![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
Em cita al Saló de Té Xidors, a l'Eixample, en un estil d'establiment que segur que les ciutats recuperaran per la satisfacció dels sibarites. Dos cafès. Elegant, com sempre li ha agradat vestir, i suposo que la corbata adient que du és perquè algú amb bon gust li ha triat. M'agrada que l'escut de la Generalitat pengi al pit esquerra d'un amic. Ja tocava! Sentim una il·lusió de dos saltencs que es troben a mitja vida: per això, passem comptes i balanços, mentre dedueixo que és millor que no discuteixi amb un doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials.
De l'època que Salt encara era poble, poble, recordem quan ell entrenava el Dominiques de bàsquet i d'amics en comú. La llista es va ampliant a mida que va jugant amb la capsa de Marlboro mentre evoquem imatges en calça curta. Surten noms com Xevi Combis, Ivan i Gerard Carreras, Joan i Xevi Canals, Elena Rubio, Anna Figueras, Albert i Ricard Prades, Lluís Riquelme, Ramon Gasull, Josep Busquet, Rafel i Francesc Riera, Lluís i Jordi Corominas... tot evocant Can Panxut, el Veïnat, les Dominiques i els Pastorets. Precisament, encara fa teatre i a través de l'Agrupació Estil el 17 d'abril actua al Teatre de Salt fent de l'apòstol Andreu a la versió del necessari Salvador Sunyer, que s'ha atrevit amb Jesús de Natzarè.
Entrem en política i l'actor em demostra que venia amb el paper après: és lloable que recordi el desaparegut Josep Paulí, quan el va convèncer al Restaurant Vilanova perquè entrés al partit. Vuit anys de tinent d'alcalde de Salt l'han forjat i quan semblava que quedar-se a viure a Girona significaria dir prou a la política municipal per centrar-se més en la universitat, li va arribar el càrrec per a una de les delegacions territorials. Per tant, deixa la UdG en comissió de serveis "i és com si estigués a l'exili", però està de sort perquè encara li han conservat la clau del despatx a Econòmiques i el codi per accedir a l'ordinador.
Es prepara per afrontar reptes "perquè sempre ho he fet" i penso que mentre ERC tingui dirigents com Jaume Sitjà a la cuina, els moviments sortiran més bé del que molts es pensen. Està convençut que ERC "passarà de dos a tres regidors" a Salt i que a Girona, on votarà i "sóc un militant de base", no té encara la travessa feta. Es defineix un optimista que també fa autocrítica perquè la política evolucioni i millori el seus balanços: "Cal més vocació de servei a la política i menys professionals." Explica que aquesta visió coincideix amb l'ara enemic d'ERC Joan Carretero però, en el fons, segur que és compartida per a molts que no es dediquen a fer de col·locadors. Admet que en aquest sentit juga amb avantatge perquè "sóc funcionari" però li recordo que a la generació que ara lloem "David Mascort, Àlex Sáez, Jordi Martinoy..." algun dia, potser el 2015, també li arribarà el seu dia.
Precisament, per l'amistad i la confiança, espero que si d'aquí sis o set anys se li paren les agulles del rellotge "o no li funcionin tan bé" hi hagi algú que li recordi que la política és "vocació de servei". Mentrestant, en el present, li recordaré que demostri que "primer és la família per damunt de tot" i que mantingui la conciliació familiar, que l'Agrupació Estil no el vol deixar escapar, que l'espero per començar el seu bloc per després de Setmana Santa i que m'ha de fer arribar el seu nou llibre sobre comptabilitat i pressupostos. Ah! I també, que Salt sempre ens ha de continuar unint.
Música / Wonderfull Tonight # Eric Clapton
* Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer! *
PD: Té el detall de dedicar la cançó a la nostra amistat. Com jo, aquests quatre ratlles, que hagués volgut que no fossin tan neutres.
PD2: Ja ha sortit la revista gratuïta Tot Empordà a la Vall d'Aro. És un producte que neix amb una pèrdua i que per això encara cal donar més mèrit al seu creador.
Tria el Cafè Le Bistrot i quan hi arribo em sento envoltat pel decorat natural d'El Perfum. Menta poliol i cafè. Trobada entre dues persones que s'han conegut per motius professionals a la UdG. Agraeixo que hagi acceptat el cafè per fer una pausa i dialogar sobre les TIC i la política "dues coses que m'interessen molt". D'entrada perquè ella, amb modèstia, no em parla que va ser una de les persones que va ajudar a introduir-se en aquest món a pioners com Vicent Partal i Dídac Lee. I de política, tinc curiositat per saber com descriu aquest món després d'experiències com la tasca professional a CiU a Girona.
Tenia un bloc i el va desactivar al cap de pocs mesos. Era anònim i molt poca gent el coneixia. D'això ja fa més de mig any però després dels seus raonaments sobre el nom escollit, el de la comtessa Aurembiaix d'Urgell, m'explica que era molt personal. Però crec que en crearà un altre, amb noms i cognoms, perquè reconeix que "sempre estic pendent del correu electrònic i quan marxem de vacances mai falta el portàtil". I ho rubrica: "Penso que ja no podria viure sense Internet."
Li apassiona el bàsquet, un esport que hi va jugar "però era molt dolenta, tot i la meva alçada" i que ara disfruta veient com hi juga el seu fill Iu amb el Sant Josep. També segueix l'ACB i la NBA i està pendent de totes les retransmissions que pot i de veure partits en directe a Girona i Badalona. Que hi jugui l'Iu li ha permès tornar a viure el seu esport i s'ha pogut allunyar del futbol, "que no m'agrada".
La política queda pel final. D'entrada, el seu retrat dels partits coincideix amb moltes altres visions que demanarien uns aparells més plurals. Però les veus democràtiques que van més enllà i plantegen altres visions, sovint no troben la utilitat que desitgen: a CiU, lògicament, i en els altres partits. L'entenc i dedueixo una vegada més que hi ha una tendència global de canvi que s'està preparant per fer el salt.
És directa, prudent i raona a favor de CiU però, entre silencis, entenc que expressaria més pensaments i donaria una opinió més lliure. Com és lògic, el panorama polític català no li agrada i sent un decensís. Mossegar-se la llengua també forma part del joc en totes les capes de la nostra societat, però la política encara s'alimenta de tendències conservadores i no d'esperits crítics que podrien regenerar un sistema, que cada vegada més necessita pensar més en el futur i menys en el present.
Admet que la política també és un món de lideratges i no creu que estigui preparada per fer un pas endavant si calgués "perquè no sé si sabria prendre decisions". S'autocataloga com una assistent que intenta fer el millor que sap la feina "perquè se'n beneficiïn uns altres". O sigui, és el focus dels protagonistes: a Girona de la UdG i a Vallromanes, de la política activa.
Música / Reckless # Afrika Bambaataa & UB40
* Avui Déu ha jugat a bàsquet disfressat de Michael Jordan *
Està en fase d'immersió amb les TIC, però ho relativitza, tot i que admet que té un deute pendent. Ara, en el procés de descompressió com a regidor de l'Ajuntament, entra en un altre estadi de la política, "que és un vici com un altre, però que m'agrada molt". És quan la persona amena torna a ressaltar en el seu submón. Afirma que no és cap sorpresa no ser a la llista de Carles Puigdemont perquè "és bo que la política es vagi regenerant" i ara s'ocupa de la política comarcal del partit al Gironès. Coordina 27 municipis, dels quals ja té 23 llistes elaborades. M'explica la tàctica i m'agrada. Parla de pedrera, fer escola, regeneració i aprofitar-se dels valors segurs.
Defineix la política com un "cuc", un conjunt "d'emocions i passions" i reitera la idea d'altres polítics que sovint exposen en la intimitat: "els partits són màquines de control i això té els seus avantatge i inconvenients". Ell s'hi refereix sovint com "l'aparatix" i jo penso quin paper té a la Gàlia: Obèlix? Astèrix? Panoràmix?... Una vegada més, confirma els contrapesos d'una manera que en podríem dir a la gironina: "sempre has de tenir la disposició de tocar de peus a terra i, en aquest sentit, les dones hi ajuden molt". D'acord, entesos.
M'agrada com em mira constantment els ulls. Crec que m'intenta transmetre confiança i ho fa mentre no para de rebre trucades per posar trobades a l'agenda. És l'efervescència política del moment i el Gironès pot arribar a Peralada. Riem. Però no podia deixar escapar l'ocasió d'un balanç municipal. No en defuig. "A ningú li agrada estar a l'oposició masses anys i practicar la política de no govern", sosté mentre comprèn que s'ha entrat en l'era dels pactes al país, després del llarg bipartidisme entre CiU i el PSC, amb l'entrada d'ERC i ICV. "Governen amb un model molt poc seriós", defineix.
La política és dura per als qui estaven acostumats a governar, penso. Em recorda que va fundar la JNC a l'Hotel S'Agoitia de Platja d'Aro amb Puigdemont i d'això ja fa 27 anys. Tres anys després, el 1983, es va fer militant de Convergència i ho evoca amb orgull "perquè va ser en un mal moment". Deixo pel final el nom de Joan Bosch i és emocionant que la política també s'oblidi de la clàssica vanitat per ocupar-se de la humanitat. Ens alegrem que en Joan Bosch continuï a les llistes i això suposa un moment d'emocions respecte una persona que es mereix tota la sort del món. Tant la política com la humana.
Música / Where The Streets Have No Name # U2
* No preguntis què pot fer el país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país *
Té la convicció que l'oportunitat li arriba en el moment just a aquesta mare que té un "cicle vital de cada set anys". I sempre que m'ho explica, somriu... mentre m'avança un "no" per a d'aquí cinc anys. De fet, tocaria. Són tres fills de 16, 9 i 2 anys que no perden la mare de vista, tot i el que podria semblar, perquè "cada tarda intento autoaplicar-me la conciliació familiar". I la felicito. Encara que això no vol dir que tingui temps per a ella i que, després de tenir un matí accelerat amb l'Estel (2) i l'Abril (9), a la nit "els bioritmes cauen en picat". Tot i això, s'ha atrevit amb el bloc perquè és una "eina més per dirigir-se als ciutadans", encara que li agradaria anar a un gimnàs per mantenir la forma "però m'he de conformar en intentar anar a peu sempre que puc".
Explica que els polítics haurien de tenir assumit que són a la política per transformar les coses i que els regidors haurien de demostrar als ciutadans que hi algú a l'altre costat "encara que no tiguem cap bareta màgica". És cert. Moltes vegades la política municipal és qüestió de ser assequible i donar la cara: dos aspectes que haurien d'anar amb al càrrec. Qui està contenta de ser regidora de barri, doncs que estigui als servei dels ciutadans. I no en dubta.
Li plantejo si es repetirà el tripartit a Girona i reitera una vegada més el posicionament d'Esquerra en els darrers anys: dependrà dels ciutadans. Demostra que sap la tesi i quin ha de ser el rol d'ERC. Esperar els resultats i aquesta és la clau perquè Alsina pot ser la carta de Convergència. ERC ho sap i CiU, també. Però el PSC i ICV aspiren a sumar amb o sense ERC. Hipòtesis. En fi, que tanquem el parèntesi parlant de projectes de ciutat, com recuperar la Devesa, més espais verds, més dinamisme... un cúmul d'idees amb el propòsit de "simplificar la vida dels gironins i no complicar les coses".
Li demano que es mulli i em recomana que no deixi escapar l'ocasió d'interactuar amb dos polítics del seu partit, com Francesc Canet i Mireia Mata. Li dic que m'ho apunto. Les dues iniciatives ja estan en marxa perquè si sovint critiquem als polítics de no escoltar-nos espero no haver-m'ho d'aplicar després d'una conversa més llarga i sincera de l'esperat.
L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca
a on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.
Però Siset, fa molt temps ja
les mans se'm van escorxant
i quan la força se me'n va
ella es més forta i més gran.
Ben cert sé que està podrida
i és que, Siset, pesa tant
que a cops la força m'oblida,
torna'm a dir el teu cant
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.
L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se'l va emportar,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.
I, mentre passen els nous vailets,
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.
Estructura, dissenya i dibuixa el discurs sobre l'imponent projecte en què està immers: el Parc Científic i Tecnològic de la UdG. Un repte que pot marcar el nivell d'ambició de la universitat i la ciutat. Parlem mentre m'explica el croquis del gran centre dinamitzador d'una polis que ha d'agrair el dinamisme que li ha generat la UdG a finals del segle XX. La universitat és un impuls i el relleu l'agafarà el parc: conceptes com innovació, transferència, gestió, recerca, biotecnologia...
La seva experiència a la Michigan State Universtiy ens evadeix de la realitat. Apareix el nom de Carme Mateu, la secretària de Josep Trueta a Londres, i qui li va deixar la casa a Lansing on es va allotjar. Transmet encara les emocions del record d'una vivència amb una beca de dos mesos i un fill recent nascut. "Les casualitats de la vida són precioses", evoca amb records com els de Holland, que va barrejar amb la infantesa a Siurana. Michigan pot ser una referència a les portes del nou panorama educatiu amb el Procés de Bolonya. Els crítics parlen d'una reforma lifting i els devots, d'un canvi obligat per adaptar-se als nous temps. Ell, em sembla, que no té ni temps d'aturar-se a pensar i que la feina obliga, com la noblesa.
El veig tant capficat amb el dia a dia que no troba la cançó i la frase amb què identificar-se. Em demana una pausa, però no selecciona. Demana més temps amb una educació anglosaxona i penso a l'instant en Lluís Bassat, quan sovint reitera: "Si vols ser gran, t'has d'envoltar de gent gran". Va necessitar només unes hores. Rebo un mail agrait i que conté un text estructurat, precís i el criteri d'un emprenedor il·lusionat i un especialista en transferència tecnològica.
No és dels que s'estira els elàstics i, per això, classifica l'editorial de segona divisió. Em fa gràcia que utilitzi termes futbolístics quan no li agrada aquest esport, tot i que a casa seva es va empassar el futbol durant anys (el pare) i ara li toca gaudir del rugbi (els dos fills juguen amb el GEiEG). Per tant, s'autoclassifica amb humilitat però m'agrada amb l'orgull amb que ho exposa, conscient que el seu objectiu passa per ser una editorial generalista.
Com a lector practica la dieta mediterrània "menjo una mica de tot" i com a articulista, col·labora amb el Diari de Girona i això li ha servit per impulsar el bloc on hi penja els articles i alguna reflexió esporàdica. Deixem la política pel final. Em recorda el seu pas pel PSC i el seu trencament després de gairebé 30 anys. Ha passat moltes vivències d'ençà el 1976 i les resumeix amb elegància. "Me'n vaig cansar del funcionament intern dels partits i de veure com es jugava un joc molt estrany i que no és democràtic", matissa. I coincideixo plenament amb el llegat final: "Prefereixo més la política de les persones que la dels partits". Tot i això, votarà el 27-M.
Quan sortim i caminem, intento endur-me una radiografia d'aquest fill d'una nissaga d'impressors, empresari, editor i articulista. Tinc ganes de preguntar-li què llegeix, quin autor em recomana i alguna novetat que estigui preparant. Però no m'atreveixo. Si acaba de tenir el detall de regalar-me el seu darrer llibre, el millor que puc fer abans d'acomiadar-nos és no preguntar i promoure'l en ell mateix. Potser és un segona divisió, no ho sé, però val la pena. I quan se'n va, obeixo el títol del seu recull d'articles: No em miris el cul.
PD: Quan acabo el post penso en que ara està dormint perquè s'aixeca cada dia a les 5 del matí. I penso també en que hagués preferit que ell hagués escrit la trobada perquè qui té ulls d'escriptor ja té do un innat.
En Jordi és pacient, planer i pragmàtic. Sempre he tingut aquesta sensació d'ell, ja quan ens vam conèixer fa uns quinze anys quan era el president de la Unió Esportiva Sarrià. El "balonmano", com li agrada dir , és una de les seves passions, com les motos i jugar a tennis. I la política, és clar. Ara pateix perquè vol que "la UES" salvi la categoria i es quedi a Primera Nacional "però ens queden tres partits de lliga molt complicats". M'avisa que el vell pavelló, propietat de l'entitat, podria passar a millor vida i morir perquè neixin edificis. Són els nous temps. C'est la vie aussi.
És un dels referents de la candidatura de CiU a Sarrià de Ter. Espera amb il·lusió les eleccions i també espera que el poble hagi captat la il·lusió del partit, que reivindica un altre Sarrià "que no visqui d'esquenes al riu". Per això, en els actes com els de diumenge amb Fernández Teixidor, Eudald Casadesús i Carles Puigdemont es farà allà. Sarrià viu una època de transformacions amb l'entrada del TGV, "que serà soterrat", l'autovia, l'autopista "que passarà de quatre carrils a vuit" i els vols de baix cost, "amb els avions que ja tenen la primera balisa a Sarrià". "El tren ens travessarà per baix, l'autopista i l'autovia per terra i Ryanair pel cel. Ja només falta que els vaixells de Palamós passin pel riu". Em fa riure. Li parlo sobre la possible facultat de medicina a Sarrià, a tocar el Trueta, i em contesta "que això és l'única cosa bona que ens pot tocar".
Viatjar amb la seva Honda Pan European l'evadeix de la comptabilitat de l'empresa, que es dedica a la construcció. Un sector que en podríem parlar molta estona però que ja certifica els canvis dels darrers anys "perquè ara costa més vendre". Els taurons han transformat més per malament que per bé el nostre entorn i, ara, el sector apunta la rehabilitació dels habitatges "on sempre hi haurà camp per córrer".
Deixem Convergència per al final. Opina que encara és una "bona marca, una marca de govern i prestigi", comença dient. És optimista i crític quan valora que "potser haver governat tants anys ens va donar massa comoditat". I té raó. Valora que Convergència és un partit "gens polemitzador i que s'estima Catalunya, es digui el que es digui. Es va fer molt per Catalunya i ara es veu". Defensava el pacte CiU+ERC però entén que la teoria "és una cosa i la pràctica, una altra. Una cosa són les altes esferes i una altra, les baixes".
.jpg)
Després de fer tots els papers de l'auca, és hora de jugar-se-la amb optimisme i convenciment, i amb vent a favor perquè ERC avança i és una força que cada vegada té una plataforma més àmplia. I això dóna moral als alcaldables. Creu que no té les esquenes cobertes "i per això me la jugo una mica". Com que confia en el seu equip i surt el nom de Dolors Bassa, número 2 a la llista, espera passar de 2 a 4 regidors "o més. N'estic segur!". Això és ERC: moral de progrés.
M'agrada quan explica que es va especialitzar en les vaques perquè el que li agrada és "ser a pagès". I ho diu planament, tal com raja. I així dialoguem: sense preguntes ni respostes. No té bloc i ha pensat en fer-lo, però s'ho vol rumiar encara més i veu la botella tant mig plena com mig buïda. Sospesa què hauria d'explicar, la constància, les crítiques, el temps... Però admet que hi pensa perquè li agrada escriure.
Està esperançat i li brillen els ulls quan gesticula sobre com afrontar les municipals. El faig tornar a riure quan li pregunto sobre el dilema Carod o Puigcercós. Silenci llarg, com si fos una partida de pòquer espero la jugada: "Les comarques gironines sempre han estat molt combatives... Ja arribarà la seva hora, n'estic convençut". És la convicció de la vella i la nova Esquerra. La de 25 anys enrere i la que s'ha adaptat als nous temps amb il·lusió i el somni diari del qui des del balcó de casa veu cada dia l'Ajuntament.
Demà tindrà a punt la llista i presumeix de tenir entre els honorífics a Albert Bou i Jordi Martinoy. Parla amb una elegància de Martinoy que el dignifica i m'avisa en un off the record d'aquells que fan mal. "Ja tinc el regal per al seu fill. És una..." Esperem que li agradi a en Biel.
Música / El breve espacio en que no estás # Pablo Milanés / Víctor Manuel
* L'altra banda de la serra / té un encís que no he dit mai / per la joia que m'espera / cada pi em dóna la mà *
M'agrada com s'expressa i amb la mentalitat amb què ho fa i denota una maduresa adquirida després de vuit anys a la UPM, quan un dia va demanar a l'alcalde Josep Ferrer "que volia ser-hi perquè sinó treballem nosaltres pel poble... qui ho farà?". Independent i progressista, pèro proper al PSC amb la federació Progrés Municipal de Catalunya. La seva personalitat no és freqüent en política, però guanya a mida que les conviccions van sorgint. Estil ZP? I somriu amb timidesa, però defugint de comparacions. És etiquetat de púgil sense punch i ho sap perquè "això és el que volen que es digui de mi". Però no vol canviar la personalitat "perquè sóc com sóc", tot i que sempre cal "aprendre a modular-la".
Troba a faltar els joves en política, tot i que entén que per culpa del desprestigi de la política i els polítics ara és més complicat. Mentre escoltem de fons Fields Of Gold em venen a la memòria els massos de Torroella i li demano que lluiti per preservar un valor cada vegada més incalculable. Se sent tranquil, convençut de les seves possibilitats i transmet optimisme. "Seré alcalde perquè tinc 31 anys". Número màgic a Torroella. Ho va ser l'Albert Bou amb 27 anys, però ho han estat Josep Ferrer i Carles Negre, amb 31. "Ara em toca a mi!", exclama.
Parlem de la polèmica entre Bolaño i Barbeta mentre saludem una de les incorporacions de Carles Puigdemont a la llista de Girona, Marta Cullell. El convidat i ella parlen de política i m'agrada la recomanació a la nouvinguda: "Diguin el que diguin, en política s'aprèn molt." Un exemple del seu tarannà i perfil. És l'esperança d'un alcaldable que lluitarà per la política municipal i perquè Torroella no es pugui comparar als casos Gil, Marbella, Ruiz Mateos, les illes... Acabades les eleccions, espera convidar-me a un cafè a Torroella. I m'avisa que serà a l'alcaldia perquè està preparat per ser alcalde i per liderar un govern d'esquerres a l'ajuntament. Poso mentalment les lletres blanques d'Einstein per testimoni.
Parla i escolto sobre com ha d’afrontar els nous reptes el món de l’Educació en els inicis del segle XXI. No es cansaria d’aportar projectes i idees, amb la convicció de ser la primera sempre en fer el pas. Em demostra que és autoexigent. És difícil –alhora que em sorprèn– que una visió exterior coincideixi amb una valoració des de l’interior, però en aquest cas es produeix força. D’entrada, l’objectiu hauria de ser que l’Educació, considerada un dels pilars de la nostra societat, tingués la recompensa d’altres grans àmbits com poden ser la Justicia i la Sanitat. Però el prestigi és desigual. Coincidim.
Per tant, el repte seria reivindicar més invesions a les aules i més recursos per adaptar la nova immigració amb garanties i qualitat. No és fácil, d’aquí el desànim de part del col·lectiu. Però no es desanima i té l’esperança de lluitar des del seu servei perquè els canvis, encara que siguin a petita escala, suposin un progrés. Si s’evoluciona, segur que hi guanyaria el sistema i, evidentment, el país.
Li agrada molt Novo, un grup que em va descobrir Jordi Martinoy. Aquests dies gaudeix de la lectura de John Pilger, considerat l’hereu de Kapuscinski. És independent, però amb conviccions d’esquerres i ja ha tingut dues ofertes per anar a llistes diferents. Presumeix del seu gran esforç per sentir-se una catalana de soca-rel, sent com és professora de català. Almeria i las Alpujarras però, sempre seran especials. Són els orígens.
PD: La cançó era seleccionada. Des d'ara, també, la frase. Gràcies a tots/es qui m'heu donat ja dia i hora.
PD2: Agraeixo que la UOC i l’Ajuntament de Girona m'hagin convidat en una taula rodona per reflexionar sobre l’impacte de les noves tecnologies en la vida quotidiana.
Ara el web d'El Periódico. La pregunta és així de fàcil: ¿Cree que el català està actualment en perill? Amb el cree! Una més. Segurament hi ha gent molt interessada en parlar amb la seva boleta de vidre o una vident que li permeti pensar que el català té els dies comptats a Catalunya i que ens convertirem en un reducte del castellà. Potser haurem d'anar pensant en retirar-nos al Pirineu com van fer els indis a la brillant pel·lícula Ballant amb llops. Però mentretant, mentre això només passa a Catalunya, també caldria preguntar-se què pot passar amb el castellà si en el món del business el domini de l'anglès és cada vegada més aplastant.
Mentre hi hagi projectes com els de l'Escola Bressola a Perpinyà -estrenen web-, conviccions com les dels jugadors Oleguer i Thuram i cròniques com les del periodista Toni Padilla a El 9, tindrem més esperances de les que molts es pensen. O és que la llengua es pot posar en un ràquing o una enquesta i valorar-la com si fos un detall tan frívol i simple de la nostra cultura. Els qui cauen en el parany i són catalans, són la satisfacció del triomf dels caçadors de llengua espanyols.PD2: Ahir, per casualitat, vaig tenir la sort de conèixer Pere Condom, el promotor del Parc Científic i Tecnològic de la UdG. Té la capacitat de projectar però per dinamitzar el parc, també necessita el suport de la societat gironina. Espero que accepti interactuar. Per cert, encara recordo quan vam coincidir amb unes jornades del saló e-tech.
PD3: Gràcies Susanna, per convidar-me com a ponent a la Fira de Formació Professional i de Treball de Lleida, amb la modèstia del concepte d'interactuar al bloc i els reptes de les TIC.
M'agrada que recomani llibres de Kapuscinski als estudiants i que tingui ganes d'impulsar un bloc -feed back publicitat- amb els professors de l'EU de Turisme i Comunicació perquè puguin interactuar. Serà com un calaix de sastre, per trobar-hi aspectes que els podrien interessar. Qüestió d'adaptar-se als nous temps, marcats per les TIC, i perquè cal conèixer les exigències actuals i les inquietuds dels universitaris, amb el repte de saber fer un esforç de recerca i buscar la fiabilitat de tot el que suposa Internet. "Cal tenir criteri de selecció perquè en aquest món gairebé tot ja està inventat".
Parla dels continguts però també fa autocrítica del propi sistema quan, de vegades, reconeix que per a alguns professors d'institut no ha estat fàcil entrar a una aula. Els adolescents imposen i sabem de casos que han cohibit a més d'un professor/a que ha acabat per agafar la baixa.
Deixem la política pel final i es declara independent. Mentre valora les dificultats que té la política per mobilitzar i engrescar cada vegada més a la gent "i especialment als joves", dues taules més enllà hi ha Glòria Plana gestionant temes municipals. S'acosta l'hora de la veritat i veure'm si ara, amb les municipals, es manté la tònica de la baixa participació.
Música / My Way # Frank Sinatra
PD: Dinar i cafè inesperat amb Carles Puigdemont. Vesteix immaculat perquè ve de fer-se les fotos per a la campanya. M'agrada -i comparteixo- com defensa amb convicció el "cas Núria Pòrtulas". Quedem per interactuar.
Mitja tarda d'un hivern càlid i excepcional. Corregirem les destrosses? Sense presses i sense tocar el mòbil, un aparell cada vegada més imprescindible. Rep força missatges però té la deferència de no agafar-lo, aspecte que li agraeixo. Dialoguem sense guions, ni el clàssic intercanvi pregunta-resposta entre periodista i polític. Intento que, en el meu debut, tot sigui planer i gens artificial, i la conversa està marcada per la política, però també fuguim d'estudi. Però hi tornem. És inevitable. Entrades i sortides que l'ha fan dubtar: "Em penso que he parlat massa."
L'etapa a l'Ajuntament de Girona, el seu càrrec com a delegada a Girona i ara al Parlament marquen la seva trajectòria. Ha aparcat la seva professió, que espera recuperar quan acabi el trajecte polític. De moment, no hi posa data però es comença a marcar uns objectius. Pren una distància amb el vendaval de la Nebrera i lògicament no està gens d'acord tot el que ha arribat a dir dels polítics, els partits, el Parlament i els periodistes. I sort que era en la intimitat de 400 persones, penso. Li explico que em va convidar al sopar del Majestic però que vaig preferir no anar-hi. Em va interessar la seva entrada a la política però ja no m'atrau la seva estada, tot i alguna gran raó de fons, però la política també són molt, i molt, les formes.
Parla amb seguretat i valora, en el seu discurs, l’aprenentatge que li va suposar l’Ajuntament i l’esforç que va dedicar durant els tres anys com a delegada a Girona. Està orgullosa del “sacrifici que anava amb el càrrec” i ,ara, ha baixat uns esgraons la intensitat diària i ha guanyat en temps per dedicar a la família, per poder preparar més articles i treballs, mentre està immersa en les municipals. L’espera un viatge a Udine el 30 de març per participar en unes jornades com a parlamentària. Un rol més, en un país i una llengua que ja coneix prou bé.
Com que ha guanyat en temps també d’aquí ve el seu bloc, que espera actualitzar sovint i alhora reflectir els articles que va publicant en, per exemple, webs com efutur.eu. Té les seves pors respecte el bloc, però l’animo a continuar perquè, egoistament, ja ha estat el motiu de la nostra trobada i un dels presagis d’aquests cafès interactius.
Quan valores la tasca de la Fundació Privada Drissa amb el programa de Ràdio Salt Ens Patina l'Embrague i t'expliquen a través del projecte d'Aprop l'experiència de la cooperativa La Fageda i el projecte del Barça amb l'Unicef aprens que cal relativitzar massa coses del que ens envolta. Són tres reptes que tenen un mèrit que va més enllà del que mou la nostra societat. Són diferents models dignes d'exemple pels seus objectius i per fugir dels estigmes sobre perfils triomfadors que tant es pregonen.
Música / Gotcha # Patricia Barber Quartet
Dimecres de la setmana passada vaig centrar una conferència dirigida a caps d'estudis sobre com es pot interactuar amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Les TIC, vaja. Entenc que aquest concepte sorprengui als qui més distància prenen respecte l'oceà de l'internet. Em vaig esforçar per intentar explicar aquest concepte a través del blocs i més enllà del messenger, i vaig agrair a la directora del curs la possibilitat d'intentar explicar-me i poder-me dirigir-me a un extens grup de professors.
Cafè de bon matí. I mentre llegeixo a La Vanguardia el bon reportatge sobre el comiat de Jacques Chirac una senyora desconeguda de la taula del costat em demana inesperadament l'opinió sobre el cas De Juana Chaos, que en aquell moment Tele 5 informa en la televisió de la cafeteria. Em sorprèn que una dona de 76 anys, elegant i d'uns ulls tan preciosos tingués l'amabilitat de preguntar-m'ho i ho fa amb una exquisidesa que ha passat de moda. Però m'agrada.
Parlem sobre el cas i coincidim en valorar com és de maquiavel el PP. "Perdoni, però en el fons sóc d'esquerres i a mi tot això m'espanta ja una mica. Em recorda massa èpoques dolentes que feia temps que ja no hi pensava", m'explica mentre mira el seu company de reüll i amb qui parla en castellà. El seu acompanyant no sembla estar-hi massa d'acord i no diu res. "Ell no pensa com jo, ja es veu", matisa. I somriu amb sornegueria. Complicitat màxima. "Ell compra el diari El Pais i amb això ja en té prou", m'indica. I li contesto: "Doncs té sort que no compra El Mundo i escolta la Cope". Em penso que encara ara riu d'aquella manera tan múrria.
Coincidim amb la senyora amb la visió del tema i al final, com era d'esperar, m'agrada molt més la seva valoració que la meva. L'experiència històrica i la seva lucidesa mental de bon matí em sedueixen. Com els seus ulls. I prefereixo escoltar-la, però acabant-li dient que té uns ulls blaus gairebé transparents. "Sapiga vostè que quan et fas tan gran, els ulls són de les poques coses boniques que et queden. I jo els tinc de gata". Parlem i coincidim sobre De Juana Chaos. Coincidim i parlem sobre Catalunya. I l'interlocutor escolta i calla, amb la mirada perduda. "Tot això no ens fa cap bé, creguim", conclou. I té tanta raó que no cal la meva aportació. La complicitat acaba amb dos petons i un cafè inesperadament pagat.
Música / Down in a Whole # Alice in Chains
M'explica un conegut poc abans del clàssic Barça-Madrid que uns amics seus de Bonmatí i Anglès han viatjat a Madrid per ser a la manifestació convocada pel PP contra el PSOE pel cas de Juana Chaos. No entenc com hi han pogut anar però respecto la decisió, encara que em sorprèn que es deixin manipular per una partit que intenta viure d'aquestes manifestacions "pancarteres" per tenir presència mediàtica i per recuperar el crèdit i l'orgull perdut. I resulta que hi han anat perquè el viatge amb avió des de l'aeroport de Girona a Madrid els ha costat només 23 euros l'anada i la tornada i la nit d'hotel a 30 euros. O sigui, regalat.
Però tot i això, si no és per l'únic pretext de convertir-se en un voyeur ja em direu quin sentit té que uns catalans vagin a Madrid per participar en un acte tan partidista i ultraespanyolista com aquest. El PP encara té clavada l'espina de les manifestacions contra la guerra a l'Iraq i per moltes banderes espanyoles que treguin a la Castellana, només faran que quedar en evidència. Són ja els bisos de la cançoneta de cada dissabte a la tarda perquè les excuses tenen data de caducitat.
De fet, els seus votants són els mateixos tot i les manifestacions i salvant les diferències ja tenim un bon exemple a Catalunya: els votants de CiU van ser els de sempre independentment del dvd Confidencialcat. Digui el que digui David Madí. I a Madrid, diguin el que diguin ara Rajoy, Acebes, Zaplana, Aguirre, Aznar... Losantos, Antena 3 TV, El Mundo, la Cope, l'ABC, La Razón... i companyia.
Música / You've Really Got A Hold On Me # Meshell Ndegeocello & The Funk Brothers
Música / Something Changed # Pulp
Em va agradar el detall que va tenir ahir Dolors Bassa de presentar-me Jordi Martinoy durant l'acte de nomenament d'Esperança Permanyer i la commemoració del 8 de Març a la delegació. Segueixo Martinoy des de que Camil Ros em va lloar la seva trajectòria i també a través del seu bloc; el vaig felicitar perquè m'agrada consultar-lo i perquè des de que va fer un post del grup de música català i de chill out Novo pel seu treball Aire Lounge, no deixo de recomanar-lo. I la veritat és que cada vegada té més èxit el boca orella sobre aquest grup.
Martinoy és aire fresc en la política gironina i la seva trajectòria encarna la nova era d'Esquerra, un partit que va ampliant la seva plataforma social amb perfils com els del delegat. Sovint m'elogien la figura de Martinoy, fins i tot, polítics d'altres partits i aquest és el millor cartell que pot tenir un polític.
També vaig felicitar Martinoy perquè acaba de ser pare d'un nen i al mateix temps vaig animar un altre republicà, Josep Viñas, a fer un bloc durant la nostra conversa. Ell en té ganes i només li cal donar el pas: un estadi que se supera posant la barqueta al mar o en aquest gran oceà. També em va sorprendre que ara que estan de moda les polítiques transversals, al també saltenc Josep Viñas li agradi llegir el bloc d'Àlex Sáez. Aquesta, precisament i en relació al post anterior, és l'altra política: la que tots els partits haurien de dur a dins en l'inici del segle XXI.
PD: Cançó dedicada a un amic "generacional" que sé que aviat crearà un bloc.
Música / Gohsts in the Attic # Leona Naess
La guerra a l'Iraq va marcar l'agenda política de l'anterior govern espanyol, tal com ara està fent el Procés de Pau al País Basc. Fa tres anys, el PSOE va utilitzar la posició espanyola d'aliança militar amb els Estats Units per mobilitzar la seva gent i promoure la retirada de les tropes. Amb més o menys finalitats polítiques camuflades, la causa era justa. Ara, tres anys després, es comprova com el PP encara no ha digerit la derrota electoral i es dedica a sortir al carrer per demostrar que la dreta més ultra o la nova ultradreta és viva i rebel. Semblava que treure les pancartes al carrer i cridar era una escenificació dels esquerranosos, però la dreta espanyola ha deixat el señorio castizo de la Villa y Corte per treure la bandera i passejar-se per Madrid amb l'esperança de tornar al poder. L'argument de De Juana Chaos els dóna vida i el PSOE comença a patir-ne els efectes per culpa d'una justícia que viu en una bombolla.
Aquesta pugna electoral, amb la nova manifestació de demà a Madrid, evidencia el pitjor de la política. La utilització de la gent per combatre unes idees és baixar a uns nivells injustificables i serveix per evidenciar que al PP no li interessa preocupar-se de com fer una oposició intel·ligent -confecció de projectes europeus, polítiques socials, lleis econòmiques, mesures per als joves, integració dels nouvinguts- i que exposi les mancances d'aquest govern sinó recuperar el govern al preu que sigui. És el monstre que la política du a dins i que tots els partits invoquen per quan ansien el poder a qualsevol preu.
Música / 69 Punto G # Joaquín Sabina
Avui es compleixen els cent dies del govern de José Montilla. Encara és massa aviat per fer una valoració que sigui definitiva però ja es van rebent les primeres impressions de com serà aquesta legislatura després de reeditar-se el tripartit, ara govern d'Entesa, per segona vegada. La personalitat del President transpua cada cop més en el tarannà d'aquest executiu, que es continua mantenint fidel al seu principi: govern de gestió i govern de gestió, amb discreció i sense estridències. Pero sense ideologia i si hi és, tens la sensació que és híbrida.
Són un conjunt de llums i ombres que anirem valorant i que les virtuds també s'engrandiran, però els defectes també. Demanaria més ideologia, més catalanitat i més Nou Estatut d'una vegada: en definitiva, la determinació dels polítics bascos. No és fàcil, d'acord, però s'ha entrat en una estadi de transició que no em convenç. I pel que fa les escletxes, en alguns departaments ja comencen a sorgir els parèntesi de calma tensa per culpa de la bipolaritat.
PD: M'alegro que la diputada Pia Bosch s'hagi atrevit a saltar a la xarxa i que sigui precisament el 8 de març. Ja saps que t'esperava. Ànims perquè segur que seràs un referent més.
Música / The Star of County Down # The Chieftains & Van Morrison
Dolors Bassa, present i futur de la UGT a Girona amb Camil Ros, em permet assistir a la commemoració del dia 8 de març que el sindicat fa a les comarques gironines. L'acte és un sopar-debat per reflexionar sobre un Govern d'Entesa, amb ulls de dona. Juga el Barça a Liverpool, però és especial moderar l'acte i alhora aturar-se per pensar sobre totes les dones que han fet possible que les Nacions Unides declaressin ara fa 30 anys el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona. La lluita per a la igualtat neix a la revolució industrial i 150 anys més tard encara perdura, tot i que ens trobem a l'era de la revolució digital i són altres paràmetres els que cal mesurar.
Reivindiquen que el canvi també requereix la implicació dels homes, una idea que comparteixo. I trencar l'etiqueta que per defensar la igualtat una dona ja és feminista, també és ja un clixé desfasat. Estem en el segle del canvi de gestió del temps i del concepte de la conciliació familiar perquè, precisament, la dona treballa i pot tractar de tu a tu a l'home. Però la dona, per avançar, també ha de fer autocrítica i no només qüestionar el rol dels homes, perquè en l'efecte mirall també s'hi pot veure reflectida amb totes les seves virtuds i defectes.
Som massa hores les que hem parlat amb Carles Puigdemont de política, de projectes de país, d'esperances, il·lusions i reptes. El Catalonia Today, les nits del Fòrum de Barcelona i els peatges de l'autopista en són testimoni. Per això, vam quedar en el km. 0 de l'auditori. El seu tret de sortida va tenir els ingredients necessaris: un sala a la mida adequada i un públic fidel i disposat a escoltar i perdonar-ho tot. Com el cas de la reiterada tos, pels efectes d'una grip.
El candidat de CiU va oficialitzar el canvi d'aires amb una oratòria ben estructurada i basada en vuit compromisos "personals" que pretenen que Girona faci "un salt de qualitat democràtica després de 28 anys". Puigdemont creu que el canvi és possible i vol una saccejada amb tota la seva plenitud "perquè obrirem les finestres de l'ajuntament i ho farem amb molt de gust". El canvi és ambiciós i pretén trencar "l'apoltronament de la ciutat d'aquells que en tenen un sentit patrimonial". Directe a la llaga de la Girona benestant i que se sustenta en la màxima que el candidat va reiterar: "Pensem en gran i mirem lluny". Ortega y Gasset, dixit.
Puigdemont s'estrena amb un discurs trencador i és lògic que encara sigui amb un text més periodístic que polític. Anirà canviant. Però la pregunta és: Girona vol una proclama contra, tal com va dir subliminalment, la Supernanny i el Big Brother? Girona ha arribat lluny, amb virtuds i defectes com a ciutat, i és de sentit comú que un desitgi i critiqui el que no es té. I Girona, com Catalunya, ara són a mans d'una Entesa que si pot ho governarà tot, mentre que l'era Pujol va servir per lluir el castell de Catalunya però es van despreciar les capitals de demarcació.
PD: Aprofitant el Liverpool-Barça d'aquesta nit, l'amic Martí Ayats, que té un talent especial pel periodisme esportiu, em recomana un Youtube que mostra el darrer dia que seguidors dels red van poder estar drets al mític gol d'Anfield Road anomenat The Kop. La història d'un club mític es forja en moments i homenatges com aquest: Last Day of the Kop 1994. I amb precedents llegendaris com la graderia cantant els Beatles el 1964.
Música / Chariots Of Fire # Vangelis
Mercè Vidal, de l'Associació de Masos de Torroella i l'Estartit (AMTE), em convida a moderar el primer acte entre candidats de Torroella de Montgrí i l'Estartit. Pendents de l'alcalde, al final Carles Negre (CiU) accepta la invitació de l'AMTE però demana ser l'últim en intervenir. Plantegen la trobada amb motiu de la seva assemblea anual i a 90 dies de les municipials, i en un marc per presumir: l'Hotel-resturant Molí del Mig. Intento marcar la pauta perquè es compleixi l'objectiu dels associats perquè la idea és que exposin el seu model de municipi i no entrin en els clàssics enfrontaments que acaben perjudicant la política.
L'associació reivindica, com és lògic, un municipi sostenible i volen una llei d'urbanisme concreta i que no serveixi per camuflar especulacions. Transparència en les dècades de la totxana. Els candidats compleixen i no cauen en el parany tan habitual, a més, una hora justa tampoc permetia aquest tipus de llicència. Josep Maria Rufí (ERC) aprofita el món rural per donar-se a conèixer com a candidat, Eduard Vila (L'Estartit Independent-LEI) evidencia la seva etapa de govern en coalició, Joan Margall (UPM) mostra un programa preparat i Carles Negre (CiU) exposa els anys de govern.
Torroella i l'Estartit, com a municipi, és un bon exemple de com s'ha transformat l'Empordà en poc temps i dels reptes que es plantegen aquest tipus de municipis. Qüestions locals però globals com la seguretat, la immigració, el model turístic, la protecció del paisatge, les infraestructures, el transport públic, el creixement urbanístic, etc. Un cúmul d'inquietuds socials que marquen aquest inici de segle, que és important que combini un model sostenible amb el desenvolupament. En definitiva, l'esperança de La Plana amb un model de gestió.
Música / Fire & Ice # Ben Carroll
"Amb aquesta oferta no cal que anem a escoltar la música que ens agrada a Barcelona", m'explicava divendres una amic després de l'actuació de l'Orquestra de Cadaqués a l'Auditori de Girona, amb una direcció estelar de sir Neville Marriner. Com espera de preveure, la intervenció més esperada va ser la de Beethoven, amb la Simfonia n. 6 en Fa major, Pastoral. El públic va respondre i alguns coneguts que vaig saludar són espectadors fidels que valoren l'oferta de l'Auditori, que té el repte de presentar un cartell que no sigui plat de segona categoria. Per exemple, divendres vinent actuarà l'Orquestra Simfònica de de Barcelona i Nacional de Catalunya. Per tant, la programació manté el nivell alt que desitgen els melòmens i que sovint surten de l'Auditori amb un somriure i la satisfacció de tenir un recinte que durant tant temps van esperar a Girona.
Zapatero va deixar caure el seu talant en la visita a Barcelona per intentar respondre davant la crisi de rodalies i les mancances de les infraestructres de l'aeroport del Prat. La visita era per valorar els avenços de l'aeroport però el caos a les vies ferroviàries va superar les previsions i va capgirar la notícia. Zapatero, de moment, poc pot fer davant d'aquesta situació tan endèmica però amb la predisposició sempre sembla que és més fàcil per evidenciar que s'ententen els problemes dels altres. Per què el president espanyol no va anar les estacions de rodalies?
La resposta tan calculada de Zapatero contrasta amb l'acció immediata de Rubalcaba, un ministre que agunta la pressió i resisteix com un corredor de fons. El ministre de l'Interior, l'únic que va superar la travessa del desert amb el PP, s'ha posat a l'esquena el cas tan polèmic de de Juana Chaos i continuarà amb velocitat de creuer, sempre amb les esquenes ben cobertes: els informes mèdics i els paràmetres judicials.
Rubalcaba ja no té necessitat de sortir immaculat de cada front obert, mentre que Zapatero necessita escapar-se de l'escenari cada vegada que es parla del pres basc per no perdre prestigi. Ara bé, des del punt de vista del dret a la vida, la dreta ja es pot anar mobilitzar com faria un partit d'esquerres si es trobés a l'oposició que Rubalcaba salvarà el govern amb fets i no talant.
Música / Song Beneath the Song # Maria Taylor
Entrades
