Salvador Carral, Narcís Planas, Josep Guardiola, Pacó Basso, Xavi Dunjó, Eduard Cid... Ara, en les digitals, en queden pocs de ben actius com l'Eduard Cid i Josep Guardiola.

Ara, la ràdio músical ha quedat aparcada però es manté en la informativa perquè és el responsable del Departament de Ràdio i Internet del Bisbat. El veig content perquè fa poques setmanes ha obtingut la
matrícula d’honor per un estudi exhaustiu sobre el periodisme catòlic gironí. Les publicacions periòdiques catòliques actuals a la diòcesi de Girona és el treball de recerca com a preàmbul de la tesi doctoral en Periodisme i Ciènciesde la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Per això hem quedat en celebrar-ho.

Va començar un bloc divertit sobre els records de la joventut però fa poc que l'ha tancat per la manca de temps i per no deixar de banda la revista cristiana que té a Internet:
El Angel de la Web. Ara, en els darrers any ens hem retrobat per la tertúlia que organitza Eduard Cid a Punto Ràdio, pel programa de ràdio Església Viva, un sopar tertúlia amb el bisbe Carles Soler, els blocs i també per la revista Tot Empordà.

Al final, barregem la política i el
Barça, dues passions en constants alt i baixos i que li generen una passió controlada. De la política prefereix passar-hi per sobre perquè cada vegada més rebutja "la pugna d'interessos i no de país en què s'ha entrat a Catalunya". Comprovo que de les il·lusions i les esperances dels 90 ja no queda gaire res i és obvi. I menys encara, la ingenuïtat. I del Barça, és lògic que com a soci reivindiqui un horari "més normal" dels partits per poder-los gaudir amb al seu fill al Camp Nou. I té raó. Quedem per anar-hi i costarà perquè que el Barça jugui a les 5 de la tarda ja gairebé ni ho recordem.

Música / West End Girls # Pet Shop Boys

* La teva mare té abric de pell? A la meva li van arrencar *


Dia molt plujós a Lleida, com els darrers de Girona. Quedem a la porta del diari Segre, al centre d'una ciutat cambiant i que "comença a viure més de cara al riu". I a primer cop d'ull, ja tens aquesta sensació de millora i que, en poc temps, segur que serà una artèria verda que ja voldria per a la meva ciutat. De fet, primer Girona i més tard Lleida s'han oblidat de la grisor de dècades enrere i cada vegada transmeten més urbanisme i color. Després de comprovar els problemes d'aparcament a l'eix comercial, selecciona un indret proper a la redacció i es nota que se sent com a casa: em demana però, fumar un ros abans d'entrar. Un cafè descafeïnat que ve acompanyat d'un provocador pastisset de xocolata de regal i un cafè curt. En els llocs on ets un desconegut, lògicament, no et deixen pagar.

Feia anys que parlàvem per telèfon pel projecte del
Grup Comit entre El Punt i el Segre però no ens havíem vist mai. M'ensenya l'estructura del Segre, que combina en un mateix edifici la ràdio, la televisió i el diari. Complex molt agrupat i que es dimensionarà en el solar del davant, on es convertirà ben aviat "per com avancen les obres" en la nova seu de la marca Segre, que és la referència periodística de la demarcació. Parlem de la nova era informativa i de com estan canviant les referències de la societat amb l'entrada de les TIC, un apartat que a mitja tarda he d'exposar a la Fira de Lleida, amb FP i Treball.

Va anar a dormir tard perquè just el dia abans, dijous, el diari va estrenar els actes per a la commemoració del 25 aniversari de Segre. Una presentació pública, precisament, relacionada amb el món agrari, que és un dels valors afegits de les comarques lleidatanes: la necessitat de racionalitzar l'ús de l'aigua, que és una de les preocupacions mundials d'aquest segle XXI. Però tot i el casament, se'm confima la visió d'alguns periodistes de la seva redacció, que valoren la capacitat constant de la subdirectora. I els elogis, en aquesta professió, són molt cars.

S'interessa per El Punt, parlem dels gratuïts, la informació a internet i acabem valorant les municipals. I ràpidament dóna una visió que cada més periodistes comparteixen: "als mitjans apareixen en excés els polítics i massa poc els ciutadans". "Mira't el Segre d'avui, hi ha una foto d'un polític que apareix cinc vegades. No pot ser!", exclama amb to d'autocrítica i amb l'esperança de donar més sortida a les inquietuds dels lectors i una societat que cada vegada se sent "menys motivada" per la classe política. Coincidim. "I els meus fills en són un exemple", afegeix amb la convicció de qui té raó i al mateix temps obté l'afirmació d'una altra persona que rep els mateixos inputs a l'altre extrem del país.

Música / Quelqu'Un M'A Dit # Carla Bruni
* Demà serà un altre dia *
PD: Gràcies Eduard per regalar-me dues entrades per a les semifinals de la Copa FIBA. L'Akasvayu ha fet el partit que, probablement, havia somiat Pesic. A la final de demà per la porta gran.


Matí molt gris i dia de paraigües tancats. Canvis d'agenda a última hora però per l'oportuna gestió de Sònia Cebrián podem quedar molt a prop de la seu de CiU per a la campanya i, com que no fuma i li molesta el fum, escollim Cal Tuset. Les magdalenes de Castellfollit acompanyen la conversa amb el fill d'un pastisser d'Amer que com que no esmorza, "perquè no se'm posa bé", no cau a la temptació. I això que és llaminer. Suc de taronja natural i cafè.

Durant el breu trajecte a peu penso en un funcionari de l'Ajuntament que ja em va avisar que feia tard per "quedar per interactuar amb el desconegut candidat de CiU". Doncs... dit i fet! Tenia raó. Només intentar sortir de la seu temporal de CiU i ja té una d'aquelles converses que han de tenir el candidats durant les eleccions. Parla amb un saltenc que se li apropa de mones, la pastisseria del pare i la confiança que té en les eleccions. Mentre dialoga, encara em sembla més periodista que polític però la vestimenta ja li defineix el canvi. Com quan entrava al Parlament, que els primers dies encara tenia la sensació que hi era per escriure la crònica.

Seiem i m'avisa que té ganes d'escoltar-se al ciutadà "perquè així és com s'estableixen els graus de confiança". I ràpidament, com preveia, comença a planificar la Girona del 2010, del 2012, del 2014... a parlar de l'aeroport "i dels 600.ooo passatgers als 5 milions que han passat amb
Ryanair", "que ens dóna una gran potencialitat", del tren d'alta velocitat, que "és un projecte sense transparència" i de la Girona 2016 que ha d'aspirar a ser Capital Europea de la Cultura. Parla de generar oportunitats, ser competitius, tenir idees, ambicions, projectes, reptes "en un territori élit" i que "té un patrimoni brutal que si no el sabem aprofitar correm el risc de convertir-nos en el dormitori de Barcelona".

No vol especular amb visions a curt termini en aquestes eleccions i defuig del càlcul de resultats perquè considera que el seu projecte és a llarg termini, "una aposta que ha de créixer i de renovació profunda". "M'he conjurat per no fer-ho", i ho explica amb les mans, amb moviments naturals i amb tics encara de taula de periodista perquè fa el gest de pujar-se les mànigues de la camisa. Però si aquest era el canvi que volia Convergència ara arriba l'hora de la veritat: si es demanen canvis a la ciutat és obvi que aquests "han de començar per un mateix".

Carles Puigdemont és 2.0. Admet que és "desconegut i inexpert" però coneguts els clixés enemics també sap que el ciutadà "vol perfils nous perquè està cansat de la rutina". Per això, quan parlem dels possibles pactes, que cada vegada són més decisius al nou segle, prefereix esperar els resultats "per no enganyar més a la gent". Li agrada avançar amb l'optimisme de qui té la convicció que la ciutat faci un "canvi d'aires" després de "28 anys d'un desgast independentment de la meva arribada a la política". Disfruta parlant de l'e-democràcia,
el bloc "trec el temps d'on puc", dels projectes emprenedors i de generar riquesa mentre parla d'horitzonts globals. Amb la comoditat final, és quan apareix més el periodista i és quan dels objectius col·lectius passem als individuals. El 27-M són eleccions i un mes després li pregunto... somriu... un altre debut perquè s'estrenarà com a pare.
Música / Knocking On Heaven's Door # Guns N' Roses
PD: Sabia que la Marta Puig s'atreviria a tornar a fer un projecte personal a la xarxa. Ella crec que també. Ànims amb l'Elkarrizketa.


Quedem al Bar El Cercle, a tocar l'Ajuntament de Girona. Arriba amb retard i es disculpa. Un tallat curt de llet i amb sucre de canya, "perquè sempre he estat a règim", i un cafè. No crec que li calgui fer règim però suposo que, com molta gent, té les seves manies. "Diga'm quina dona no està a règim?", deixa anar mentre sembla llegir-me el pensament. Només asseure's i encendre's un Chesterfield ja comprovo la vitalitat que desprén i que transmet durant la conversa. És la tercera vegada que es presenta com a candidata del PSC a Castell-Platja d'Aro i, era fàcil de preveure, "a la tercera anirà la vençuda". I ho expressa mentre fa un gest com de victòria amb el braç.

Comença amb un to alt i el manté durant la trobada: com si no li passessin factura les tres reunions que va tenir en la tarda-nit anterior i que no li van permetre sopar. Se sent molt motivada perquè té ganes de "tornar la il·lusió a la gent del poble" perquè els setze anys de
Joan Giraut a l'alcaldia "ja són massa i imagina't si torna a guanyar. Seran vint!", proclama mentre exposa una sentència que no només hauria d'anar dirigida a l'alcalde d'Unió. "Tant important és entrar com saber sortir", clar que en la política com en tot en aquesta vida. Però en l'àmbit que ens ocupa ho raonament a l'instant: "Sobretot, quan has perdut la il·lusió per la gent i les ganes de transformar la societat". El poder és lògic que desgasti penso... mentre gesticula i posa un to de convenciment, però... els vots dictaminaran, de fet, com a tot arreu.

Il·lusionada, esperançada i amb ganes de transmetre bones vibracions dedueixo que són les pautes. I ho evidencia mentre recorda els resultats del 2003 que "per només un centenar de vots ens vam quedar sense entrar a l'Ajuntament". És per això que l'acord entre CiU i el PP (6+1) va provocar que el PSC i ICV (5+1) es quedessin a l'oposició. Ara té la convicció que la carrera d'obstacles per esgarrapar aquest regidor que li fa falta per governar serà molt dura fins el dia 27. "Un mes i mig de lluita diària".

Li agrada molt aixecar-se de bon matí, allà a les 7, i anar a córrer al seu ritme. Tenir un entorn com el
Camí de Ronda ajudar a fer-ho. Amb la calma de la Vall d'Aro, quan encara no hi ha la saturació de l'estiu, deu ser més facionant penso, mentre em convida un dia a gaudir de l'experiència en cas de guanyar les eleccions. "Veure vora mar, mentre corrres, els canvis d'estació amb aquest microclima que tenim a la Vall d'Aro és molt especial", promou. I l'excusa és bona perquè quatre dies després farà els 40, una edat que no amaga i que "no tinc perquè fer-ho". Admet que fa dies que no té temps per sortir a córrer i és perquè esta absorvida per l'inici de la campanya.

Mentre vaig recollint valoracions i parlem més de
Ségolène Royal, que "serà una llàstima si no guanya", i de referents com De Madre i De la Vega, s'acaba per definir en funció de l'horòscop. Com que és bessons té clar que no cal buscar massa per fer-se la idea de com és la candidata del PSC: "com a bona gèminis sóc romàntica, extrovertida, divertida, activa, amb amplitud de mires i molt reservada amb la meva intimitat". Un últim qualificatiu que convida a no preguntar més i a desitjar-li sort -com a la resta- amb un repte que afronta amb la voluntat "d'aprendre sempre de tot el què faig a la vida".

Música / Paraules d'Amor # Joan Manel Serrat

* L'home és presoner de les seves paraules i amo dels seus silencis *


Tarda estiuenca al centre de Girona amb pocs gironins. Terrassa del Carlemany: una cervesa, "perquè he passat calor", i una aigua gas. Sabia que seria puntual per això de residir a Brussel·les i treballar a un lloc tan metòdic com el Parlament Europeu, on s'encarrega de les relacions amb els parlaments dels estats membres de la Unió. I a més, veig que el rellotge que du hi acompanya. El destí va voler que dissabte ens trobéssim a Celrà i que l'endemà poguéssim quedar. Està de vacances a Girona per motius familiars.

Cada vegada queda menys d'aquell gironí que va estudiar a la Salle i que un bon dia va decidir estudiar Ciències Polítiques a Madrid, "quan no es podia fer enlloc més". Després ja ha estat treballant "fora de casa" i ara fa un any i mig que és a Brussel·les, on arriba després de set anys a Luxemburg. Resideix a la Comuna d'Etterbeek, a prop de la feina, i té el luxe d'arribar-hi a peu i cada vegada menys sense el paraigües: "perquè amb això del canvi climàtic el cel ja no és tan gris."

La política "és la meva feina" i s'autodefineix com un home de pensament obert i dialogant, "però que no se sent identificat amb cap partit". Lògicament és un europeïsta convençut i que sempre s'ha mirat el món amb una visió més global, "amb la fascinació sobre què passava en l'àmbit internacional". Fa autocrítica, com gairebé tots els qui treballen al Parlament, però creu que l'estament hauria de ser tan valorat com ho són els altres en els seus respectius països. "Quan el Parlament de Catalunya o el Congrés aproven una llei, es critica la llei, però no la institució. I en el nostre cas, es critiquen les dues coses dient que és burocràcia", explica mentre afegeix que "una cosa és el continent i l'altre el contingut, que és el que cal valorar".

La casualitats també van fer que en trobéssim en tres ocasions al Parlament Europeu, on sempre l'he vist pendent de tot i vestit impecable. Demostrava i demostra que creu en el projecte i que "és un factor positiu per fer millor la feina". A més de 1.200 km de casa, lloa la diversitat de polítics que interactuen a la cambra i "com s'adapten ràpid als canvis, com ara fan els dels països de l'Est". Com que és defineix com un optimista de la política, lloa les lluites que el Parlament ha sabut dur a terme per fer-se més gran en períodes històrics com "en les guerres, contra el comunisme, el petroli i ara el canvi climàtic i el despertar asiàtic". I és això el que necessita el Parlament: "un gran estímul per demostrar la seva grandesa".

Se sent còmode al país dels bombons, els còmics, Jacques Brel, els musclos amb patates fregides, la cervesa, el menut Mannekin Pis... i la UE! Té moltes escapades a prop: París, Londres, Amsterdam, Luxemburg, Colònia, Bonn... i li agrada el tipus de vida "clar, que si ho compares amb Girona i la Costa Brava". Encara està empadronat a Caldes de Malavella, on resideixen els seus pares, i sempre que ha pogut hi ha anat "només" per votar "perquè m'agrada el ritual de dipositar el vot". No sap encara qui votarà de la mateixa manera que no sap fins quan viurà a Brussel·les. Sembla que va per llarg; el que va per curt és el bloc, que no en té, però com que li agrada molt llegir i escriure el seu tarannà "solitari" potser trobarà un espai on desenvolupar-se.

Música / Le Plat Pays # Jacques Brel


Cel gris que deixa pluja fina, com txiri miri. Can Marquès. No hi ha l'efervescència política del dia anterior, però a mig dinar observem que arriba una escriptora republicana que seu amb uns comensals entre els quals hi ha un convergent declarat de la UdG. Dos cafès molt curts. Mentre parlem, m'explica que du una bossa de rúcula que ha comprat al mercat de molts gironins, el del Lleó, i pel seu aspecte dedueixo que es cuida més del que pugui aparentar. Clar que més tard m'avisa que té la fama perfeccionista.

Em regala la targeta professional que s'acaba d'imprimir i, com que es presenta com a infonomista, de seguida parlem de l'Alfons Cornella mentre dibuixa un somriure, com si ja tingués la resposta preparada. No cal.
Infonomia és el present i el futur a la xarxa. I de l'admiració per l'Alfons Cornella passem a noms com Pere Condom, "amb qui confio molt", de l'amistat amb l'Àlex Rovira i de referents del 2.0 com Eudald Domènech, Joan Majó, Núria Almirón, Pep Vallés, José Luis Tapia, Antonio González Barros, Joaquim Falgueras, Dídac Lee...

MM*, tal com surt a la targeta, és també 2.0 i, a més, imparteix cursos de weblog a la Casa de Cultura. Va saltar de la
UdG a Barcelona, on va participar en projectes de prestigi, quan fa una dècada no era tan fàcil. Un despatx a la Torre Maphre significa esforços i desviure's per la comunitat virtual. I ara són records perquè no s'hi ha quedat. Ha retornat a Girona per fer un canvi de vida i "per tenir més temps per a mi". Girona és on viu i treballa i on intenta ser una referència en la gestió del 2.0 i l'arquitectura de la informació.

De Ripoll, on va néixer, queda poc. Surten noms com Eudald Domènech,
Joan Puigcercós i Eudald Casadesús... Amb ells, apareix la política i li canvien les faccions perquè quan li pregunto on votarà em contesta "a Girona", tot i que li agradaria fer-ho a Ripoll. I quan li dic si ho farà, em respon "quin remei!". No es veu massa animada i crec que no cal saccejar-la massa.

En sortir i mentre caminem, comprovo encara més que desprén optimisme i que transmet l'energia d'una professional autonòma que "creu en els canvis" i s'ha esforçat per demostrar la seva capacitat. Com la cançó que ha seleccionat i amb la qual s'identifica: córrer en aquesta vida per "aprendre constantment i trobar un sentit a la vida".

;;