Publicat per Eduard Batlle a 11:40:00 p. m.


Adéu President
Avui sobren força les paraules perquè, en el fons, és una jornada trista i que passarà a la història de Catalunya. I la imatge de l'adéu ja parla per sí sola. Després de l'excessiu llegat de Jordi Pujol s'ha passat a una etapa de turbolències, breu, però intensa de Pasqual Maragall. Ara, no és el moment de crítiques profundes, de retrets innecessaris, ni de balanços inexactes amb la realitat.

És l'hora del reconeixement, d'agrair la tasca que ha intentat fer Maragall però que no ha pogut dur a terme. Hi ha tantes i tantes causes inoportunes, però el més trist President i el que més lamento és que se l'hagi deixat massa sol. A Catalunya, al seu President, ningú l'hauria d'abandonar. Alguns ho han fet amb tant interès propi i partidista que mai els hauríem d'oblidar.

I queda el president Rodríguez Zapatero. Sort que vostè ha anunciat la dimissió abans d'anar avui a la Moncloa. Si ho arriba a fer a Madrid i després ho hagués anunciat a Catalunya, l'escena política ja hagués estat la seva tomba política. Després del pacte Mas-Zapatero, que el president espanyol hagués tingut aquest privilegi vostè hagués estat una altra vegada massa humiliat.

El temps posarà a cadascú en el seu lloc. Des de Pujol a Maragall, el país es prepara ara per afrontar una nova etapa amb el quart president després de la dictadura franquista. De fet, però, tornaran els mateixos perquè la socioconvergència és a quatre mesos vista sinó hi ha un tomb electoral profund. Artur Mas és el favorit però hi ha una part que el perjudica: que s'hagi envoltat d'un equip vàlid i modern però també massa pedant i distant.

Però també hi ha una gran part de Catalunya que des de fa molt temps anhela un president amb cognom castellà. Fins ara, ho han dit amb la boca petita i en cercles privats. Els somriures estan preparats si tot va bé. Montilla, Zaragoza, De Madre, Corbacho... són el nou PSOE català i el recanvi dels Raventós, Obiols, Serra, Maragall... A més, el PSC ja no té sentit. A més, alguns ja canten "opá, opá... con Montilla vamo a ganá". Quan després del discurs seu la sang encara és calenta al faristol... però és que President, ni els seus l'han respectat!
Per tant, ànims Maragall i sort President!

 

1 comentaris:

Anònim ha dit...

A mi en Maragall no em fa cap llàstima perquè ell solet s'ho ha buscat i podríem dir que ha recollit el que ha sembrat

9:42 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscribe to: Comentaris del missatge (Atom)