Bloc de l'Eduard Batlle

Just dos dies després de la Diada s'ha passejat per Girona un dels millors relacions públiques del món. Després que alguns gironins i gironines hagin quedat sorpresos per la seva simpatia, recordem que sobreviviu com un milionari gràcies a això, quedem al descobert amb el parc científic i tecnològic de la UdG i la proclama dels empresaris, amb la lògica reivindicació de millorar les infraestructures de la demarcació. És el dia zero després de la visita del monarca, que va tornar a demostrar que està molt més preparat per aquest tipus d'esdeveniments amb la beautiful people que els joves manifestants, que encara confien en la Catalunya independent. Somnis com miralls trencats però que recomforten.

Després del lluïment de la jornada, tinc el convenciment que cal lloar els 20 anys de la Foeg i el seu progrés però l'aposta del parc crec que és un atreviment que encara supera el teixit empresarial i per això no serà fàcil endegar el complex. Un parc que, precisament, necessita els empresaris menys conservadors per donar sentit a la recerca i transformar el coneixement i la tecnologia en alguna cosa més real que utòpica. Per tant, el repte en I+D+i és molt alt i ara arriba l'hora de la veritat: amb o sense el millor relacions públiques.

Música / Waiting for the Night # Depeche Mode

PD: Em va sorprendre el detall de la diputada Montserrat Palma de presentar-me la ministra Mercedes Cabrera.

PD2: La reunió del consell de ministres té previst aprovar avui el Pla Nacional d'Investigació Científica, Desenvolupament i Innovació Tecnològica 2008-2011. Això sí que és important per al nou parc de la UdG!

PD3: Canvis a La Vanguardia, amb l'ascenció d'Enric Juliana, mentre El País i El Mundo preparen el redisseny per al mes vinent. Tots a punt per rebre l'aposta de Jaume Roures, amb el seu nou diari Público, que costarà mig euro i deixarà tots els guanys als quioquers. Veure'm el resultat d'aquesta jugada.

PD4: Demà comença el 7è Festival de Jazz de Girona. Bona música i públic!

Ve el monarca espanyol a Girona just dos dies després de la Diada i tots tan tranquils. Aquesta tarda serà rebut per les elits de la nostra societat i per la gran majoria dels qui ja els va bé aquest establishment: o sigui, els empresaris. I aquests són dels qui no els agrada manifestar-se i que no els maregin gaire. Almenys aquests no són tan cínics com alguns que obtinguda la bicoca proclamen que se senten convidats, primer, per la UdG en l'estrena del Parc Científic i Tecnològic i després, pels empresaris. Uns 600 convidats a la tarda i un miler, al sopar de la nit. Mentrestant, les manifestacions seran per als joves universitaris i independentistes que no entenen aquest concepte encara perquè molts dels qui ara menjaran el pica-pica abans protestaven contra la monarquia.

Bé, si després de l'Onze de Setembre tenim la sort que un arbre no ens deixi veure el bosc doncs és una elecció molt personal. I si l'excusa és que aquest Rei ja ens cau simpàtic, doncs també. Però després no utilitzem el doble joc moral de voler sortir a les dues fotos: la dels catalanistes, que sempre lluitaran perquè Catalunya progressi cap a la independència; i la de la beautiful people, que saps que sempre la necessitaràs si vols arribar a ser alguna cosa.

Música / 1973 # James Blunt

PD: Semàfor verd per a Manuel Cuyàs, dels que posa ell a RAC-1, per les seves cròniques durant la Diada a El Punt.

PD2: En Santi és un dels molts que avui treballarà des de la distància i ens vigilarà amb la màxima professionalitat, de fet... com sempre.

PD3: Un segle de vida de l'IEC i una exposició obligada. Primer centenari.

PD4: Els videojocs ja encapçalen la indústria audiovisual en vendes el 2006.

PD5: La coherència personal de Josu Jon Imaz. Un exemple de valor.

PD6: Rafa Garrido serà el periodista que liderarà el projecte del nou web que el Diari de Girona vol estrenar per les Fires de Girona. Premi merescut.

La Diada, un any més, ha estat molt per damunt de tots nosaltres. Ha estat important l'aportació del president Montilla i l'astut segon pla en què s'ha volgut situar abans de les eleccions generals, també ha estat un referent la visió dels expresidents Pujol i Maragall, així com la de l'oposició, entitats i activistes. Va tornar a ser el dia de l'exhibicionisme perquè avui el termòmetre del país ja ha tornat al seu estat atenuat. Però encara és més vital davant de tanta oferta, rituals i dosis de ferramalla, el llegat de la nostra pròpia història. És inqüestionable. La Diada som nosaltres, el nostre país i les ganes de reivindicar-nos: ara... i si cal també al segle XX. I això és molt més superior i ens ha de fer sentir orgullosos més enllà del què s'hagi proclamat, escridassat, cantat, menjat o exhibit. I alguns, a més, passejat per provocar-nos.

Música / You Know I'm no good # Amy Winehouse

PD: UNE Weblog és el bloc de les editorials universitàries.

PD2: Cooper-Hewitt: Disseny per al 90% de la població del món que no pot pagar-se'l.

PD3: Una descoberta anònima blocaire més: Regidora accidental.

Contra la doble moral, el cinisme, la hipocresia i l'establishment, Catalunya necessita retrobar-se a sí mateixa per demostrar que la indepèndencia pot ser alguna cosa més que un sol espai electoral. La colònia catalanista no pot ser un reducte dels catalanets de sempre, que són una colla d'incompresos i no són un cavall guanyador en l'escenari mediàtic. Però en certa manera, els poders fàctics continuen tenint el timó d'aquest país i són els suports de tot el que cal aguantar perquè el país no avanci més enllà. Quan sembla que cada partit té la seva pròpia recepta i marca un dietari clar al seu electorat, la Diada només serveix per unificar un ritual que recorda la derrota. Ells drets i nosaltres, agenollats. Per tot això i pensant en futures generacions més agosarades, preparades i valentes: independència!

Música / This Land Is Your Land # Bruce Springsteen

PD: Una entrevista de present i futur a Alex Salmond.

Gràcies a la Mercè Vidal vaig tenir l'oportunitat ahir de retrobar-me amb l'Associació de Masos de Torroella i l'Estartit (AMTE), l'ara alcalde Joan Margall -ha aconseguit un repte molt meritori- i amb Josep Maria Rufí, amb qui m'agrada conversar. Després del debat del 3 de març amb els candidats, fins i tot abans de la precampanya, amb l'objectiu d'escoltar els programes més que de polemitzar, ara el nexe va ser la festa anual durant el cap de setmana. Ahir, al restaurant Jocs, més de cent persones i un pregoner de renom per donar més èmfasi a la festa: Rafael Nadal, director d'El Periódico.

Nadal va estructurar un discurs basat en la trascendència del camp en la nostra història recent i va elogiar les generacions de pares i avis que es van sacrificar en la pagesia. Ara, en una societat més mancada de valors, recordar la humilitat i el sacrifici de la pagesia en les dècades de l'especulació urbanística et dóna una visió d'on venim i fins on hem arribat. I el valor de l'associació de masos i la seva gent de preservar l'Empordanet més autèntic i alhora la nostra identitat els ha d'omplir d'orgull perquè segur que ha estat un camí ple de dificultats.

Música / Too Much Love Will Kill You # Queen & Luciano Pavarotti

PD: Al vespre, en arribar a casa, vaig tenir la sort de menjar un meló dels horts del pare i recordar-me del detall i la tasca de la Mercè i l'associació, i pensar en animar-los a què no deixin de donar sentit a l'associació.

PD2: Marcant gols per les nenes, una iniciativa especial i lloable.

PD3: Un bloc de notícies interessant: Now on web.

Va ser el fotoperiodista Miquel Ruiz que em va convidar a anar ahir a l'Auditori Narcís de Carreras de "la Caixa", a Girona, per veure el documental La ciudad de los fotógrafos. El film tracta sobre la història dels reporters gràfics que van documentar la dictadura de Pinochet i que trenta anys després els mateixos protagonistes relaten les vivències de la tragèdia que van patir a Xile. I van capturar només amb les càmeres (per al règim autoritari van ser considerades com pistoles) i per sort nostre abans de ser reprimits i assassinats.

El cineasta xilè Sebastián Moreno ha creat un llargmetratge que és un homenatge al fotoperiodisme i a les víctimes de la dictadura de Pinochet, i per això ha rebut tan bona crítica i premis internacionals. Són imatges d'uns moments opressors que commouen i períodes de la història que encara clamen a la justícia. En el fons, una pel·lícula que fa una crida a la democràcia de tots els països que han patit una dictadura. De fet, com el nostre.

Música / El cigarrito # Víctor Jara

PD: Cybershot T és una nova càmera de Sony per només captar somriures. Què trist!

PD2: L'Ipod Touch, l'última joguina comercial d'Apple. O sigui, d'Steve Jobs.

PD3: Het Fietscafe és un descobriment a Amsterdam. Ciclisme i cervesa per compartir amb amics... i amigues.

PD4: Una nova joguina anònima que arriba a la xarxa. S'anomena Tu diràs i són, segons diuen, preguntes que van més enllà de la resposta.

El Fin de la Burbuja - The top video clips of the week are here

La davallada de la bombolla immobiliària era previsible en funció dels darrers indicadors. Però ja és cada vegada més una realitat: les constructores i les immobiliàries han retirat les campanyes de publicitat dels mitjans de comunicació. Si ens basem en la pràctica, aquest és el primer símptoma de quan les empreses pateixen el mal de les anomenades vaques flaques. I ara, vulgui o no, la patata calenta passarà a mans dels governs (l'estatal, el català i els locals), que s'han vist desbordats i alguns d'ells inclosos dins la gran bombolla.

Música / Nessun Dorma # Luciano Pavarotti (L'adéu d'un geni)

PD: El llibre d'aquesta Diada: Llengua i país. Dedicat a la memòria de Francesc Ferrer i Gironès.

PD2: I Marxa de torxes a Girona. Serà dilluns a les 10 del vespre al Centre Cultural de la Mercè.

PD3: Les Aroles, a Can Juanals. Productes agrícoles artesanals i naturals.

S'acosta la Diada i un any més, com ja és habitual en aquest inici de segle, comproves com està de dividit el catalanisme i com la pugna per l'electorat preval sobre els interessos de país. Clar que si no tenim raó d'estat com hi ha el concepte Espanya, la nostra identitat queda difuminada i denota que no té una orientació clara per a l'11 de Setembre. I, ara a més, la nostra força com a conjunt va quedant desdibuixada entre els qui ja els va bé aquest escenari i entre els qui intenten englobar-la perquè se senten derrotats.

Va ser el detall d'una dona, tot passejant divendres al vespre pel cèntric carrer Nicolaas Witsenkade -davant del canal circular Singelgratch-, que em va decidir a escriure un apèndix sobre Amsterdam. La dona, mentre donava el sopar a un dels dos fills, va veure que algú la mirava rere una gran finestra del menjador perquè la foscor de les vuit del vepre permetia gaudir d'uns interiors d'una claror enlluernadora. Va somriure i va decidir que havia d'obrir la porta i convidar a visitar la casa a uns desconeguts que observaven les llars perquè, com passa a la majoria de països del centre i nord d'Europa, moltes d'elles no tenen finestres i, a vegades, ni estiren les cortines: Així és la manera de voler aprofitar al màxim els pocs raigs de llums solars.

Doncs bé, la dona en qüestió va convidar a entrar als turistes, els va voler ensenyar la casa i convidar a beure i menjar. Innecessari. Però va ser una demostració d'afecte -una més-, un detall inesperat i que va permetre saludar una mare d'esperit jove i receptiva, tal com es pot definir la ciutat. Un petit exemple convertit en un impacte més d'Amsterdam. Aquí en van uns altres de personals i quotidians.

· Els 150 vols diaris de l'aeroport de Girona. De ser una infraestructura oblidada a revaloritzar-se al mapa europeu gràcies als vols de baix cost.
· La puntualitat britànica dels tramvies.
· Notícies del Het PAROOL a les pantalles de televisió del tramvies en forma de teletex.
· L'experiència inesperada al club d'aikido Klassiek Japans Zwaardvechten.
· La quantitat d'ànecs als canals, que no desprenen cap tipus d'olor especial. O sigui, res comparable a la fama de Venècia.
· Cafè o capuccino, i sempre amb el detall d'una galeta. El tallat és un invent nostre.
· Els anuncis de Pénelope per a Mango arreu de la ciutat.
· El bilingüísme tan sòlid amb l'anglès.
· Marques tant de moda com Replay, Le Coq Sportif i Björn Borg.
· L'enginyós logotip Iamsterdam per promoure la ciutat.
· L'allau de turisme nipó i transalpí.
· Comerços tancats abans de les 6 de la tarda. Obren a les 10 del matí i no s'aturen als migdies.
· Pàrquings soterranis per a bicicletes i de pagament. Controlades com si fossin cotxes.
· Els coffee shops, que desprenen sempre un olor especial.
· Tot i tenir autopistes gratuïtes, les queixes per les cues per entrar i sortir d'Amsterdam.
· El respecte vial per als ciclistes.
· Les escoles comencen a les 9 del matí i acaben a les 3 de la tarda. D'aquí ve la quantitat de guarderies per a infants, que obren des de la tarda fins el vespre.
· Bona part dels edificis de la Universitat d'Amsterdam són a tocar el Barri Vermell.
· La quantitat de vianants amb flors a les mans. Segons ells, ajuden a donar més vida i color al llarg i fosc hivern.
· La consolidació dels diaris gratuïts, que als informatius matinals de TV5 Europe, fins i tot, en llegien els titulars amb el mateix tractament dels grans diaris.

Música / Anita O'Day # I Can't Get Started

PD: Ha estat un detall tots els qui m'heu fet arribar una suggerència al correu.

PD2: Gràcies Carles, perquè com tu dius, "sóc el que llegeixo el bloc". Danke freund!

PD3: Una vegada més... Donaire, sempre! Tot i els sotracs irreparables d'aquesta vida.

El dissabte el matí és el dia gran de l'Albert Cuypmarkt, tot i que el cel amenaça pluja. Gentada al carrer. Comença a ploure, tothom busca un sopluig i s'omplen els cafès. Calia aprofitar-ho per anar a una peixateria i tornar a tastar la típica arengada, que la serveixen amb ceba triturada i cogombra confitada. Amb bandareta holandesa inclosa. I mentre la pluja persisteix, una recomanació més del peixater: els calamars arrebossats amb la sala corresponent, que és una barreja entre la maionesa i la mostassa.

Vespre nit a la cèntrica Leidseplein. Ambient cosmopolita i, entre restaurants ètnics, una sopresa buscada: jazz! Música en directe en un dels locals de referència a Amsterdam. I en directe Truus Engels, a la bateria, però acompanyada de dos saxos per recordar. Un d'ells, el protagonista, de nom Wouter Kiers. Jazzcafé Alto... una nit especial que mereix una visita assaborint una Heineken o una Amstel, les cerveses de referència del país.

Visita a Alkmaar perquè el divendres al matí és el dia ideal perquè fan la subhasta dels formatges. El dia no acompanya però m'aplico la màxima que una vegada em van donar a Dinamarca tan bon punt vaig arribar-hi per fer-hi una estada d'un mes llarg el 1990: "'Quan volem fer una cosa la fem sense estar pendent del temps". Un consell que sempre més he recordat durant els viatges".

Alkmaar té molt encant més enllà de la perafernàlia del pes i la venda dels formatges holandesos. És turística i s'ha de veure, però el centre històric té un atractiu i respecte pel passat que em recorda a Bath, que segons Guillermo Cabrera Infante és la ciutat més bonica del món. Perdre's pels carrers és entretingut, curiós i, a més, no té canals. El capuccino al cèntric cafè-restaurant Nachtegaal, com si fos una premonició, per allò que acaba amb gaal em recorda que aquell milhomes de la llibreta entrena 'l'equip local. Bé, entrenar és un dir...

Viatjar a Alkmaar serveix per comprovar com Holanda ha apostat al llarg dels anys per mantenir l'estructura de país. Tot són cases, prats molt verds, vaques, ànecs, llacs, ovelles, estanys i, com no, molins de vent. Tot per guanyar terra i fer-la productiva. A Amsterdam els ciclistes són urbans, mentre que aquí ja cal estar preparat perquè les distàncies són més grans. Què diferent a casa nostra, on ens hem carregat a base d'especulacions urbanístiques el mar i la muntanya. Les claus a Holanda han estat sempre les fortes pressions ecologistes que, ara, valorades en el temps els atorguen una qualitat de vida admirable. Són mercaders, com nosaltres, però mantenen els arrels i els principis que han donat motiu al seu orgull. Admirable.

PD: Crisi a l'Ajax per la seva eliminació a la prèvia de la Lliga de Campions. Tots apunten Ten Cate. I ara també hi jugarà en Luque, que arriba del Newcastle.

PD2: Sopar al Wagamama, una franquícia oriental que vaig descobrir a Londres l'estiu del 1998, gràcies a l'amic Jordi Camps Linnell. Suposo que si Barcelona no té cap establiment, l'acabarà tenint. No és menjar holandès però... Després, qualsevol cova amb jazz o música en directe serà perfecte.

Al Cafe Vertigo trobo les holandeses més interessants. És una recomanació de la guia que agraeixo. L'experiència de llogar la bicicleta ha valgut la pena: estem intactes tant jo com ella i em tornaran els 30 euros de fianca. La veritat és que el ciclistes impressionen quan vas a peu. Si pugés en una, ja et sents un holandès més, sobretot si els segueixes i intentes anar al seu veloc ritme. Ells són capacos de parlar amb el mòbil i conduir alhora, precisament les dones són les que més ho fan. Molts van sense mans i amb l'MP3. Veig ciclistes per tot arreu, de totes les edats i em fa gràcia trobar-ne algun amb tres fills -dos al davant i un al darrera- i algun amb un gos dins d'una caixa.

El Cafe Vertigo és al Voldelpark, un pulmó verd admirable. Com el Hyde Parc de Londres o el Central Park de Nova York. Impressiona perquè els catalans no tenim parcs urbans d'aquestes característiques, ni suposo que el sabríem cuidar tan bé entre tots. Al mateix parc, hi ha el Filmmuseum, la referència de la ciutat per als cinèfils, i exposen una retrospectiva interessant sobre Romy Schneider. Em supera!

Un cafè a l'inevitable Hotel American, on la història del seu passat li dóna plus al seu hall. Llàstima que a les habitacions no pugui estar-m'hi! Visita a la Casa d'Anna Frank, que limita amb l'historic barri bohemi de la ciutat: el Jordan, que és la zona que més s'acostaria a Venècia pels seus ponts, edificis i canals més estrets. La visita al museu commou i et venen com flaxos els records del seu mític dietari. Entre els records, queda plastificada l'edició en català del llibre: la traducció és de Ramon Folch i Camarasa i pertany al volum 276 de la Biblioteca Selecta. A fora, sortint, hi ha el cafè restaurant Werck. Menjar atrevit, sa i de preu reonable. Molt recomanable! És a tocar l'església Westerkerk, que em sorprèn per les botigues que té enganxades en els baixos. Com estan canviant el temps!

PD: El Museu Anna Frank, com altres centres, ja permeten enviar de franc per internet imatges enregistrades a dos correus que desitgis.

PD2: Comprar una aigua de litre i mig en un supermercat com l'an (Albert Heijn) et suposa pagar 25 cèntims més. Si després torno la botella buïda m'han dit que me'ls tornaran.

PD: Després de sopar m'espera una Jam Session, encara que aquí les nits són curtes. O no.

Cafè al mirador per exel.lència d'Amsterdam: Metz&co, que té un dels pocs miradors de la ciutat a la sisena planta, que et permet tenir la panoràmica de les verdoses aigües dels canals, els sostres dels tramvies i les taulades vermelles, marrons i negres de les cases d'entre tres i quatre pisos, més l'altell característic de forma triangular. Compro El País, l'únic que trobo, i quedo glacat amb la mort del futbolista del Sevilla Antonio Puerta. Els diaris holandesos també recullen la seva mort en les portades i veig l'esportiu italià La Gazetta dello Sport, que ho centra com a gran notícia de reflexió a la portada. Comproves que és un commoció que traspassa fronteres.

Passejant per la comercial Kalverstraat, trobes de tot, de fet, com qualsevol altre carrer comercial d'una gran ciutat de referència mundial. Em sorprenen les llibreries perquè exposen als aparadors llibres amb anglès. Em fixo, especialment, amb el de Hillary Clinton, on explica la seva vida abans de ser candidata a la presidència dels Estats Units. Però la majoria dels establiments són franquícies, com pots trobar a qualsevol gran ciutat europea. I a la televisió de l'hotel passa igual: les mateixes sèries nord-americanes com podem veure a Catalunya. Botigues igual, mejar igual, televisió igual... és el futur! I aquí encara amb una diferència: les sèries són en versió original i subtitulades en holandès. Com passa en altres països nòrdics. Ens porten anys d'avantatge!

A la botiga Setpoint de roba d'home tenen el detall de convidar-me a un cafè. Sorprèn perquè ja marxava i no he comprat res. Converso amb el botiguer i em sembla una persona que reflecteix forca el caràcter holandès. La majoria són oberts, educats i predisposats a conversar. A la mateixa Kalverstraat, hi ha una temptació de botiga, la Vroom & Dreesmann, on pots comprar el menjar que vulguis per emportar. Et surten els ulls pel seu nivellàs i bon gust en l"exposició.

Sortida a Delft, una ciutat recomada i un encert per sortir d'Amsterdam. La ciutat evoca la inspiració de Veermer i la imatge de La noia de la perla, apareix per a tot arreu. Tinc la sensació de com si visités Barcelona i m'hagués aventurat a anar a Girona. I de Delf, la ciutat de la ceràmica luxosa blanc i blava, a La Haia. Seria com Washington o Brussel.les, amb tot d'ambaixades, zones luxoses i un sentit de funcionariat elevat a la màxima exponència d'una ciutat.

Mentretant, la Lina, una dona holandesa de gran cultura, ens explica que el gran banc del país, l'ABN-AMRO, encara resisteix i no ha estat absorvit ni per la coalició del Banc de Santander i un banc escocès ni pels britànics dels Barclays. També són conscients que els bancs xinesos els poden comprar en qualsevol moment però no volen que el 99% dels estalvis dels holandesos i un banc forjat de generació en generació, vagin a mans d'una mentalitat "ben diferent a la nostra".

A la nit, sopar a una recomanació i feta per uns madrilenys d'Alcorcón. Tapas Català es troba a un lloc ben cèntric, Spuistraat 299, i et venen ganes de menjar pa amb tomàquet, amb truita, croquetes i formatge. Em quedo amb les ganes de saludar el propietari, en Gabriel, que intento esbrinar d'on és i em conformo en veure alguns quadres de Peralada i vins de Peralada. Serà alt-empordanès em pregunto? Encara queden més nits.

Visita al curiós i extens mercat d'Albert Cuypmarket, potser el més famós d'Amsterdam. Em recorda al de Portobello de Londres. El temps acompanya i el sol encara és més radiant en el segon dia, tot i que ha augmentat la brisa atlàntica. La placa dels museus és ideal com a nexe entre aquests centres de referència mundial. El Museu Van Gogh m'impressiona. Una obra extensa que m'acaba absorvint i que em demostra la complexa personalitat d'un geni. Apilonat entre un munt de turistes cosmopolites, sobretot italians i japonesos, quedo fascinat davant de quadres que sempre m'he hagut de conformar en imaginar o veure a través d'imatges.

Les obres que més m'han deixat bocabadat han estat les de la seva etapa a Arles, el 1888. Sens dubte. La seva habitació i la seva casa a Arles m'han transportat al Baix Empordà més interior. Són transformacions inevitables, com suposo que un italià pot fer el paral.lalisme entre la Provenca i la Toscana. I amb Van Gogh no s'acaba tot: a la segona planta hi ha exposades obres del seu referent, Gauguin, però també un Picasso, Cézanne, Monet i Toulouse-Lautrec.

Mentretant vaig descobrint una ciutat oberta al visitant, amb l'encant dels ponts, els canals, els edificis i els bars. Com sempre reivindicaré per a Girona parcs com el Vondelpark, que descobrir-lo amb bicicleta és inevitable. I com a punt d'aturada, la Rembrandtplace és ideal. Penso anar-hi cada dia a fer un cafè i veure passar les bicicletes, el tramvia i, especialment, la gent.

Descobreixo la direcció hollandtoys.com, que tinc pendent, i un restaurant espanyol, que triomfa a les vuit del vespre amb el clàssic menjar que un es pot imaginar. Es el Pata Negra, on conec Andrés Santibanez.

Per segon dia, coincidim amb un agradable matrimoni d'Ullà, que fa les nostres trobades més especials des de que vam trobar-nos en el mateix avió, on per cert també hi havia els animats components de la Fura dels Baus, amb la clàssica pinta que un es pot imaginar.

Capuccino de mitja tarda al cor d'Amsterdam, al Cafe Kooper, que ocupa un extens rectangle de taules i cadires a l'animada placa de Leidseplein. No hi ha cap canal a la vista, però no paren de passar bicicletes i d,aturar-se el tramvia. El temps acompanya i encara et permet descobrir amb més interés la ciutat més llibertària d'Europa. Cases inclinades, museus, el barri vermell, coffe shops, canals, vaixells... són alguns dels atractius d'una ciutat que aprofita l'últim tram de l'estiu per acomiadar les hores de sol.

De fons se sent Boby Sinclair i el seu Sound of the Freedom, mentre comprovo que en una pared del bar conserven en un marc emmarcat arrels i gespa verda de l'antic estadi de l'Ajax. Com si fos una reliquia perquè ara, des de la distància, el seu estadi impressiona per la imponència i símbol de modernintat.

Com si fos producte del destí, a la placa Niewmarket em trobo una festa universitària i una jove holandesa de pell blanca i galtes vermelles em regala una bossa que conté catàlegs, barretes a l'estil dels ciclistes i begudes. I tot per si estic disposat a matricular-me en una de les seves universitats. Tant de bo pogués!

En relació a un mem que m'envia Maribel Illescas, amb qui acabem d'interactuar, m'atreveixo a crear una selecció, tal com em demana. Tota criva vol dir arriscar-se, significa escollir entre els qui consideres els millors i entre els qui diàriament em serveixen de referent per aprendre. Per millorar. Sense ells, aquest món i la pròpia realitat serien més solitàries i menys engrescadores. Sens dubte.

• Recomana'm un bloc en català: José Antonio Donaire, Trini Milán i els amics del Club Saratoga.

• Recomana'm un bloc en un altre idioma: Manolo Saco.

• Recomana'm un post d'especial interès: el 6 d'abril, un de la Dolors Bassa, i les postals de NY l'Àlex Sáez.

• Recomana'm un web: Àlex Rovira i la Fundació Vicenç Ferrer. Sempre hi haurà un abans i un després d'ells.

• Recomana'm una eina d'Internet: The WordReference Dictionaries, una descoberta recent gràcies a dos amics, la Mercè i l'Albert.

• Recomana'm un vídeo: Àfrica.

Música / She's a girl and I'm a man # Lloyd Cole

* Recorda que cada edat porta noves oportunitats *

En relació al meme de Pia Bosch, comparteixo les seves síntesis introductòries respecte si És la política motor de canvi? M'agrada la seva doble visió a través del doble interrogant que es planteja, com si necessités trobar resposta. Cert que el moment actual no convida a l'optimisme i els resultats electorals se n'encarreguen de plasmar-ho, en cadascun dels comicis. Però recórrer a les essències, en aquest cas amb Gramsci i Dant, és apel·lar a unes parts de la història de l'evolució humana que també han necessitat transformar-se per progressar.

Arribats a la nostra cruïlla particular en l'inici del segle XXI, tot i que el moment actual no convidi massa a l'optimisme, és inevitable pensar en la política més demòcratica per evolucionar en temps de pau i de guerra mundial. I dins aquest estadi, la política sempre serà un motor de canvi quan s'englobi dins les societats que progressen i construeixi el teixit: com l'economia, les TIC, la cultura, la immigració, l'esport... I ara, amb el progrés de la generació 2.0, la política potser serà més líquida -com els propis blocs- però les idees sempre seran necessàries perquè tot el conjunt de motors facin avançar la societat.

Extensa conversa amb Marc Vidal, que passa uns dies de vacances al Baix Empordà amb la família. Per això, té el bloc aturat uns dies. Aquest prometedor assessor d'empreses és ja un referent dels blocs a Catalunya i l'Estat espanyol. El seu bloc destaca per la brillantor d'idees, iniciatives i enllaços. Cada vegada ha potenciat més el seu espai vital a la xarxa d'ençà un any i mig, que va ser quan va començar. Ara, superada la fase de la consolidació dels blocs i el boom polític, demana que Catalunya aposti per aquest i d'altres conceptes a internet que demostrin que la comunitat del nostre país pot ser un referent.

És inevitable que les bases de la qualitat, la innovació, la recerca són essencials perquè la comunitat blocaire guanyi prestigi i vagi més enllà d'una moda o un banc de proves. Aquest és el camí i ara el primer repte és sumar esforços amb projectes per a la tardor. I en aquest repte de fer un conglomerat de noms i idees hi ha noms que són inevitables: Saül Gordillo, Vicent Partal, Núria Masdeu, Ramon Bassas, José Antonio Donaire, Carles Puigdemont, Lourdes Muñoz, ... Sumar és construir.Construir també és fer país.

Precisament, en Marc es trobarà aquest migdia amb Carles Puigdemont per dinar i parlar de política, del país i les TIC. Llàstima que no pugui ser-hi!

Música / The Way # Almadrava

PD: Llibre rebut: Herencias de El Cairo, de Yasser Abdel-Latif. Pendent.

PD2: Un restaurant basc per gaudir amb la ment... Mugaritz.

PD3: Google ja introdueix la publicitat a Youtube i no deixa de progressar: ara l'espai.

PD4: Leipzig acull des d'avui una edició més de la Game Convetion (GC).

Joan Carretero s'ha convertit una vegada més, en aquest cas va ser ahir a Prada de Conflent, en la veu de la consciència d'Esquerra. Les essències de la formació republicana, ara en l'etapa de consolidació de l'establishment català, són encarnades per aquest polític de Puigcerdà, que una vegada va trencar amb el conservadurisme dels republicans, ha consolidat el seu projecte alternatiu com a via sobiranista. És per això, precisament, que ha trobat les portes del partit blindades, tot i tenir el suport silenciós de bona part de la militància. I en aquest escenari, Carretero no afluixa i s'atreveix a pronunciar a la UCE que si ERC no va «més lluny» els independentistes hauran de crear una nova «eina» política. La provocació a ERC i el desafiament continua amb l'atreviment de l'embrió del Reagrupament.cat. I en aquesta dicotomia, la Convergència més catalanista de Felip Puig només té ganes de sumar.

És evident que les herències històriques de les nostres infraestructures -aèries i ferroviàries- no són per voluntat de la ministra Magdalena Álvarez, que tot i gestionar amb desencert la crisi, ha mantingut el càrrec perquè Zapatero ha volgut. Ni en l'última remodelació va caure, tot i estar en la majoria de travesses a causa també del seu baix perfil. Ara, quan sembla que és l'hora de les solucions perquè el setembre ja seria imperdonable -en l'època del retorn a la normalitat i amb les eleccions generals a la vista-, es posaran tots els pedaços que facin falta per resoldre el caos. Serà la solució al moment, però no al futur.

Fa anys, quan el país era governat per Convergència, als periodistes que vam plantejar el debat sobre la potencialitat entre Madrid i Barcelona se'ns va acusar de socialistes. Quinze anys després dels Jocs de Barcelona, quinze anys després de l'esplendor, s'ha comprovat que la capital catalana ha progressat viàriament gràcies a les rondes però el nucli de Madrid i el seu espiral com a motor financer, polític i econòmic és tan fort que ha deixat Barcelona en una situació de capital de segona categoria. És lògic que els catalans -així com les regions del nord- ja no podem viure del lluïment del passat perquè els temps han canviat i les comunitats més pobres han progressat -de fet, com en d'altres països-, però mentre Barcelona s'adormia després als Jocs, Madrid avançava amb l'orgull ferit i amb les ganes de revenja.

Passats els anys i amb aquell debat sobre el pols de poder sedat, aquells mateixos periodistes continuen pensant el mateix i la realitat entre Madrid i Barcelona o Barcelona i Madrid, amb el Prat i Sants com a màxims exponents, és aclaparadora. Amb infraestructures... i sense elles. Amb Magdalena Álvarez... i sense ella.

Música / We're From Barcelona # I'm From Barcelona

PD: Els mentideros de Madrid apuntaven que Zapatero valorava amb força, en les darreres setmanes, avançar les eleccions generals a la tardor per agafar l'oposició del PP amb el pas canviat. Tenia molts asos a la màniga, especialment el control a ETA i el qüestionat lideratge de Rajoy després del debat de política general, però la creu de RENFE a Catalunya era massa complicada.

PD2: No vull creure que el president Montilla enviés una carta a un conegut propietari d'un pool de comunicació de Barcelona per recordar-li, a través de frases textuals, les declaracions setmanals d'un brillant periodista -i amic- a una emissora de ràdio que criticaven el govern de la Generalitat.

PD3: Descobreixo les postals de Nova York de l'Àlex Sáez i li demanaria que mantingui els breaks que fa al bloc sobre la ciutat més trepidant del planeta.

PD4: M'ha fet il·lusió veure el palamosí Jaume Soler fent d'analista de vela a Teledeporte i que, fins i tot el Rei, s'hagi interessant pels comentaris en el seu bloc, que és un referent a l'Estat espanyol. Felicitats Jaume!

Música / Don't Let Him Waste Your Time # Jarvis

PD: Retorn inesperat a l'Aradi després de molt temps.

PD2: The Bourne Ultimatum, un entreteniment per evadir-se.

PD3: Fotògrafs per la Pau ha remodelat el bloc i ja preparen l'imminent viatge a Srebrenica en el projecte Krava.

PD4: Em va agradar que Joan Laporta no faltés divendres a la cita del Club Tennis Aro per jugar, un any més, el Torneig Pares i Fills.

Últim adéu a Lluís Maria Xirinacs en un homenatge sentit a Santa Maria del Mar i al Fossar de les Moreres. Ha estat el comiat a un patriota amb convicció i dels que tanta falta fan al nostre país perquè la bonança econòmica i la nova democràcia ens han deixat esmorteïts. Els prop de 3.000 assistents han acomiadat el fèretre de Xirinacs amb crits d'independència, a favor de la terra lliure i amb el cant dels segadors. Moments així és quan prens consciència que la lluita continua perquè és la nostra raó de ser.

Música / Com un arbre nu # Lluís Llach

PD: M'agrada que el periodista i amic Josep Martinoy faci el pregó de la festa major de Torroella de Montgrí. Un encert de l'alcalde Joan Margall, que ha remodelat el bloc.

PD2: Tal com m'havien avisat, La Xicra, al mític carrer Estret de Palafrugell, et permet gaudir d'una bona vetllada.

PD3: Si Wall Street trontolla... els petits inversors borsaris són els qui ho acaben pagant.

PD4: Drama al Perú a causa d'un terratrèmol devastador.

Sopar amb els amics Albert i Marta, que gestionen la nova Casa Marieta d'ençà el canvi de segle. Nit agradable, càlida i relaxada a la Plaça de la Independència de Girona. Envoltats de turistes dialogem sobre els viatges de l'estiu i records i anècdotes dels darrers anys. Sense voler-ho, amb tants estrangers que van i venen, et sents una mica turista a casa teva. La plaça està il·luminada però amb foscors agradables davant l'omnipresent catedral. Valores el que tan sovint observes com habitual i lamentes que una plaça que hauria de ser peatonal pateix la desgràcia de ser un anar i venir de cotxes i motos, que amb soroll afegit només fan que trencar un encant d'una vetllada per als qui volen gaudir de la Girona nocturna i calmosa.

Música / My Friends # Red Hot Chili Peppers

Sortida nocturna esperançadora amb Jordi Martinoy i Àlex Sáez. Present i futur d'ERC i el PSC i trobada inesperada amb Antoni Maceiras, que trenca les converses polítiques que tenien un clar diàleg de contrastos i coincidències entorn el nou protagonisme de la renovada Diputació de Girona. Maceiras exposa el comiat de Pesic i després del tens enfrontament amb el tècnic, avança les noves il·lusions del club amb Pedro Martínez a la banqueta. Maceiras és sinònim de bàsquet en estat pur i un bullidor d'idees i projectes constants. Les carpes i els arbres de la davesa en són testimonis. Després de deixar molts interrogants polítics i esportius pendents, acordem retrobar-nos a finals d'estiu. L'Akasvayu ja prendrà més força i la Diputació, també. En tots dos casos, per calés no serà.

Música / I can't dance # Genesis

PD: M'agrada que Xavier Bosch tingui un destí a la vista: la direcció de l'Avui.

PD2: Cafè pausat amb el sempre actiu Jordi Xuclà, que valora el poc crèdit del confidencial Girona-Madrid. Un més que m'apunta.

PD3: Carles Puigdemont continua marcant la pauta política a Internet a Girona. Ara s'apunta a la moda dels polítics nord-americans i promou un canal a Youtube.

PD4: Leopolodo Milá... arquitecte català, del disseny per a les persones.

PD5: Entre limones, un èxit literari de Chris Stewart.

Gestionar el Nou Estatut va tenir un procés inevitable -llarg, tens, feixuc i car- però un any després no ha tingut l'efecte desitjat. Poques espectatives, vaja. Escolto Joan Saura durant el balanç del primer any i la visió del govern difícilment pot coincidir amb l'opinió de la societat. Són tantes esperances dipositades en el nostre Full de Ruta, que després de tantes lamentacions (Renfe, Fecsa, aeroports, peatges, l'habitatge, l'impacte de la Diputació de Girona...) és difícil ser optimista amb aquest nou marc constitucional. Poc crèdit. És evident que el Nou Estatut és un procés d'ambició del país però si aquest laboriós camí després no té una repercussió social serà perquè no té un llindar de màxims. I si ho valoréssim amb termes comercials, si el producte falla és impossible que es pugui vendre o ser comprat.

Música / Give a Little Bit # Goo Goo Dolls (Cançó recomanada per un amic a qui desitjo molta sort en la seva etapa professional)

PD: El Dalai Lama serà a Barcelona per la Diada. Una estada esperançadora per als dies 9, 10 i 11 de setembre.

PD2: La mort de Nicolau Casaus tindrà un homenatge sentit. A la Premier League, amb clubs com el Liverpool, el Manchester o el Newcastle, seria convertit en una figura llegendària.

PD3: Dos anys després, m'agrada que l'Ajuntament de Girona hagi recuperat el Festival de Jazz de Girona.

PD4: Cases de somnis. Alguna cosa mes que uns allotjaments...

Música / Rabbit In Your Headlights # Unkle

PD: Friends of the Earth International. Consciència de la Terra.

PD2: Toshiba impulsa el projecte Aula Móvil. Innovació en la docència.

PD3: The Edinburgh International Festival ja és a punt. El festival més culte de l'estiu.

PD4: Una illa a Fidji per recomençar és The Trive Wanted.

Fernando Puras ha dit prou. I el seu gest és molt lloable. El candidat del PSN al govern de Navarra ha decidit abandonar abans que deixar-se trepitjar per les ordres de l'executiva federal del PSOE. En la pugna Madrid-Pamplona la política es mou en uns altres estadis que quan un té la il·lusió d'accedir a la política, segurament mai hagués imaginat. Ell defensava un acord de govern tripartit amb Nafarroa Bai i Izquierda Unida perquè l'executiva del PSN així ho va decidir. Però aquesta tesi resulta que no interessa a vuit mesos de les eleccions generals perquè Ferraz no vol una «coalició amb radicals». A ulls i objectius de Madrid...

És evident que Madrid i Pamplona mai tindran la mateixa visió de la política a Navarra, com passa en altres comunitats, però crec que el sentit de la política és la de negociar i gestionar els interessos globals de cada regió, comarca i estat. En aquest cas, Ferraz ha jugat fort i ha primat els interessos globals als d'una comunitat. Però des de l'altra perspectiva, la convicció i els ideals no passen per vendre's i deixar les bases sense cap tipus d'esperança. I més, quan tens l'acord tripartit gestionat. Si marxa Puras el PSOE no s'engrandeix i el més trist de tot, que governarà el PP.

Música / West End Blues # Louis Armstrong

PD: CampusMac 2007. Per als addictes a la poma...

PD2: Una realitat: Alemanya i Espanya, països de la zona euro on ha disminuït més la renda dels treballadors.

PD3: Disappearing Places. Llocs desapareguts a la xarxa, per reviure'ls...

PD4: M'ha agradat el post de Joan Margall, amb el seu CAPVESPRE AL ROCAMAURA.

Fotògrafs per la pau engega el projecte Krava per pagar vaques per a les mares d'Srebrenica. L'amic i fotoperiodista Miquel Ruiz l'està definint pas a pas, amb la força del convenciment i la raó; mentre m'ho explica amb un café al davant, li brillen els ulls.
Per començar està preparant un viatge amb el que vol sorprendre a 50 gironins i gironines que s'hi desplaçaran per fer-li costat, per continuar somiant.
És la il·lusió d'en Miquel però serà un gran ajut per a un país que intenta superar una guerra étnica que encara cueja al territori i a les consciències. Tan a prop i tan terrible que Europa no se'n va saber avenir fins que va ser massa tard. Per això és tan important el que proposa en Miquel, per conscienciar un primer món que té problemes però que no són ni de lluny tan fonamentals com tenir una vaca per a la gent d'Srebrenica.

Música: Gold dust woman # Fleetwood Mac

PD1: El Festival de Peralada avui amb un concert especial en homenatge al seu antic director, Luis Polanco, a càrrec de Miguel Poveda i l'Orquestra Simfonietta Porta Ferrada.

PD2: Kerikeri, la badia de les mil illes, un altre món.

PD3: Los asesinos ocultos de Robert Wilson, un giallo per l'estiu.

Els media són els protagonistes del món. Qui sinó podria aconseguir que Mihail Gorbatxov fes un anunci publicitari davant del mur de Berlín? L'empresa d'articles de luxe Louis Vuitton ha contractat per a la seva nova campanya de tardor-hivern a l'expresident de l'antiga URSS, i ell mateix, fent el seu millor paper, va proposar fer les fotos a Berlín, davant del mur del qual ell és responsable de la caiguda. És la història dins la història en un anunci publicitari. El món global del segle XXI que ens proposa mirar la història a partir dels productes més luxosos i cars, posant el comprador davant de la seva pròpia vida. La publicitat de les emocions portada a l'extrem.
La foto és d'Annie Leibovitz, art i història vénen el més car.

Música/ 19 días y 500 noches # Joaquín Sabina

PD: Al Festival de la Porta Ferrada concert de JM Serrat i Joaquin Sabina, un èxit més dels dos trobadors i del festival de Sant Feliu de Guíxols.

PD2: Un lloc desconegut i paradisíac al sud, La almendra y el gitano.

PD3: Detall inesperat del portal Einicio per haver seleccionat aquest bloc en l'àrea de webs de qualitat.

PD4: Un lloc diferent, música i relax a La Alcanacia.

Són més de 200.000 morts i més de dos milions i mig de desplaçats durant gairebé cinc anys de conflicte. Però sempre hi ha motius per a l'esperança: l'ONU ha aprovat l'enviament de la major força de pau del món a la regió africana per protegir la població civil.

Música / Gloomy Sunday # Diamanda Galas

PD: Entrevista amb Manel Mendoza per a Tot Salt. Un portal cada vegada més consolidat i més imitat.

PD2: Robert Murdoch, el Polanco en llengua anglesa, ara ja té el The Wall Street Journal. Els imperis dels nous temps.

PD3: Gràcies a David Baret reviuré les essències dels països bàltics a l'octubre i descobreixo l'Associació catalano-lituana CT-LT.

PD4: D'Ingmar Bergman a Michelangelo Antonioni. Club 7 Cinema, un bon bloc que recull el dol del cinema europeu.