Ens dominen
Això de la Unió Europa és tan complex que quan ens arriben les seves polítiques ja és massa tard. A Brussel·les hi ha el convenciment que actualment és època de crisi i reflexió i cal esperar millors moments. Un any com a mínim per veure què passa a França, amb el més que probable adéu de Jacques Chirac. I és que els "no" en els referèndums d'Holanda i França va fer molt de mal a la futura Carta Magna que va impulsar un ultradretà com Valéry Giscard d'Estaing. Lògic.

La gent, sigui d'on sigui, creu en les conviccions i si aquestes no existeixen en els països nòrdics i en els de la mediterrània és perquè la Unió Europea es va parir per superar la Segona Guerra Mundial i per aixecar els països més afectats. Lluny d'aquesta lectura, la Unió ha estat un procés cada vegada més centrista i mercantilista. Per tant, les polítiques han estat bàsicament comercials, monetàries i explotadores. L'única vital virtut ha estat la d'evitar més guerres. Vital.

Per exemple, s'ha impulsat l'euro però no s'han posat ni mesures ni mitjans per frensar els cada vegada més alarmants fuxes d'immigració, sobretot, des de l'Àfrica a les Canàries. I per què? Doncs perquè des de la moqueta de qualsevol seu lluenta de Brussel·les no es té la convicció que el que està passant a l'Estret no afecta a Europa. I això, si es vol crear un sentiment com tenen els nord-americans amb els Estats Units, mai pot ser així. Evident.

Ara, aquest és precisament un dels punts forts d'aquesta cimera que s'està fent al cor d'Europa. Rodríguez Zapatero apretarà fort en aquest tema perquè no vol que l'Estat espanyol es quedi sol veient com li entren per dalt i per baix: des de l'Africa i des dels països de l'Est i que Brussel·les es quedi aturada per la crisi i només pensant en quants països pobres més del mapa europeu queden per col·lonitzar. La Comissió europea, amb l'espanyol Javier Solana al capdavant, ha admès errors per no veure els problemes de les Canàries com a propis. Tants anys han calgut per tan sols afrontar un problema tan flagrant de Drets Humans! Clar, això no ha passat ni passa a les portes de Bèlgica, ni Holanda, ni Alemanya, ni el Regne Unit, ni França... Alarmant.

I el problema és que quan parlem de Brussel·les ens referim a dos països que dominen a la resta: és l'eix entre Alemanya i França. A tots menys un, és clar, el Regne Unit. I precisament ara que França i Alemanya estan com estan, ja que prou feina tenen a casa com per pensar en com afrontar l'ampliació amb una bomba tan inoportuna sota la cadira com el d'obrir un procés de diàleg amb Turquia. Rotund.